Cremar la cultura

Timbuctú, la mítica, ha perdut un més dels seus tresors: a la destrucció d’algunes antigues mesquites, s’hi afegeix ara la desaparició d’una importantísima biblioteca on es guardaven documents irrepetibles.

Aquest atac sense sentit a un patrimoni cultural únic no es més que una altra mostra d’on arriben els fanatismes, les visions intransigents: entra a la mateixa categoria que la destrucció dels budes de Bamiyán, la crema de la biblioteca de sarajevo, la crema d’un corán per part d’algún pastor americà o les cremes de llibres als anys trenta, per citar algun exemple.

Falsos guies, visions tortes i incomplertes de la cultura que transmeten una visió encara més torta, incomplerta i intransigent de la realitat, una educació (adoctrinament?) basada en principis tancats i retroalimentats i en la falsa seguretat de les veritats incontestables porten a aquestes tergiversacions.

En un món on la cultura i l’educacío sembla que haurien de ser cada vegada més a l’abast de tothom, ens trobem l’efecte contrari: la radicalització de les idees i la fragmentació en grups cada vegada més petits, la incomprensió vers els altres, creix. Els mitjans per difondre les idees i els adoctrinaments han crescut exponencialment, així com els financaments interessats de determinades idees i creences (els grups tancats s’autoconvencen i s’omplen de raó molt fàcilment); però en canvi on no s’hi ha invertit prou, i on cada vegada sembla que es vulgui invertir menys, és en una educació crítica, en la lliure discussió de les idees, en la responsabilitat de les accions pròpies, en l’acceptació de la diversitat. I els exemples que veiem a diari, propers i llunyans, son extrems que es toquen, però amb el mateix origen.

Actualització 1/2/2013: La crema no va ser tan gran com s’havia pensat: arxivers espavilats van dispersar el fons en previsió d’un acte similar.

No només es malparla a la xarxa

La xarxa progressa, indubtablement. Passem de la facilitat de distribució de xorrades per canals com twitter o facebook a poder cridar als quatre vents els rumors més infundats i les estupideses més grosses per canals com els informers o aplicacions com gossip per als telèfons.

Clar, després ens escandalitzem: ningú havia pensat que en mitjans on l’anonimat és gairebé total respecte els altres, la gent el que farà és insultar els altres o estendre rumors que no beneficien normalment a l’interpelat. Vaja.

I de què ens queixem? Perquè ens sorprenem? Però de veritat que ningú ha llegit mai la porta d’un lavabo públic? O una pissarra en sortir de classe? I ningú ha vist la porqueria que s’emet per televisió o que s’imprimeix?

Si, d’acord, disposar d’aquestes eines facilita la tafaneria i fer mal, i se’n pot fer molt. Però l’origen no és aquí. L’origen és que cada vegada hi ha menys educació i menys respecte, creix la facilitat per malparlar, i té un cost nul criticar algú altre dient-ne de grosses.

Volem atacar símptomes? Escandalitzem-nos amb gossip i els informers i demanem que es tanquin o es controlin.

Volem solucionar el problema? Començem a tenir una mica més d’educació, respecte i responsabilitat, una mica més de civisme, donem exemple i reeduquem-nos com a societat.

Hipercontrol lliure (2): dades i transparència

Una gestió més transparent de les bases de dades cal més que disposar del codi font dels programes de l’Administració, comenta en Pere via twitter sobre el post anterior.

Hi estic d’acord, però només com a primer pas. Les iniciatives d’Open Data de les diferents administracions, i les obligacions i els acords de transparència ja van en aquesta direcció, tot i que, no siguem innocents, cal més compromís polític en aquesta línia, i cal acceptar les conseqüències d’aquesta obertura de dades (sens dubte beneficioses per la societat en el seu conjunt i ja a curt termini, però això és un altre debat).

Tot i així, només la transparència amb les dades dels ciutadans que gestiona l’administració, o de les dades pròpies del seu funcionament, no n’hi ha prou.

Donada la tendència actual a l’externalització de serveis i software, a l’ús creixent del núvol i la entrada cada vegada més gran d’actors privats en serveis de l’àmbit públic, potser serà necessària també una traçabilitat del codi font usat per aquests (no només el propi de l’Administració) i un compromís i monitorització de l’ús que es pot fer de la informació que aquests actors poden recollir dels moviments tant físics com digitals de la població: desplaçaments, rutines d’aparcaments, hores punta, usos d’aigua i enllumenat, usos de l’energia, accessos a instal·lacions municipals de diferents tipus, accessos als diferents serveis digitals, gestió de la informació sensible de la mateixa administració…

És necessari? En un futur caldrà treballar més en aquests aspectes (control del codi font, verificacions i homologacions de seguretat i tractament de les dades), però de moment queda molt camí per recórrer (i n’hi ha que ja ho estan fent) en l’obertura de dades, la transparència i l’assumpció del concepte de l’administració com a gestor de la informació pròpia del ciutadà.

Hipercontrol lliure

De Goofy hiperinformat a ciutats intel·ligents, precursores de HAL 9000, pot no haver-hi tanta distància com sembla.

Si el fet que Disney apliqui un sistema de control per RFID, com ens explica n’Arnau, pot no semblar tant innocent ni tant meravellós, exportar aquests conceptes a un entorn urbà amb sensors arreu, com els que es pretenen en els entorns en les diferents iniciatives de ciutats intel·ligents pot no ser tampoc gaire descabellat.

Tot i ser un salt bastant gran, és veritat que una vegada desenvolupada la tecnologia (i ja existeix), és només un problema d’escala econòmica, inversió i voluntat política, i el camí que en Pere indica perquè arribi a Europa no és tampoc gaire difícil d’imaginar: dels parcs a societats fortament controlades però econòmicament desenvolupades, i d’allà, a Europa, potser sota l’auspici de grans empreses tecnològiques.

Aquesta és la cara fosca d’una iniciativa, la de les ciutats intel·ligents, que promet molts avantatges, és clar. Però veient el que es pot arribar a saber d’un, els rastres digitals que deixem arreu només amb el mòbil (recordeu els casos dels mapes dels telèfons), o els seguiments per triangulació que es poden fer dels moviments, els sistemes de control d’entrada, compra i costums que alguns magatzems ja usen, o fins i tot la constant vigilància en l’àmbit públic sota criteris de seguretat donen molt i molt que pensar.

I tota la gestió d’aquesta informació sobre nosaltres, totes aquestes traces, que estan a un cop de clic, escapen del nostre control: no sabem què saben de nosaltres, i no sabem qui gestiona aquesta informació ni què en fa.

Potser no hauriem de tenir accés als codis font dels programes que gestionen aquestes dades, de manera que fossin de domini públic, amb llicències lliures? Iniciatives com les diferents forjes públiques per posar a l’abast el codi font de l’Administració son molt més importants del que semblen en l’àmbit de les llibertats ciutadanes i en el control dels governs per part del públic. Iniciatives com els portals de transparència i l’Open Data de les diferents administracions son passos importants en aquest sentit, però que s’haurien de complementar també amb l’obertura no només de les dades i de com es fa la gestió pública, sinó amb les eines amb què es fa…

Potser hem de tornar a recuperar el vell debat del software obert a l’Administració, de nou i com sempre per una qüestió de principis.

Propòsit d’any nou

Propòsits, propostes, idees, intencions… cada inici d’any ens passa el mateix. I després tot queda en fum d’encenalls, el dia a dia se’ns menja el temps, o ens manquen les ganes i els ànims. I no fem allò que havíem dit que fariem, quedarà per l’any vinent. Llàstima, perquè el temps passa.

Canviem, doncs. Aquest any no hi ha propòsits d’any nou, no hi ha visualitzacions a llarg termini d’allò-que-voldria-fer. Aquest any toca fer coses, coses petites, passets. Però fer-los. I a algun lloc s’hi arribarà.

Decidit. Fàcil. Difícil.