L’estàtic software del mòbil

L’anunci del Firefox OS per mòbils (encara que siguin de baixes característiques) al MWC fa un parell de dies, l’esperat Ubuntu for phones, o el nou Windows Phone, ja a mercat, sembla que han de portar una mica d’aire fresc al món dels mòbils, dominat per Android i iOS, que han escombrat vells actors com Blackberry, Symbian o el gairebé oblidat i mai reeixit webOS.

Si realment serà així o no, si reeixiran en la lluita amb els establerts ja es veurà més endavant (de dubtes no en falten: des de mercats madurs per noves ofertes, fins l’ecosistema d’aplicacions que tindràn -la gent ho volem tot a tot arreu- , passant pels canals de distribució, el suport, el rendiment o el funcionament de les interfícies), i promet ser una competició interessant.

Acostumem a pensar que aquestes competicions entre grans empreses porten implícit un benefici pel consumidor, perquè s’abarateixen preus, es guanya en qualitat de servei i fins i tot en la llibertat d’elecció… però és així? Si entren aquests nous actors en joc, realment els usuaris guanyem en llibertat?

Els telèfons mòbils i els tablets son aparells tancats, no són com els ordinadors, on el software no ha d’anar lligat forçosament al hardware: amb una mica de coneixement o ajuda podem canviar el sistema operatiu per un altre. Això, però, no ho podem fer a tablets ni smartphones, els aparells que ens han venut com el paradigma de la llibertat de moviments digital, de l’avantatge continu per l’usuari… no podem canviar de software, no podem actualitzar el sistema si el fabricant no ho vol, no podem accedir a segons quins nivells de gestió i no podem saber què fa i què comunica realment l’aparell. L’individualisme digital dels aparells mòbils conté un immobilisme pervers controlat pel fabricant.

Firefox OS i Ubuntu ens permetran variar això? Ens permetran la instal·lació d’un nou software en un aparell que ja tinguem? No ho sembla així, no sembla que hagin de continuar amb la llibertat d’elecció que si proporcionaven els seus germans grans del món del PC: escollir quin software utilitzaven.

Potser el nou món del mòbil és bastant més estàtic, més bloquejant, que no pas el vell i estàtic món dels PCs i els portàtils.

De la perdurabilitat dels blogs

Quina és la perdurabilitat d’un bloc? En Pere fa unes reflexions molt interessants sobre l’estructura i l’orientació d’un blog, i ressalta, molt encertadament, la orientació a la novetat que té, l’etern enfrontament a la pàgina en blanc: d’aquí el preguntar-se per la perdurabilitat, no com a possibilitat d’emmagatzematge o de permanència a la xarxa, si no com a discurs sòlid, que aguanti bé el pas del temps, com una exposició d’idees i pensaments ben expressades, en un format clos, un escrit tancat que pot evolucionar en el temps però que és autocontingut.

En aquest sentit, doncs, estic totalment d’acord amb ell: un bloc és, dit d’una manera molt simple, una col·lecció d’escrits normalment petits, potser amb moltes idees repetides al llarg del temps i que van evolucionant. Des d’aquest punt de vista, doncs, els escrits que millor reflecteixen el pensament de l’autor seran els més actuals: bucejant als arxius del blog segurament es podran trobar idees confrontades, canvis de punt de vista que reflecteixen l’evolució i que romanen allà, publicats, idees amb les que ja no ens identifiquem i molts apunts sense gaire valor.

Però un dels trets distintius dels blogs, i del que se n’ha parlat a bastament és la conversa, l’intercanvi d’idees i la discussió entre blogs, entre blogaires: començar una idea en un article i discutir-la en un altre, refinar-la. Quantes vegades no hem parlat de la famosa conversa global? Pot semblar encara una idea innocent, donada l’evolució de la xarxa, però crec que és encara un element interessant, molt interessant: tenir la teva pròpia veu, intercanviar opinions. Que això potser no es faci tant ja és una altra cosa, però és una de les coses que ens va empènyer a més d’un a entrar al món digital, que ens ha fet créixer intel·lectualment, reflexionar, evolucionar i fer amistats, fins i tot.

Vist així, els blogs no son només un recull de notes que han anat perdent vigència: els blogs son, també, part (o fins i tot nucli) d’una conversa global que no deixa d’anar, son el reflex de l’evolució personal del blogaire i de l’intercanvi d’idees amb d’altres, la possibilitat de recuperar converses velles i reprendre-les des d’un nou punt de vista.

Això també es pot fer evolucionant un text amb el temps, enriquint-lo i fent-lo créixer, és clar, però la diferència és, potser, que el procés en el blog es pot veure com més comunal (referències a altres articles, enllaços, trackbacks), i queda més com un treball en procés continu; en una wiki unipersonal o en un text més tancat aquesta evolució no és tan clara, tot tendeix a quedar més finalitzat per la mateixa estructura dels escrits.

Un és un model d’escriptura més clàssic, unipersonal, que beu de les lectures i les influències i discuteix les idees però dins d’un discurs tancat, autoexplicat, amb tempos més dilatats i amb els contexts autoexplicats. L’altre és un model eminentment digital, obert a la col·laboració i a una conversa més dinàmica, amb tot el que això comporta de pèrdua d’actualitat (referències temporals) i per tant de deslocalització dels escrits, i de pèrdua també de referències si se l’extreu de conversa i de context, que és extern a ell.

Reservat el dret d’admissió

Els tipus impresentables que a sobre responen amb fatxenderia quan els hauria de caure la cara de vergonya em subleven. No m’explico com gent així encara pot viure amb tranquil·litat, com encara poden fer com si res o, fins i tot, fer broma en algun moment del que hagin pogut fer.

Tipus corruptes, caradures, lladres, que encara demanen segons quin tractament de respecte i es senten ofesos en el seu honor, que apel·len a la justícia (ells!) quan se n’han estat fotent d’ella durant anys i que a sobre s’aprofiten del sistema que ells mateixos han espatllat per passar-nos per la cara la seva innocència. M’irriten, em molesten, m’enfaden, em fastiguejen.

I el que és pitjor, les contínues notícies, el reguitzell de porqueria que vessa, fa que cadascú de nosaltres tingui motius continus per estar permanentment cabrejat.

A partir d’ara però, m’hi nego: no vull que m’espatllin el dia, ni un sol dia més. No mereixen la meva confiança: no són persones honorables, i dubto que tinguin, molts d’ells, la mínima vergonya per asumir les seves culpes, als fets ens podem remetre. No ignoraré el que passa, però els despatxaré aviat, ni una gota més de l’atenció imprescindible: em reservo el dret d’admissió d’aquests elements sobre la meva vida.

Quo vadis, Ecclesia?

El Papa renuncia i comencen, immediatament, les travesses per saber qui està millor posicionat, qui té més possibilitats. Vaticanòlegs de tota casta faran ara previsions i analitzaran biografies, afinitats, obres i amistats de cada un dels papables.

I quan hi hagi fumata blanca, què?

El que interessa, no tan sols a l’Església com a organizació i com a comunitat, si no a la societat en general, és el rumb que ha de prendre: com quadrar el missatge i la obra que fan moltíssimes persones a peu de carrer amb les declaracions de moralina que es fan de vegades, amb els intents d’influència i les idees fora de lloc en un mon que sembla superar-la de vegades, com deixar de distanciar-se i no tancar-se en si mateixa. Tradició i ortodoxia? Potser si, però no rància, de formes antigues i buides, si no d’idees permanents i clares.

La dualitat del cura roig i del cardenal amic del poder, del teòleg de l’alliberament i els legionaris de crist. És, segurament, una imatge excessivament simple, però no per això poc gràfica.

I tant si som practicants com si no ho som, ens afecta. Cap a on anirà la fumata blanca, doncs?

Smart society

El que ara es porta en gestió de ciutats és el concepte de ciutat intel·ligent: sensorització, recollida d’informació, processament intel·ligent, reducció del consum i optimització dels recursos… sona bé, oi?

El concepte té els seus avantatges indubtables, però cal fer una inversió, és clar, i estem en temps una mica difícils per fer despesa, encara que el venguin com a gairebé revolucionari…

Com ho podriem fer? Hi ha una solució, més barateta i que permetria encarrilar les coses cap aquí: gestors intel·ligents! Brutal, eh? Uns tipus que pensen més enllà dels quatre anys i en el bé comú. I encara més, societat intel·ligent: una ciutadania que no es deixa entabanar, proactiva i no reactiva, responsable de si mateixa. Revolucionari, ara si, eh?

Nota: Cedeixo els conceptes amb llicència CC-BY, no cal dir-ho.
Descàrrec: Hi ha gestors i polítics que sí que pensen en el bé comú, tot s’ha de dir.

Next hype on city management is the smart city concept: sensorization, data collection, intelligent processing, reduction of consumption and resource optimization… sounds great, isn’t it?

The concept has, undoubtely, some advantages, but you must do an investment and, you know, these are hard times… although it’s a kind of revolutionary idea.

How can we do it? There’s a cheaper solution that almost could drive trends to this path: smart management! Great, huh? Some guys who think not just in the next four years but beyond and in the common welfare. What’s more, smart society: citizens who doesn’t get duped, proactives, responsables. Thats really revolutionary, don’t you agree?

Note: All these ideas are for public use under CC-BY license, obviously.
Disclaimer: Exceptionally, there are still some managers and politicians who really think in common welfare.