Quo vadis, Ecclesia?

El Papa renuncia i comencen, immediatament, les travesses per saber qui està millor posicionat, qui té més possibilitats. Vaticanòlegs de tota casta faran ara previsions i analitzaran biografies, afinitats, obres i amistats de cada un dels papables.

I quan hi hagi fumata blanca, què?

El que interessa, no tan sols a l’Església com a organizació i com a comunitat, si no a la societat en general, és el rumb que ha de prendre: com quadrar el missatge i la obra que fan moltíssimes persones a peu de carrer amb les declaracions de moralina que es fan de vegades, amb els intents d’influència i les idees fora de lloc en un mon que sembla superar-la de vegades, com deixar de distanciar-se i no tancar-se en si mateixa. Tradició i ortodoxia? Potser si, però no rància, de formes antigues i buides, si no d’idees permanents i clares.

La dualitat del cura roig i del cardenal amic del poder, del teòleg de l’alliberament i els legionaris de crist. És, segurament, una imatge excessivament simple, però no per això poc gràfica.

I tant si som practicants com si no ho som, ens afecta. Cap a on anirà la fumata blanca, doncs?

2 thoughts on “Quo vadis, Ecclesia?”

    1. Molt interessant, Pere. Ella parla de l’Església, però es pot aplicar a qualsevol altre grup o comunitat. Crec que tots ens sentim més confortats si ens sentim part d’un grup, part d’alguna cosa més gran que nosaltres, d’una comunitat en la que confiem i a la que donem part del nostre temps, i això pot ser l’Església, una ONG o treballar per l’Administració Pública, que sembla estar tan mal vist.

      El problema, moltes vegades, no és la base, com ella demostra. El problema és qui s ‘apodera de la paraula i de la veu del grup, qui sembla parlar en nom de tots essent només una fracció, perquè aquest serà a qui escoltaran la resta i els seus fets i els del seu cercle, seran els que quedaran. I això passa en qualsevol organització jeràrquica tan i tan gran com l’Església.

      Per més que siguin assumptes de l’ànima, qui els gestiona son homes, amb tot el que això implica.

      I, creients o no, sermpre hi haurà bones persones.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.