Zàping digital: el jo distret

Internet és un conjunt de distraccions: la xarxa actual comença a semblar més un parc d’atraccions o unes galeries comercials, amb anuncis i distraccions que criden tothora la nostra atenció, que no pas aquella aldea global de la que parlàvem fa anys.

Aquest cap de setmana he fet un petit experiment, aplicant-me un sàbat digital:

  • Dissabte vaig fer un ús habitual d’Internet: consultar el correu, picotejar diaris i pàgines diverses, consultar els feeds i mirar què es deia al twitter, sense mirar quan ho feia, en diferents moments del dia, mentre feia altres coses.
  • Diumenge vaig desconnectar la wifi: també he fet diferents coses, he llegit i he escrit. Fora del món digital, vaig fer com dissabte. Al món digital m’hi vaig connectar una estona concreta.

No sembla haver-hi gaire diferència… fins que ens mirem en la manera d’usar la xarxa: el primer dia vaig picotejar, ara i adés, consultant el correu, el whatsapp el twitter o fent petites parades per mirar alguna cosa que em rondava pel cap, mentre feia d’altres coses; el segon dia em vaig connectar una estona concreta, i la resta del dia he estat fora de línia, fent d’altres coses, no gaire diferents de les de dissabte, per cert. La sensació, però, que em queda dels dos dies es diferent: tot i fer coses similars, el diumenge vaig ser més conscient de les coses que feia, com si estigués més atent, sabent que no hi havia cap distracció al mòbil o a l’ordinador: estava concentrat en el que feia.

Explicat així, pot semblar una mica estrany i segurament no té gaire valor científic, però no és la primera vegada que tinc aquesta sensació de distracció amb la possibilitat de connexió. Us heu parat a pensar què feu quan esteu sols, quantes vegades consulteu el mòbil o us distraieu amb la xarxa, sense fer res concret (*)? Quin ús feu de l’ordinador quan esteu a casa? No us distraieu a la feina? Heu vist el que fa la gent a les parades del tren, o del metro? Tothom consulta el mòbil, picoteja molles d’informació que sacien aquesta necessitat: la possibilitat de contacte continu amb els altres o la sensació d’informació i d’activitat per la multitasca ens enganxa i ens enganya, ens submergeix en una cadena superficial de falsa activitat, que es va repetint però que no ens aporta res nou llevat de puntuals recompenses emocionals i falses sensacions d’estar informats.

Em pregunto si el que ens passa amb la lectura no ens comença a passar també en la nostra manera d’actuar, de ser i de relacionar-nos amb els altres.

(*) Ara ho apliquem a l’ordinador o al mòbil, però també es pot aplicar al consum de la televisió: zàping.

Llegir, estimar

Manllevo les dues paraules que fan la portada de l’Ara del Sant Jordi de 2013: dues idees que caldria conjugar moltes més vegades de bracet, dues idees que ens permeten créixer com a persones i com a societat, fer-nos més forts i més savis, gaudir més de la vida.

Llegir per conèixer el nostre entorn, les nostres emocions, per aprofundir en allò que ens interessa, per saber qui som i d’on venim, per riure, plorar o pensar, llegir per fer-nos més savis i més rics com a persona.

Estimar als que tenim a prop, als que hi són i als que no, demostrar-los-ho i fer-ho saber, sentir-nos estimats i gaudir-hi.

Dues petites paraules que son grans conceptes de la nostra humanitat. Dues petites paraules que tenim la sort de celebrar juntes en un mateix dia, combinant el bò i millor d’allò que podem donar. I una cultura que ha estat capaç de combinar-les i fer-ne una tradició per tothom, un estrany dia de festa laborable.

Seguim celebrant-ho, dons. Gaudim-ne i felicitem-nos, i intentem repetir-ho una mica cada dia de l’any, per viure millor, més plenament.

La funció pública no sobra

L’imaginari ciutadà sobre el funcionari acostuma a anar plè de comentaris i tòpics que, en el millor dels cassos, qüestionen la capacitat i les ganes de fer feina dels que treballen als serveis públics.

La realitat és, com sempre, bastant diferent d’aquesta simplificació, prou més complexa: hi ha molta gent preocupada i treballant per la millora continua dels serveis, iniciatives de modernització i d’eficiència des de diferents àmbits, però que no son conegudes pel gran públic, i que treballen no en capes de vernís que es veuen des de fora, si no ben bé a les parts internes de les organitzacions, intentar canviar costums i formes de treballar antigues, poc eficients o millorables.

Óscar Cortés es demana si la cosa pública sobra, i fa una excel·lent compilació dels molts motius que provoquen aquesta pobra imatge de l’Administració: la falta de pensament crític del mateix públic (dogmes), l’egocentrisme moltes vegades present de la classe pública, el desprestigi de la funció pública, l’assumpció de dogmes sense qüestionar-los…

Efectivament, l’Administració Pública s’ha guanyat a pols moltes de les crítiques que se li fan, i encara ha de millorar molt. Anys de funcionariat assegurat, sense objectius ni rendiment, sense vocació de servei al públic i amb un concepte molt allunyat d’allò públic han fet molt mal, i la única manera d’arreglar-ho és canviant processos i maneres de treballar, millorant en eficiència i serveis, de manera que es vagin veient els resultats, que es vagi modificant la opinió poc a poc. Però això necessitarà temps.

Tampoc ajuda la banalització i la extensió d’alguns dogmes, o fins i tot l’ús partidista que la classe dirigent fa de la classe pública en moltes ocasions. Sense una classe política, sense uns quadres dirigents responsables del que tenen entre mans i compromesos amb aquesta modernització des de dintre costarà molt més fer camí.

Allà on s’ha entès això i on es dóna suport a renovacions integrals de l’Administració, on es treballa en processos i es posa al ciutadà en primer terme, on s’integren criteris econòmics (però no exclusivament econòmics) i de servei, on es dóna expectatives de treball (i això no sempre vol dir pujar o millorar el sou), la feina millora enormement, i, en conseqüència, el servei públic.

Per fer tot això cal fer inversions. Inversions econòmiques? Segur, però no tan grans com podria semblar. Cal, sobretot, invertir en temps, en esforç i en ganes, creure-s’ho, destinar-hi gent, marcar uns objectius i treballar per aconseguir-los, fer pedagogia. I sumar tot això a la eficiència i als resultats i interioritzar-ho. I la resta va venint.

La cosa pública no sobra, és clar que no. Però cal creure-s’ho.

Facebook Home o el perfil perfecte

Facebook llença Facebook Home, el seu no-telèfon que fa de telèfon. Jugada interessant des del punt de vista de l’empresa d’en Zuckerberg: sense grans inversions en desenvolupament, es col·loca gairebé al mateix nivell que Google amb Android i Apple amb iOS.

La interfície amable de Facebook Home no està dirigida a un públic professional: està dirigida als milions de persones que usen Facebook per connectar, jugar, publicar, mirar notícies… per als milers de persones per a qui la Internet és Facebook, com n’hi ha per a qui és Google. Aconseguir una part important del pastís d’atenció de l’usuari, tenir-lo sense connectat, rastrejar-lo, ser la interfície de connexió d’un dispositiu gairebé sempre connectat permet el perfilat perfecte de l’usuari: un caramel massa llaminer com per deixar-lo perdre.

Oblidem-nos de privacitat, de permisos, oblidem-nos de tot allò realment útil que es pot fer amb el mòbil: és un mòbil Facebook, dins del món Facebook. Què feu a Facebook? Doncs això és el que facilitarà aquest no-telèfon.

Connexió amb els amics, missatgeria, trucades, aplicacions… quines aplicacions? Al mòbil podem accedir a aplicacions del nostre banc, a aplicacions de l’administració: ho permetrà també aquesta capa, s’hi dissenyaran aplicacions d’aquest tipus? Fa por pensar per on pot passar aquesta informació: si ja no saps quin control hi ha amb Android, quin pot haver-hi amb Facebook, on les aplicacions dels teus amics poden accedir a les teves dades?

És un pas més en el perfilat perfecte de l’usuari de Facebook, un pas més per tenir més dades per tal que Facebook vengui als seus clients una versió millorada del seu producte: les nostres dades, nosaltres mateixos.

Optimisme líquid

Interessantíssim Zygmunt Bauman. El pare del concepte de la modernitat líquida apunta uns quants temes i esbossa algunes reflexions en una entrevista que no té desperdici a l’Ara Tu del diumenge 31 de maig.

Tot i el risc d’extreure-les del context, algunes frases per donar una idea:

Som addictes a les novetats.

Ho diu en relació al rol del mestre, d’haver d’estar a la últim i haver de competir amb la font inabastable i permanentment actualitzada de coneixement que és internet, i el canvi que suposa això per al mestre: triar, guiar, atreure, fer comprendre. És un canvi de rol.

Els joves europeus estan a la defensiva. […] Estar a la defensiva, per contra, vol dir que desconfies a l’hora de mostrar-te i no explotes to el potencial del teu enginy, de la teva intel·ligència.

Com fer que la joventut no estigui a la defensiva, que busquin oportunitats, quan alhora se’ls tanquen totes les portes i el món laboral s’enroca i auto protegeix, perquè no té sortides per oferir com abans?

La societat d’avui dia està més avesada a la divisió, a la individualització i a la privatització. El més característic de les revolucions era que funcionaven com una gran fàbrica de solidaritat. […] La nostra societat no és una fàbrica de solidaritat, és una fabrica de desconfiança i competència. A més, no tenim cap model de bona societat.

Si en una societat primen cada més la desconfiança i la competència entre individus, el bé individual a tot preu… durant quant temps seguirà essent una societat? Quan començarà a trontollar?

Hi ha un divorci entre poder i política. […] el poder s’ha emancipat del control polític i s’està oblidant de totes aquestes qüestions, amb resultats devastadors. No hem desenvolupat institucions polítiques de manera global, totes estan a nivell d’estat nació.

I com ell mateix diu, això fa que no hi hagi cap pla global, cap idea de què s’ha de fer per un bé comú, encorsetats en les seves velles fronteres geogràfiques, els estats serveixen de base per poders econòmiques que sortegen les traves que se’ls pugui intentar posar.

El retrat que fa Bauman de l’estat de la nostra societat i del nostre món no és gaire encoratjador, però no fa més que explicar des d’un punt de vista sociològic tendències que primer va anar destriant i que després ha anat comprovant com es feien realitat. No assenyala ningú, la societat en el seu conjunt és qui fa aquest camí, i la societat en el seu conjunt és qui l’hauria de redreçar.

Però no he perdut l’esperança. Si hi ha un aspecte humà immortal és precisament l’esperança. No em puc imaginar la raça humana sense esperança. És el nostre element definitori. Fins i tot en les pitjors circumstàncies tenim esperança. Així que jo encara espero que la gent entri en raó.

Després de tot el que ha anat radiografiant, un bri d’optimisme.

Si el que caracteritza l’obra de Bauman és el concepte de líquid, en quant a canviant, evolutiu, flexible, inestable i movible si parlem de la societat, o bé com difós i intangible, si parlava de la por (de les pors socials)… no podríem parlar també d’un optimisme també difós, flexible, intangible… però present, com sembla mostrar el propi Bauman? Un optimisme que està allà, subterrani, que de tant en tant surt a la superfície però que discorre amagat, per por de mostrar-se massa?

Un optimisme líquid.