La funció pública no sobra

L’imaginari ciutadà sobre el funcionari acostuma a anar plè de comentaris i tòpics que, en el millor dels cassos, qüestionen la capacitat i les ganes de fer feina dels que treballen als serveis públics.

La realitat és, com sempre, bastant diferent d’aquesta simplificació, prou més complexa: hi ha molta gent preocupada i treballant per la millora continua dels serveis, iniciatives de modernització i d’eficiència des de diferents àmbits, però que no son conegudes pel gran públic, i que treballen no en capes de vernís que es veuen des de fora, si no ben bé a les parts internes de les organitzacions, intentar canviar costums i formes de treballar antigues, poc eficients o millorables.

Óscar Cortés es demana si la cosa pública sobra, i fa una excel·lent compilació dels molts motius que provoquen aquesta pobra imatge de l’Administració: la falta de pensament crític del mateix públic (dogmes), l’egocentrisme moltes vegades present de la classe pública, el desprestigi de la funció pública, l’assumpció de dogmes sense qüestionar-los…

Efectivament, l’Administració Pública s’ha guanyat a pols moltes de les crítiques que se li fan, i encara ha de millorar molt. Anys de funcionariat assegurat, sense objectius ni rendiment, sense vocació de servei al públic i amb un concepte molt allunyat d’allò públic han fet molt mal, i la única manera d’arreglar-ho és canviant processos i maneres de treballar, millorant en eficiència i serveis, de manera que es vagin veient els resultats, que es vagi modificant la opinió poc a poc. Però això necessitarà temps.

Tampoc ajuda la banalització i la extensió d’alguns dogmes, o fins i tot l’ús partidista que la classe dirigent fa de la classe pública en moltes ocasions. Sense una classe política, sense uns quadres dirigents responsables del que tenen entre mans i compromesos amb aquesta modernització des de dintre costarà molt més fer camí.

Allà on s’ha entès això i on es dóna suport a renovacions integrals de l’Administració, on es treballa en processos i es posa al ciutadà en primer terme, on s’integren criteris econòmics (però no exclusivament econòmics) i de servei, on es dóna expectatives de treball (i això no sempre vol dir pujar o millorar el sou), la feina millora enormement, i, en conseqüència, el servei públic.

Per fer tot això cal fer inversions. Inversions econòmiques? Segur, però no tan grans com podria semblar. Cal, sobretot, invertir en temps, en esforç i en ganes, creure-s’ho, destinar-hi gent, marcar uns objectius i treballar per aconseguir-los, fer pedagogia. I sumar tot això a la eficiència i als resultats i interioritzar-ho. I la resta va venint.

La cosa pública no sobra, és clar que no. Però cal creure-s’ho.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.