Diferents perfils i un únic jo

Més d’una vegada m’he plantejat si estar a diferents xarxes socials ha de ser redundant: al cap i a la fi, tot son xarxes socials, no? Seguidors, amics, coneguts (només falten els saludats, per citar en Plà); llegir, compartir o retuitar, escriure o comentar; diferents noms per coses molt similars.

Però a mesura que les utilitzo, ho faig de manera diferent:

  • correu electrònic: converses llargues, intercanvi d’opinions, discussions, compartició d’idees
  • Twitter: intercanvi d’idees, enllaços, petites converses ràpides
  • Facebook: saber una mica dels altres, ignorar olímpicament jocs i aplicacions
  • Google+: encara no sé ben bé per a què la faig servir!

I és que cada xarxa social està dissenyada per uns usos diferents, d’aquí la diversitat de dissenys i interfícies, les diferents maneres d’apropar-se a la informació i les propostes d’ús que se li donen als usuaris: poden copiar-se coses entre elles, alguna idea, però romanen fidels a la manera original de funcionar, al paradigma inicial.

Previsiblement, el meu comportament en cada xarxa coincideix amb aquest paradigma: el correu i twitter estan més fets per les converses (més ràpides o més lentes) i l’intercanvi d’informació, facebook és un aparador on mostrar-te tú i les coses que fas o escrius (un safareig digital personal, una postal electrònica continua) i Google+ agafa idea dels anteriors i hi afegeix alguna cosa nova (potser per això no l’uso tant).

Faig servir les eines que més m’escauen en cada moment: reparteixo el meu temps i ús d’elles en funció del que m’aporten i del que m’hi interessa; el que fa que segurament en diferents xarxes tingui perfils i comportaments diferents, complementaris, o solapats en alguns moments…

Però aquest comportament diferent és com un únic perfil distribuït en diferents llocs, que es pot reconstruir i donar una única visió del meu comportament global, una imatge més complerta i complexa de nosaltres mateixos.

Ara pensem en un moment en els usos que es pot donar a aquesta informació.


Notes:
1) El correu electrònic com xarxa social? I tant. La primera i més antiga: tenim contactes, llistes d’amics i converses. Però no té la visibilitat de les altres, precisament perquè és més personal, més privada.
2) Acostumo a ignorar sistemàticament anuncis, jocs o xorrades o distraccions variades, i que tinc una tendència a conversar i escriure, o que no uso aquestes xarxes per seguir mitjans de comunicació: el que intento amb això és mantenir els diferents canals nets, sense un excés d’informació que es repetiria constantment.

Escolta. Pensa. Parla.

Al twitter s’hi respira molta mala llet. Sembla que el temps real és per a gent emprenyada. Mala cosa.
@pqs, 2013-5-19 10:22:16

Coincideixo amb en Pere. Twitter és un mitja instantani, ràpid, molt donat a establir converses. Però aquesta facilitat per accedir-hi, per mantenir la conversa i respondre fa que moltes vegades no ens pensem gaire el que diem, i que entrem en una espirarl d’estira-i-arronses amb algú o que deixem anar quelcom per una notícia que hem vist: ho veiem, ho comentem, talment com si estiguessim fent el cafè… però no estem fent el cafè, o no sols: allò que hem dit queda escrit, reflectit i pot contestar-se o reenviar-se, també al moment. I això, segons com, incrementa la espiral.

No és que el temps real sigui per gent emprenyada, és la velocitat de la conversa i la falta de context el que porta aquí:

  • Hem perdut el costum de reflexionar mínimament les coses: veiem, llegim una cosa i la comentem, la primera impressió. De vegades és encertada, la majoria de vegades no, una segona reflexió o una lectura més lenta, una discusió sobre el tema ens ho fa veure d’una altra manera… però si hem contestat ràpidament, el missatge ja ha sortit, i queda allà, reflectit. Després vés i explica-ho.
  • Confonem la immediatesa del mitjà amb el fet de donar respostes al minut, o retransmetre la informació. El mitjà és ràpid, immediat, massiu: tothom i és, tothom parla, si no contestem ràpid ho farà un altre. Que ho faci: les presses no son bones amigues d’allò ben fet, en general.
  • Falta de context: En una piulada, o en un comentari mitjà a facebook, no acostumem a explicar gaires coses. Si no es dona el context d’un missatge o no s’explica una resposta, no s’entén més enllà del nostre cap. I això genera malentesos.

La regla d’or per evitar problemes és la que ha sigut sempre: Respirar abans de contestar. Respirar fons. Pensar una mica i després, si cal, només si cal, parlar.

Externalitzar, internalitzar

Tenim el lleig costum de treure’ns de sobre tot allò que no ens agrada o que ens dóna massa feina; fins i tot li hem aplicat una paraula d’allò més àtona: externalització.

Externalitzem les feines feixugues o les que no aporten valor, les despeses mediambientals, fins i tot la nostra responsabilitat quan mirem cap una altra banda i no veiem la pobresa que hi ha a casa o a altres bandes del món. Posats a externalitzar, sembla que fins i tot en un moment ens ha donat per descarregar-nos-en i deixar-la en mans d’alguns impresentables interessats (no tots, no tots).

Però el nostre món és un sistema tancat: tot elque no fem nosaltres, ho fa un altre, tot el que allunyem de nosaltres, va a parar a algun altre lloc, tota la despesa externalitzada que no té una empresa, l’acaba internalitzant algú més.

I ara comencem a veure que tots plegats som qui internalitzem algunes despeses, responsabilitats, treballs i pèrdues. Tot allò que semblava marxar fora torna, com un bumerang.

Les reparacions mediambientals, les neteges de rius, costes i boscos, les mesures anti-contaminació… tot va a càrrec de l’Administració que nosaltres paguem. El ritme de vida del món occidental i els seus imitadors imposen una càrrega brutal sobre el planeta. Càrrega que tornarà sobre nosaltres, com a espècie: els nostres fills, néts o besnéts en patiran les conseqüències. Els treballs de poc valor afegit marxen a tercers països, països sense les nostres càrregues laborals. No passa res, fins que cau un edifici i moren tres mil persones. Qui vetllava per ells? On son els drets dels treballadors? Allà no en tenen gaires semblareballadors? Allà no en tenen gaires, sembla. Però això no ho externalitzem, no ho exportem. És igual, el que acabarem important serà si no vigilem les seves condicions laborals, perquè si no no som competitius.

Cal que prenem consciència que el món és un sistema tancat, si carreguem massa un extrem, l’altre es buida. Geogràfica o temporalment, però es desequilibra. Va en el nostre interès parlar d’una manera clara, saber com es fan les coses i les conseqüències que tenen, va en el nostre interès ser més col·laboratius, més justos amb els altres, més honrats amb nosaltres mateixos.

Més socials. Més individuals?

Vivim immersos en un bombardeig continu d’informació i interrupcions. L’entrada de dades de comunicacions, el degotall de connexions i distraccions és constant, tant a casa com a la feina com al carrer: ens hem acostumat a viure continuadament amb soroll de fons, amb elements que criden la nostra atenció.

Aquest flux continu d’interaccions, la gestió ininterrompuda de noves informacions, la interacció tothora amb els altres, les múltiples possibilitats de distracció o el simple entorn urbà on vivim configuren un espai de soroll real i informacional a temps complert, companyia continuada arreu i tothora.

Però que passa quan s’apaguen els llums? Què passa quan no hi ha totes aquestes distraccions, quan ens trobem el silenci? Sabem estar no ja sols, si no en la nostra pròpia companyia? De vegades em demano fins a quin punt aquest soroll ambiental continu no ens acaba provocant una necessitat també continua de companyia que fa, alhora, que fugim de nosaltres mateixos o, si més no, que no ens acabem coneixent del tot a nosaltres mateixos.

Potser som més socials, sí, però sabem també ser més individuals, tenir les nostres pròpies opinions i reflexions? O potser la infoxicació que patim és una falsa profunditat, una fugida endavant?