Renovant el blog

Després d’una mica més de vuit anys escrivint aqui (i més de nou des d’un antic) és moment de renovar el blog.

El nou disseny és més lleuger i més centrat en cada un dels textos, en el contingut, perquè aquesta és la idea original d’un blog: la conversa i l’intercanvi d’opinions, la publicació de les idees. En un mitjà en que la informació i les distraccions demanen la nostra atenció arreu, cal treure tot el profit de la interfície minimitzant-la, posant-la a fer just allò que toca i quan toca, d’ací la netedat del nou disseny.

QuasiUnBloc_Disseny2013_captura

El paisatge a Internet ha canviat molt en vuit anys: el que semblava inicialment que havia de ser una revolució (els blogs i la conversa global) ha quedat fagocitat per la potència dels grans conglomerats mediàtics i de les (ara no tan noves) xarxes socials. La popularització dels continguts fàcils, la mediatització del diàleg digital, el constant bombardeig d’informació i la velocitat d’exposició a les notícies i novetats han canviat totalment el panorama comunicatiu i la nostra manera d’entendre, accedir i, sobretot, processar la informació. El pas de client a producte ens debilita molt més del que ens pensem, ens exposa molt més del que creiem.

Per això segueix sent important tenir lloc i veu propis a internet, ser l’amo de l’espai propi i dels continguts, decidir què hi ha, què s’hi diu i com s’hi veu, i obrir-lo sense més; convidar a tothom que vulgui que s’hi passi.

Vuit anys de reflexions, pensaments, evolució d’idees, de conèixer gent, fer amics, aprendre, discutir i intentar millorar. I continuem.

Smart cities: en un futur, cosa de tots

La redefinició i optimització de la gestió de les ciutats, la millora de l’ús dels recursos (energia, aigua) i la recerca de nous models de creixement i de negoci marquen les grans línies dels programes de smart city arreu, és la reinvenció del model de ciutat: no és tant crear ciutats futuristes, sinó de millorar els entorns urbans existents, d’aprofitar i reconnectar tot allò que ja tenim però que funciona per separat, d’aplicar una visió holística, integral i informada de la ciutat com a espai geogràfic i conjunt humà.

Arreu van sortint projectes per aprofitar l’aigua de pluja i els pous existents, lligar-lo amb la xarxa de sanejament, o per millorar l’enllumenat públic o el transport públic, projectes de carsharing o de millora de control dels residus, o es fa èmfasi en l’eficiència en l’ús d’electricitat i combustibles, entre d’altres. Son projectes inicialment cars (sensorització de l’entorn, control, manteniment), però que sens dubte tindran un rendiment futur tant en estalvi d’energia (i per tant d’emissions i de factura econòmica) com de creació de nous llocs de treball.


Tots aquests projectes, però, tenen ara per ara un denominador comú: estan impulsats per l’administració, es circumscriuen a l’àmbit dels equipaments públics (millora de calefaccions o enllumenats d’equipaments, sistemes de generació fotovoltaica, etc.), o de l’espai públic (transports, semàfors, sensorització del carrers, aparcaments intel·ligents, carsharings públics, reg, etc.).

Què passaria si d’alguna manera poguéssim fer extensible aquests programes a la societat en general?

  • L’energia elèctrica encara es produeix en sistemes fortament centralitzats. Pot haver-hi generació verda (fotovoltaica, eòlica o de biomassa), però en general tot està produït seguint una lògica i unes xarxes més descentralitzades que distribuïdes.
    • Comença a haver-hi experiències d’empreses o granges productores de part de la seva energia, cooperatives que ja intenten incidir en aquest model, poden haver-hi programes de distribució de comptadors intel·ligents o es poden intentar fer més resistents les grans xarxes)
    • Es podrien crear algun tipus d’estructures que permetessin la generació als mateixos punts de consum i la distribució des d’aquests mateixos punts als veïns, minimitzant així xarxes de transport i pèrdues derivades d’aquest? Aquesta xarxa més cohesionada i connectada permetria dirigir, per exemple, la generació de l’energia a on s’hagi de consumir però a petita escala (imaginem un conjunt de cases que generen energia però on la gent treballa: es podria derivar part d’aquesta electricitat a l’escola propera?)
  • Ja hi ha llocs amb xarxes de captació d’aigües pluvials que complementen les instal·lacions tradicionals. Es podria fer a nivell també d’edificis i re-aprofitar-se gairebé in situ?
  • Programes de car sharing a nivell no només local, sinó de zona industrial. Les empreses saben molt bé com hi van els seus empleats: a peu, en bici o en cotxe, saben d’on venen i amb quina freqüència i horari: si es pogués disposar d’aquesta informació, anonimitzada, es podrien oferir plans de transport alternatiu i públic o comú potser més eficients que els actuals? Es podrien redissenyar les línies de transport públic interurbanes o adequar vies púbiques per mitjans més ecològics sabent que serien usades?
  • Transport públic més flexible, millores en les rutes en funció de necessitats canviants de la població (fluxos, períodes de l’any, canvis generacionals al territori).
  • Ús de dispositius mòbils i la xarxa: calcular desplaçaments i preveure embussos en determinades vies i hores a partir de dades reals d’aparells dels usuaris per una banda, i de l’altra crear sistemes d’informació sobre tràfic o altres esdeveniments a partir de les dades entrades per altres usuaris, que poden complementar les de la mateixa administració o el del gestor del servei…

Segurament hi ha molts més exemples (recollida de dades de residus, sensorització de contenidors i optimització de rutes de recollida, il·luminació intel·ligent de carrers, actuacions a nivell urbanístic (asfalt, arbres, jardins), adaptació de normatives a noves possibilitats tècniques i noves demandes ambientals…)

Estem només en una primera fase, on les autoritats locals, les més properes al ciutadà, intenten aprendre i treure coneixement de la informació i les eines al seu abast per incidir en elements i aspectes que, tot i ser de gran abast i aportar experiències i lliçons, tindran el seu límit.

El proper pas hauria de ser que les autoritats aprenguin a col·laborar amb la resta d’actors de la ciutat (ciutadania individual, col·lectius, empreses) i a treballar-hi conjuntament, posant els seus recursos i coneixement a disposició dels altres, i buscant alhora la seva complicitat. L’administració haurà d’assolir el rol de mumi en un xarxa de diferents components, amb el paper d’impulsar i fer aprofitar l’esforç conjunt de tots (en la mesura que cada un pugui), generant alhora beneficis per tothom: la finalitat última dels projectes de smart city no és altra que el de millorar la qualitat de vida dels seus habitants i la millora del territori on s’assenten, i això només s’aconseguirà, a la llarga, amb la participació de tothom.

Big data, models i cignes negres

La cerca i anàlisi de conjunts immensos de dades sembla ser el nou gran paradigma, la nova frontera a explorar, el nou Klondike on cercar or: Sabrem més de nosaltres, podrem buscar patrons de comportament i a partir d’aquí inferir no només gustos i amistats, si no trobar patrons de comportament i xarxes de contactes. Això pot ser un caramel per les agències de publicitat, i és, indubtablement, un caramel també per les agències de seguretat.

Buscar patrons de comportament de casos comprovats i relacionar-los amb d’altres de similars, cercar xarxes de contactes, correus, canvis en els contactes i en els patrons de trucades, comportaments, desplaçaments o compres, tot és possible si disposem d’un gran conjunt de dades interrelacionades (i en disposem, això està clar). Fareed Zakaria se’n fa ressò a en un article a Time, citant les possibilitats que s’obren.

In ancient times–by which I mean a decade ago–computers would sort through random samples of data or try to create an algorithm to search for a criminal. But today, data is so readily available and computers are so fast and powerful that experts can analyze entire data sets, every last piece of information, to find needles in haystacks. As a result, they have stopped trying to figure out why something–say, crime–happens. Instead they look at crimes and notice what events or behaviors seem to precede them. In other words, the tricky work of turning information into knowledge has shifted from causation to correlation.

Big Data, Meet Big Brother. Time Magazine, July 08, 2013

Si s’enfoca des del punt de vista de la seguretat, el big data pot ser una ajuda. Segur. Però no cal perdre el bosc de vista: si ens tanquem a buscar només patrons ja existents (per més comprovats que estiguin), no serem capaços de trobar sorpreses imprevistes, els cignes negres que diu Taleb.

L’aplicació de la força bruta de càlcul, aplicant cerques sobre patrons ja coneguts i no inferint models nous de comportament poden donar una falsa sensació de seguretat, de pensar que podem saber i analitzar-ho tot… però això és sempre a posteriori. El passar de causalitat a correlació de les dades té el risc de pensar que totes dues coses son el mateix, per més que s’intenti reduir tractant grans volums de dades amb moltíssimes variables diferents: la clau és l’establiment i creació dels models: tant els usats per fer cerques com els inferits a partir dels resultats de les cerques, així com l’anàlisi posterior de tot plegat.

El big data és una gran eina, és un avenç espectacular en, per exemple, la comprovació de teories de qualsevol tipus: podem passar de comprovar una teoria amb uns quants centenars o milers de casos a comprovar-ho amb milions, el que augmenta la robustesa de la mateixa. Però no podem oblidar que, ja sigui en ciència o en la vida real, una sola prova contrària invalida tota una teoria.

Ens cal, i ens caldrà durant molt temps, la possibilitat que tenim les persones d’imaginar, de crear, de trencar els motlles d’allò establert per pensar noves coses, de trobar cignes negres (positius i negatius).

Actualització 18/7/2013: Dos dies després d’escriure aquest text trobo “Blinded By Big Data: It’s The Models, Stupid“, de Matt Asay, on parla amb uns termes similars.

Democràcia digital, propostes reals

El descrèdit de la classe política a les democràcies occidentals, que semblen presoneres de nepotismes i d’elits extractives, està posant cada vegada més a prova les nostres societats i els nostres sistemes de govern. Ja comença a fer temps que es demana la renovació de tot el sistema, l’obertura a mecanismes reals de participació i l’eliminació del tancament que el mateix sistema ha fet sobre si mateix (corrupció, irresponsabilitat, quotes per partits, control d’espais electorals als medis de comunicació, moviments per influir en el judicial per part del legislatiu, només per posar alguns exemples).

Els partits polítics, amb unes estructures rígides i tancats sobre idees que ja no reflecteixen bé la pluralitat de la societat, els diferents interessos i necessitats d’unes societats que ja no son les de principis del segle XX, segueixen mantenint vells esquemes ideològics i discursos que ni encaixen amb el que es demana d’ells ni reflecteix, per desgràcia, les seves accions o dels seus membres.

Alhora, nous moviments socials com el 15M o la PAH poden reflectir determinats estats de sentiment i demandes, però la seva mateixa transversalitat impedeix que cristal·litzin en moviments polítics: semblen més aviat corrents d’opinió que poden influir en aspectes concrets de la política (que és per al que s’han creat).

Transparència, participació, implicació, reconeixement, treball conjunt: la societat i la classe política dirigent han de canviar, hi ha d’haver un diàleg més fluid entre ambdós grups, restablir la confiança o crear-la de zero, com es vulgui.

Els mètodes establerts fins ara no semblen suficients. Hora de canviar. Com establir controls, professionalitzar la gestió, permetre la participació contínua de la societat (individualment o per grups d’interessos), establir una confiança mútua i un treball conjunt i no morir en l’intent?

L’àmplia adopció de l’ús d’Internet per la majoria de la població és clau: cal aprofitar eines de les que ja disposem, explorar-ne l’ús i establir noves vies, crear canals de comunicació en doble sentit, implicar persones i associacions en la redacció de propostes i plans, cal presentar resultats i obrir les dades de les gestions, fer transparents els resultats de polítiques i comptes (públic vol dir que és de tots, que és responsabilitat de tots), incentivar la participació via consultes de manera més habitual.

  • L’ús de wikis o d’eines de redacció grupals amb control d’edició pot permetre la redacció de propostes i plans de treball
  • Fòrums i llistes de correu poden servir per recollir les primeres idees o propostes de necessitats
  • Cal evolucionar el marc normatiu i legislatiu, adaptar-lo a noves maneres de participació, tant tecnològiques com d’iniciatives
  • La implantació de mitjans d’identificació com el DNIe o idCAT poden servir, prèvia anonimització, per efectuar votacions electròniques amb garantia, el que permetria una consulta més sovintejada de la ciutadania amb costos i molèsties molt menors.
  • L’absorció per part de l’administració dels conceptes de transparència i dades obertes permetrien una gestió neta i clara de les accions de govern.
  • L’alliberament de dades per part de l’administració pot millorar el coneixement de la mateixa societat, l’ús de folksonomies comunes a diversos conjunts d’informació pot permetre l’avaluació del seu èxit temporal, o el seguiment de la seva evolució.
  • Usar eines basades en software lliure i aprofitar eines ja existents o evolucionar-les permetria bastir un corpus d’eines comunes a diferents territoris i administracions, minimitzant la despesa i generant treball col·laboratiu entre grups: arribaríem a veure treball de xarxa entre administracions i re-aprofitament del coneixement?

Ja hi ha algunes propostes i experiències en aquest sentit: la redacció de la nova constitució islandesa via wiki (que no va arribar a bon port), l’Informe Democracia Digital Andalucía, l’àgora del 15m a Terrassa continuant el debat de la plaça real al món digital, o experiències de pressupostos col·laboratius (amb combinació de votacions digitals i presencials), entre d’altres.

L’anomenada democràcia digital pot ser l’eina (o conjunt d’eines) que ens permetin avançar com a societat autorregulada, doncs? Segurament, perquè aquí estem parlant d’un seguit de pràctiques, regulacions i valors que s’allunyen del vot compulsiu per internet, dels like o retuits de les xarxes socials: precisament la clau és disposar d’eines col·laboratives que permeten enriquir treballs i reflexions individuals, i no reproduir la instantaneitat i irreflexió de la xarxa social, del vot per imitació, sense reflexió.

Tot i la importància d’avançar en aquests terrenys, cal tenir en compte que els nivells que transparència i participació que demana la societat estan encara lluny del que seria ideal, i que sense la “incorporació” d’aquestes idees al cor de l’administració i dels gestors polítics no arribarem al funcionament desitjat, cal també que aquestes propostes s’escriguin en negre sobre blanc en paper, assignant terminis i recursos per a la seva implementació, i caldrà també fer cas del que s’hi decideixi.

El mateix es pot dir de la societat en el seu conjunt: hi ha actors (individuals, grups, associacions, partits) disposats a treballar per aquests objectius i alguns ja ho estan fent, però cal també que el conjunt de la ciutadania s’ho faci seu i entengui que és un treball continu, d’implementació gradual, i de responsabilitat compartida.

Escollir què llegim

Què llegim i com ho llegim a Internet diu molt de nosaltres mateixos. De fet, no només diu molt, sino que pot arribar a modelar, en part, el nostre pensament: totes les idees i conceptes que llegim, els textos, les presentacions, els temes i les discussions acaben influïnt en la nostra pròpia opinió, en la nostra manera de pensar. Qui controli o influeixi en la informació que ens arriba, controla la forma en què pensem, d’aquí la importància de la informació, la publicitat i la propaganda.

El tancament de Reader per part de Google no és un fet simple, no és degut al poc ús que tenia la plataforma: Reader tenia una base d’usuaris no quantitaviment extensa (en relació a altres serveis), però si qualitativament molt activa, encara des del punt de vista dels grans generadors de contingut no tenia interès: l’eina donava massa llibertat per escollir, per muntar-se cada un el seu propi context de lectura i explorar fonts d’opinió, en aquest sentit tenia poc valor econòmic, era de difícil monetarització.

Aquest tancament és un pas més en la tabloidització de la web: cada vegada hi ha més usuaris i cada vegada es consumeixen més continguts, però qui els produeix? Eines com Reader o Bloglines son subtituides per eines com Currents, Flipboard o Pulse, o directament per serveis de xarxes socials com Facebook, Twitter o Google+ que et suggereixen continguts, teòricament d’acord amb els teus gustos, el que ja has llegit o paraules clau i suposadament d’una manera totalment asèptica. Però curiosament els continguts suggerits sempre son de grans revistes o diaris, o de blogs seguits per milers de persones: sembla haver-hi un biaix quantitatiu important en aquestes suggerències.

En Versvs ho explica molt bé en un post imprescindible: l’adveniment de l’infomediari, la moda (hype) dels content curators i els serveis de lectura de notícies que proposen continguts; tot plegat condueix a una nova producció industrial del contingut, a un empobriment general de les fonts d’informació i les opinions, i a una maximització dels guanys dels infomediaris o dels serveis associats.

L’automatització de les eines i de les suggerències pot arribar a provocar efectes perversos en el procés de descobriment de noves fonts d’informació, de noves opinions:

  • inclusió de continguts de pagament
  • re-centralització de les idees (afirmació de les pròpies opinions – la bombolla dels filtres)
  • ús d’eines que primen serveis de pagament sobre contingut personal (és a dir, articles de revistes i diaris sobre articles de blogs, per exemple) pel simple fet de basar les suggerències en el número de lectures/accessos/reaccions dels mitjans sobre el que son realment els nostres interessos (paraules clau, temes, lectures passades)
  • Tabloidització de la web (o de gran part d’ella).
  • Elements de dispersió: temes, dades, notícies, continguts en els que no hi tenim cap interès.

El problema principal rau, a més, en què a partir del moment en què ens orientem per aquestes eines o serveis perdem el nostre propi criteri, deixem de marcar nosaltres el ritme:

  • Els continguts poden venir (vindran) proporcionats/suggerits per criteris diferents al nostre
  • Perdrem el nostre context de lectura: no serem nosaltres qui decidim els temes que volem trobar, seran els editors del mitjà.
  • Entrarem en una roda perversa de descobrir nous continguts, en un criteri de voler quantitat sobre qualitat, una necessitat actualitzadora constant per voler estar al dia.

Això ens ho trobarem tant en serveis de “lectura” de continguts com en les mateixes webs (articles relacionats, més vistos, més nous…): és l’autor/productor/editor qui intentarà marcar-nos el ritme, indicar què pot ser més interessant, en funció dels seus interessos, que poden ser molt variats també, i que escapen al nostre control.

Què fer, doncs? Una vegada més, ser un mateix a la xarxa. Utilitzar, si es vol, serveis com Currents o Feedly, però usar-los només des d’un punt de vista pràctic, ignorant les suggerències que puguin fer: aprofitar les característiques multi-plataforma que tenen si ens interessa, o usar serveis més “propis”, usant per exemple lectors de feeds com el de Thunderbird, RssOwl o un TinyTinyRSS.

Usem l’eina que usem, el criteri que ha de prevaldre és el nostre. Cal que siguem nosaltres qui el fabriquem, qui el construïm, a poc a poc, seguint enllaços i descobrint nous continguts a partir de les fonts que ja seguim i que ens inspirin confiança; crear nosaltres les serendípies i mirar opinions diferents de les nostres: la construcció de qualsevol criteri, el bastiment de qualsevol pensament requereix temps, lectures dels temes que interessen des de diversos punts de vista. I no cal atabalar-se per la velocitat de les notícies, infoxicar-se: el que és realment important acaba arribant-nos.