Nens i ordinadors: més enllà de Facebook i Gmail

Parlem de privacitat, de la nostra imatge a la xarxa, d’intentar ser clients i no producte, de l’ús que fem de les xarxes socials i del que n’hauríem de fer, de si som conscients o no de tota la informació nostra que tenen tercers, del perfilat i creuament dels nostres múltiples rastres digitals. Teoritzem, discutim, i busquem solucions i eines, i hi treballem dins del nostre entorn i possibilitats.

I mentrestant tenim fills, comencen a créixer i a usar els ordinadors.

A l’escola, de bon principi, fan classe d’informàtica, és clar. Després passa a ser una eina, i com a tal, ja han d’anar presentant alguns treballs en suport informàtic (i encara no hem arribat a la secundària). Però a banda de l’ús de l’eina i d’algunes possibilitats, que més els ensenyen? Hi ha distribucions específiques, hi ha recursos en línia per la comunitat educativa, però quina orientació es dóna des dels plans d’estudis? Es veu encara només com una eina, o copsem el que pot venir al darrere?

Sigui com sigui, comencen a entrar en el món dels ordinadors. I a algú li fan correu, després a un altre i després li fas tu al teu fill o filla. I on li fas? A Gmail, o Outlook, o Yahoo o qualsevol servei comercial, clar. Es fàcil, tothom ho sap fer anar. I ara què? Com quadra tot això amb el teu discurs vigilant? Com li fas entendre o li expliques al nen o nena el que significa? Perquè ara només és un correu, però després vindrà Facebook, o Twitter, o la xarxa de moda que surti. I després potser un mòbil, i cada vegada anirà més enteranyinat, com tots.

Com explicar-li als fills el que suposa estar a les xarxes socials o usar serveis on-line de tercers? Com fer-ho sense que els suposi un rollo inacabable o el conte de la lletera, versió digital? I quines alternatives, que no els faci quedar enrere o desconnectats dels altres, se’ls pot donar? Han de saber com programar el sistema, no ser simples usuaris; han de saber usar els ordinadors, saber què significa i què els pot significar.

L’entorn digital, omnipresent i invisible, amb la seva enganyosa intimitat radiada contínuament és l’entorn on es mouran. Entendre això i explicar-los-ho serà avantatjós, si no bàsic, per a ells. Així, ser nadius digitals (com ells ho són) no es només saber entrar a la xarxa social de moda o fer anar la tablet o el mòbil, significa, sobretot, saber moure’t en aquest entorn ja-no-tan-nou, entendre’l, i adaptar-te.

Privacitat, encriptació i la seguretat a la xarxa.

Snowden, el projecte PRISM i la NSA. Els serveis d’inteligència de mig mon que monitoritzen la xarxa (ens escandalitzem dels USA, però que deuen saber russos, xinesos, alemanys i britànics, per dir-ne alguns), les operadores que també voldrien tenir part del pastís. La Patriot Act i derivades, les lleis que no protegeixen la nostra privacitat ni intimitat o que restringeixen la compartició d’informació. La identificació, errònia i perniciosa, entre privacitat i ocultació (qui no fa res dolent no té res per ocultar, diuen).

El tancament de Lavabit i altres serveis de correu xifrats, el poc suport que es dóna comercialment al xifrat i signatura digital… (us heu fixat que gmail no permet treballar amb correu xifrat directament, només pots fer-ho via clients d’escriptori com Thunderbird? No és casual)

Els grups de pressió dels mèdia que volen conservar la seva part del pastís de la comunicació. Google, Facebook i d’altres que escanegen i rastregen el que poden i més i et perfilen més del que tu mateix et penses. La cada vegada més gran exposició pública de les nostres vides privades sense que ni ens n’adonem. La millora d’experiència d’usuari i la facilitat per posar i posar més informació a serveis de tercers, que passa a ser, mira per on, d’ells.

I segurament unes quantes coses més.

Vist això, cal replantejar-se l’ús que fem de tots aquests serveis. Jo torno a usar el meu correu personal des dels meus propis servidors, començo a usar OpenPGP amb Enigmail al Thunderbird per signar/xifrar correus i em plantejo l’ús de GPG per la resta de les dades. Per frikisme? Per haver d’ocultar alguna cosa? No, cap. És per una cosa tan senzilla com la meva privacitat: de la mateixa manera que em molesta molt que un tercer escolti una conversa que estic tenint amb algú, per insubstancial que sigui (si vull ja l’inclouré), em molesta molt que ho poguessin escoltar digitalment. És la meva conversa, les meves paraules. I si a la vida real, se les acaba emportant el vent -diuen- al món digital, on tot queda registrat, caldrà protegir-ho una mica més.

Amb tot, no son més que mesures temporals. Tot xifrat s’acaba podent trencar, el que cal realment és un marc legal i social que reconegui aquests drets i els faci compatibles amb d’altres necessitats (balancejar allò privat amb allò comú), perquè no parlem només de correu. En el món físic, amb territoris, sobiranies i fronteres, on tot es pot tocar, això semblava més fàcil i hi tenim experiència llarga. En el món digital, sense fronteres, sense delimitacions geogràfiques, com s’apliquen aquestes sobiranies, com es posen aquests límits o a qui afecten les diferents lleis i drets?

Mentre no tinguem un mínima legalitat i drets comuns a la xarxa, com a ciutadans de la xarxa, potser no és mala idea usar una mica d’encriptació.

Enllaços d’estiu

Com que a l’estiu tenim més temps per tot, apunto uns quants enllaços per llegir i veure:

  • OgovdayTerrassa, per tenir una visió general sobre conceptes com govern obert, transparència o smart cities.

Llegim diferent?

Ebook dins llibre
Estic de vacances, i a la piscina trobo un noi que esta llegint un llibre d’una sèrie de fantasia que jo he llegit fa no gaire. Encuriosit, li demano què li sembla, i em diu que no està malament. Parlem una mica, i em diu que la sèrie d’Idhun i Joc de Trons també li han agradat (jo no els he llegit); li demano per El senyor dels anells i em diu que no li va agradar, que el va trobar… antic.

Que em digui això em xoca, perquè a mi em passa el contrari: els que a ell li agraden a mi no m’acaben d’entrar: el ritme és molt cinematogràfic, ràpid, lleuger, sempre cal que passin coses, però això fa que no es dibuixi del tot la història amb precisió.

Sí, son llibres diferents, escrits en èpoques diferents: els uns son de fa poc, l’altre és del 1950, aproximadament. La temàtica és similar, fantàstica: mons inventats, basats en el nostre, aventures, bons i dolents, tresors i companys, traïdors, malvats i herois. La única cosa que canvia és l’estil, la manera d’explicar-ho, la manera d’escriure-ho: capítols més curts, més fils alhora, més diàleg i acció i menys descripció.

Es contagia la literatura (o determinat tipus de literatura) del llenguatge del cinema o dels videojocs, de la lleugeresa de la expressió escrita de la xarxa? Perdem la lectura profunda o evolucionem, de la mateixa manera que ens costa llegir novel·la cavalleresca?

Potser és tot plegat, i potser també el que és important és que no deixi d’haver-hi històries per explicar, llibres on s’escriguin, i lectors que les gaudeixin.