Big data: un doble repte per l’Administració

El big data és el següent pas de la xarxa per explorar i explotar comercialment. El conjunt immens d’informació de tot tipus que es genera i s’emmagatzema, i la possibilitat d’interconnexió de les diferents sitges i de recerca i extracció de dades, resultats i tendències és un mercat que ningú vol desaprofitar.

L’Administració, com a actor econòmic i social de primer ordre, també té interessos i és part en aquest terreny: d’una banda, com a impulsora de solucions que facin ús d’aquest concepte i de proveïdora de dades; de l’altra, actuant com a reguladora i aplicant lleis i controls per garantir la privacitat de la ciutadania.

En el primer cas, l’Administració Local (sobretot) comença a jugar un paper molt important com impulsora en projectes de smart cities, que fan un ús molt intensiu del big data: la sensorització dels aparcaments i del trànsit en viu, la il·luminació pública i el reg, per esmentar els exemples més habituals, necessiten de l’extracció de patrons de comportament i la deducció de necessitats dels grans conjunts de dades que es generaran, per poder millorar l’eficiència i els serveis als ciutadans i la seva gestió.

Sembla clar que un primer conjunt de dades com sensors d’aparcament per camp magnètic o per infraroigs, o bé sensors d’humitat o de llum no han de ser un gran risc a la privacitat de les persones, però també estar atents a l’ús de dades de les càmeres de trànsit en temps real, que si que poden identificar vehicles individualment, per exemple, i que també poden fer-se servir com solucions de smart city per avaluar la càrrega de trànsit en vies i redirigir el flux rodat mitjançant panells o semàfors, o l’ús de mòbils per buscar aparcaments, rutes o fer pagaments de serveis públics, dades que també es poden creuar posteriorment. Aquest segon conjunt de dades si necessita de processos d’anonimització, més si es té en compte que en molts casos aquests serveis estaran en mans d’empreses privades que poden no tenir tant clar el dret de privacitat.

En el segon cas, com a reguladora, la mateixa Administració ha de ser conscient del dret a la privacitat, i ha de vetllar per la seva aplicació, mitjançant la redacció de lleis i mesures protectores. Ho ha de fer amb l’aplicació de mesures de control a les empreses que tractin amb aquesta informació, i donant exemple aplicant-se ella mateixa aquesta regulació en els seus propis processos interns: gestiona immensos paquets de dades molt sensibles de les persones (personals, econòmics, sanitaris, socials) que ara per ara encara poden estar en sitges diferents (donant una falsa sensació de seguretat) però que a mesura que avancin les capacitats d’interconnexió entre administracions poden donar lloc a temptatives d’usar-les en conjunt, ja sigui ella o per part de tercers.

L’Administració, doncs, s’enfronta a un doble repte al món del big data: saber impulsar solucions i promoure el seu ús, generant valor econòmic i social, i alhora fer que tot això es desenvolupi dins del marc del respecte a la privacitat, davant de la temptació i la pressió de grups amb diferents interessos que puguin voler barra lliure de dades.

Alienació

Vas pel carrer i veus gent enganxada al mòvil que no aixeca el cap, al tren ja poca gent mira el paisatge i als transports públics tothom aprofita el trajecte per enviar missatges i connectar-se a la xarxa. Comunicació a tothora, arreu. A casa, a la feina, les interrupcions son constants també. Connexió permanent amb el teu grup o grups, socials o professionals.

Text perillós!

Fins a quin punt això no ens aliena, ens desenganxa del nostre entorn? Som conscients de l’estoneta que caminem fins a la feina? Ens fixem en el que veiem, en els petits detalls, i deixem que la ment voli sola, o estem tot el dia pendents de dir, fer, llegir… sense després treure’n un profit excessiu, vist moltes vegades la longitud dels missatges o la seva banalitat?

Hipercomunicació que sembla dominar-nos: rebre un missatge i haver-lo de contestar immediatament… sempre. Els nostres tempos dominats pels dels altres que, també, estan dominats per uns altres. Un peix que es mossega la cua i que per tant no pot nedar endavant.

Cal no perdre el món de vista, reconnectar amb la realitat i dedicar-nos estones que semblin no aprofitades. Possibilitat de comunicació a tothora, però quan nosaltres volem. I de vegades no sembla que sigui així.

De com facilitem que ens controlin

Originalment la xarxa era un conjunt de subxarxes i pàgines totalment distribuïdes, servidors i més servidors de pàgines web, aïllats un dels altres, que enllaçaven aquestes planes mitjançant un conjunt d’adreces comunes, però sense cap punt central.

El mateix passava amb altres serveis, com el correu o l’ftp, o posteriorment, les famoses xarxes p2p.

En aquest context van començar a sortir els primers motors de cerca, catalogant i indexant contingut extern, i dirigint els seus usuaris a les pàgines on aquest estava.

Amb el pas del temps, però, els administradors d’aquests serveis van començar a veure que era més còmode no anar a cercar contingut arreu del món, sino ajudar a generar-lo a casa seva, o hostatjar-lo allà mateix, així com proporcionar serveis associats (correu, calendaris, espai de disc): això facilitava la feina de recerca i indexació i, alhora, generava molt i molt coneixement dels costums i preferències dels usuaris. Afegim un disseny agradable, un funcionament ràpid d’aquests serveis i la possibilitat (que els donem) per tafanejar la nostra agenda i trobar altres usuaris per “connectar”, i ja tenim la web 2.0.

Icones de serveis web, via squareberry.com/

Tot plegat, això no ha fet altra cosa que anar a més, de tal manera que les grans xarxes socials tenen un nivell de penetració altíssim entre la “població digital”, amb milions i milions d’usuaris. Vist des del punt de vista de la privacitat, milions i milions d’objectius de cerca, de registres d’on extraure dades (mineria) i on aplicar-hi sistemes massius de cerca (big data) per extreure patrons de comportament i grafs socials.

Així, aquesta centralització cada vegada més acusada en uns quants serveis puntuals facilita l’espionatge de dades i el control de grups socials a la xarxa: una vegada es té accés a un dels servidors (sigui de la manera que sigui: legal o il·legal, acordada o coaccionada, consentida o ignorada) es té accés no només a tot allò que un pugui dir i publicar, si no també a tota la xarxa de contactes pròpia i, el que es més valuós encara: al registre d’acció amb aquests contactes (quan els hem donat d’alta, cada quan hi connectem, parlem o mirem què diuen o llegim que publiquen, per exemple) o al tipus de contingut que pugui haver en aquestes xarxes o sistemes registrats per ells.

És a dir, una imatge gairebé complerta del nostre moviment per la xarxa que proporcionem nosaltres mateixos. El problema pot venir si aquest perfil digital, que és parcial (es només una part de la nostra vida) i, per tant, esbiaixat i amb -molt important- una falta important de context (perquè cerco, compro o tinc certes coses, perquè parlo amb determinada gent?) s’interpreta com una imatge integral de nosaltres mateixos: això pot donar lloc a interpretacions molt errònies en mans de desconeguts o projeccions equivocades o malintencionades, per no parlar ja de la manca de privacitat.

Podem ser radicals i tenir els nostres propis servidors de correu i pàgina personal, donar-nos de baixa de serveis centralitzats com usuaris registrats o usar anonimitzadors, és clar, però no son mesures que el comú de la gent pensem usar habitualment, oi? Cal, sobretot, ser conscient del que diem i publiquem, saber que no estem en la intimitat de casa o només amb el mòbil, si no cridant-ho als quatre vent i no oblidar que la xarxa té memòria, i molta.

La paradoxa de minimitzar el risc

No ens agraden les incerteses, acostumem a témer allò desconegut i intentem reforçar el que coneixem i el que tenim. Això ens fa desenvolupar des de teories econòmiques a moviments polítics, mou la història de tant en tant o fins i tot ens condiciona socialment.

Però el risc forma part, en molts sentits, de la nostra vida, i intentar evitar-ho a tota costa i, el que es pitjor, pensar-nos que podem evitar-lo, no ens porta res de bò. Bruce Schneier és molt clar:

We’re afraid of risk. It’s a normal part of life, but we’re increasingly unwilling to accept it at any level. So we turn to technology to protect us. The problem is that technological security measures aren’t free. They cost money, of course, but they cost other things as well. They often don’t provide the security they advertise, and — paradoxically — they often increase risk somewhere else. This problem is particularly stark when the risk involves another person: crime, terrorism, and so on. While technology has made us much safer against natural risks like accidents and disease, it works less well against man-made risks.

Intentar minimitzar riscos de potencials desastres naturals basant-se només en el que ha passat ens dona una falta sensació de seguretat: ja ens hem blindat contra allò que ha passat i no pot tornar a passar… però i el que no ha passat? Pensar que quelcom no pot passar és diferent de quelcom impensable, i aquí ja poden entrar en joc inversions necessàries, probabilitas (enganyoses, segons com) i el seny i les decisions d’aquells en càrrecs de responsabilitat… debilitats i interessos de les mateixes persones entren en joc. Tot i així, però, el número de possibilitats acaba sent finit: com diu Schneier, la natura no s’adapta a les nostres contramesures.

Intentar minimitzar riscos de situacions generades per humans es molt més difícil: nosaltres ens adaptem, fem contramesures, i s’entra en una espiral d’adaptacions i contraadaptacions: la paradoxa d’intentar minimitzar un risc conegut i, per contra, generar-ne un de nou. A més, a nivell social tractar amb riscos està a un pèl de tractar amb la por, i això políticament pot ser molt rendible i socialment molt contraproduent a la mitja o a la llarga, més quan mesures i normatives que les regulen son sempre interpretables pels grups que s’encarreguen d’aplicar-les o dissenyar-les, és a dir, son subjectives.

Cal reavaluar la percepció del risc que tenim, i veure com en podem treure partit pel bé de la llibertat en les nostres societats. Cal sortir una mica de la zona de comoditat i mirar a l’horitzó, i això ens pot permetre també pensar en el llarg termini: mesures que minimitzin riscos socials poden funcionar durant un temps, però no ataquen l’arrel del problema que produeix el risc, cal buscar-la. I segurament la solució bona a llarg termini serà en termes educatius, d’inversió i de millora d’entorns i perspectives de vida.