Escriptura, més enllà del paper

Llegeixo amb molt d’interès el que explica en Josep Maria Quintana sobre la decisió d’abandonar l’ensenyament obligatori de l’escriptura manual als Estats Units.

Que aquesta decisió és, com ell diu, “renunciar a una conquesta intel·lectual de conseqüències imprevisibles” és una conclusió amb la que tots hi podem estar d’acord, i crec també que el que denota dels canvis que ja s’estan produïnt a la nostra societat és prou exemplificador.

El problema no és substituir una ploma per un teclat, això és només un canvi de suport (per més que a alguns encara ens agradin les plomes o els llibres): segurament quan es va substituir l’argil·la pel papir o aquest pel pergamí o aquest pel paper, el problema no va ser tant greu; en tot cas, fins i tot el nou suport millorava l’anterior, el feia més accessible, econòmic i de millor emmagatzematge i difusió. Això no ho podem dir, potser, del canvi que es proposa ara.

No és un simple canvi d’una ploma o un llapis per un stylus electrònic o un teclat; canviar una eina per una altra ja ho vam fer amb l’arribada de les màquines d’escriure (oblidem per un moment que mai es va plantejar l’abandonament de l’escriptura manual) a les oficines i a casa, arreu dels oficis de lletres.

L’escriptura amb màquina d’escriure està, però, sota el mateix paradigma que el paper i la ploma, és filla cultural directa d’ells: estàs tu sol davant del paper i dels teus pensaments. En Josep Maria Quintana, que d’això en sap molt, explica molt bé el que implica l’escriptura com a procés creatiu: la concentració, el refer, la visualització dels retocs, la obligació de pensar quelcom abans d’escriure-ho a rajaploma. El màxim exponent d’això és l’escriptura, que la podem entendre com el resultat final sobre el paper d’aquest procés de reflexió i creatiu.

I és aquí on aquesta substitució tecnològica pot tocar el moll de l’òs: els dispositius electrònics d’escriptura actuals son fills de la nostra època hiperconnectada, superinformada i plena d’impulsos informatius; la minimització dels processos de concentració i la maximització tothora de les distraccions son el que marca aquests aparells i les seves interfícies: estan pensats per cridar-nos l’atenció continuament, i ens hi hem acostumat: la comprovació del correu continua, la lectura immediata del missatge que entra o el comentar qualsevol cosa en qualsevol moment, deslligant-te del teu entorn físic immediat.

Si ja ens costa concentrar-nos en redactar un correu o un informe a la feina perquè ara i adès ens arriba un correu o un missatge, i la qualitat de segons quins textos cau en picat, què no passarà amb els processos creatius associats a l’escriptura sobre aquests suports?

Introduir sense més aquest canvi, guiats per una visió tecnofílica de les bondats dels aparells, podria arribar a tenir conseqüències molt més enllà de les curriculars dels mateixos alumnes, potser a nivell de formació personal. La paciència, l’esforç i la concentració son habilitats que ningú esmenta però que un món dominat de dades i informació son importants per poder desenvolupar-se i aconseguir objectius, però que, per més que al nostre entorn educatiu s’hi insisteix, amb el pas del temps i l’apropament al món laboral semblen diluïr-se.

Els canvis tecnològics no són senzills: tota tecnologia porta associada una manera de fer al darrera, i cal avaluar aquestes implicacions. Si no, qui sap si a la llarga no ens trobarem alguna cosa semblant a l’hora d’escriure amb el que ja passa amb la lectura profunda.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.