La xarxa profunda (III): l’excusa.

La digitalització gairebé total de la nostra societat és un fet, i que per tant això permet rastrejar qualsevol cosa que es faci o digui, qualsevol contacte entre persones i fins i tot allò que es diu i es fa en qualsevol moment també l’és.

L’efecte panòptic de tot plegat és brutal: la temptació de controlar tot el que fan els usuaris com a futurs compradors per perfilar-los i oferir-los tot allò que els pogui temptar i els faci gastar per part de les empreses, i la possibilitat de controlar qualsevol dissidència en règims no democràtics és, també, irresistible. I es fa.

Fins a quin punt la part fosca de la xarxa no va bé com a excusa per mantenir aquesta vigilància? Relacionar la web profunda amb els usos foscos de la xarxa, lligar Tor amb l’ús que (també) en fan els criminals i aprofitar l’ús que fan de bitcoin (per la seva menor traçabilitat que les targes de crèdit) per pagar, no és assignar a la xarxa profunda una certa sospita de no se-sap-què-però-no-és-net i legitimar així aquesta necessitat de vigilància, de desxifrat?

Però vigilància de què? Desxifrat de què? Els correus poden anar encriptats, però les metadades no ho son. I vigilància de què? Algú es queixarà de l’ús militar de Tor, o buscarà la traçabilitat de Stuxnet?

Tot plegat potser no son més que coincidències en el temps, és clar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.