Bones festes

Breu, molt breu: desitjar unes molt bones festes i un bon any vinent a tothom que passi per aquí (i a qui no passi també), a qui celebri les festes i a qui no, als que son més de Pare Noel i als dels Reis, als que ja han fet bons propòsits i als que ho deixen per l’any vinent…

Ah, i una proposta per l’any vinent: apliquem cada dia una mica dels desitjos que concentrem ara pel nou any: segur que el fem una mica millor tot ell…

Pessebre petitó entre pedres


Bon Nadal
Felices Fiestas
Happy Christmas
Joyeux Noël

Què fem amb RSS?

Icona de RSS

De fa anys s’anuncia, periòdicament, la mort dels RSS: se l’identifica com un sistema residual, una tecnologia de notificació que no aporta res i que no usa gairebé ningú, i que en una era d’interactivitat com l’actual sembla ser un únic canal consumidor.

La cosa, però, no és tant que es mori: és que el deixen morir perquè no el volen usar.

RSS va néixer en una època de la xarxa diferent de l’actual: es preveia una xarxa més distribuida, amb generadors de contingut molt diversos i molt nombrosos, i el canal RSS de cada generador de contingut (blog, diari, revista) era una manera d’estar al dia del que es trobava, del que hi havia.

Però la xarxa actual no és així: la generació de contingut es genera en uns quants hubs gegants, que ofereixen serveis i continguts a canvi del consum de publicitat cada vegada més dirigida. Aquests hubs basen el seu negoci en el perfilat dels seus usuaris, i com més temps passin els usuaris dins del seu ecosistema (web, apps per mòbils i tablets) més podran saber d’ells. Per tant, si l’usuari marxa o pot veure contingut des d’un altre lloc, perden aquestes dades. Per aquest motiu Facebook, Twitter, Google Plus o ara Linkedin eliminen els canals RSS o en dificulten l’accés, per mantenir captius els seus “clients”.

Ara, però, això ja no ho fan només aquests hubs. Plataformes més petites que viuen d’oferir publicitat dirigida a partir del seu contingut (blogs profesionals) eliminen o amaguen també els RSS per obligar a la visita directa al web i, així, al consum de la publicitat oferta. Tots juguen a ser Google o Facebook, o et donen la possibilitat de suscriure’t per correu (únicament) a les actualitzacions.

Vist així, els RSS no son cosa de quatre usuaris motivats: és una aposta per la nostra llibertat i privacitat. Tenir la possibilitat de llegir els canals que jo vull, quan jo vull i com jo vull em permet no només no consumir publicitat i minimitzar el meu perfilat, ens permet també construir-nos el nostre context de lectura en base als nostres gustos i possibilitats.

A tot això, a més, cal afegir-hi que el mercat dels lectors de feeds no ha evolucionat gaire en anys. El tancament definitiu de Google Reader el juliol d’aquest any feia preveure a alguns que hi hauria un creixement en les opcions, però això tampoc no ha estat així…

Possiblement no ha estat així pel mateix motiu que Google va tancar el servei de Reader: el que suposa de flexiblitat i llibertat per a l’usuari no aporta res econòmicament a qui ofereix el servei, si aquest és gratuït… i potser per això no hi ha hagut una gran oferta: com treure profit de la inversió que cal fer (cercar contingut, emmagatzemar, potència de recerca, servidors, aplicacions…)? Potser la via és oferir un servei de pagament, encara que no sigui excessivament car, però la temptació de la centralització sembla sortir de nou.

Així, què queda? D’una banda seguir mantenint RSS oberts als llocs: si no es dóna la opció, ningú podrà usar-la. D’altra, ajudar en la evolució i millora del software lliure de lectura de RSS: des de TinyRSS a RSSOwl, passant pels Live Bookmarks del Firefox.

Intraemprenedors públics i administracions modernes

Comencen a agafar cos iniciatives per millorar l’Administració a partir del que es cou de ja fa un temps a la blogsfera i a la tuitesfera públiques sobre l’intraemprenentatge i els innovadors públics. Les diferents converses, xerrades(1,2) i iniciatives (com el Compromís de l’Innovador Públic) no fan si no obrir la possibilitat d’intercanviar idees i experiències, de fer xarxa dins un col·lectiu que, tot i nombrós, estava dividit en tantes sitges com administracions hi ha, fent normalment cadascú la guerra pel seu compte i amb els mateixos objectius.
Un intraemprenedor... decidit
Aprofitar la capacitat de la gent que treballa en allò públic per millorar els serveis i les organitzacions, és a dir, aprofitar el capital humà i el coneixement que tenen, optimitzar els recursos i multiplicar-ne els beneficis gràcies a l’efecte xarxa és la via per poder fer front a tots els reptes (interns i externs) que s’obren de cara al futur, com per exemple:

  • una interacció més directa i propera amb la ciutadania
  • governs oberts
  • transparència
  • col·laboració interadministrativa

… en definitiva, tot el que ha de comportar treballar dins i per a una societat en xarxa, gestionant un conjunt de recursos públics i fent-ne partícip a tothom.

Aprofitar aquest intraemprenentatge és una clarisima opció de millora des de la base, d’una manera més propera i interioritzada.

Ara bé, si el gestor de la cosa pública ha de saber aprofitar aquests coneixements i comportaments, també ha de ser capaç de corregir contracomportaments: valorar l’intraemprenedor és lloable i meritori, però no és suficient.

Quantes iniciatives que han començat amb ganes no han acabat quedant en el no-res, en l’oblit o en bones intencions per culpa del poc interès de l’entorn? Els reactius, aquells que actuen només quan els hi diuen que ho han de fer (i com ho han de fer, amb tots els ets i uts), que reaccionen negativament al canvi i li tenen por, que es maregen davant d’una situació nova i la pèrdua de control d’allò conegut, en definitiva, que veuen els canvis com una amenaça, poden arribar a ser un obstacle més persistent i destructiu que la negativa d’un cap. El reconeixement d’aquestes actituds i la intenció d’esmenar-les també ajudarà, i molt, a una evolució favorable de les organitzacions.

Valorem doncs les ganes, el compromís, l’actitud i el canvi de les persones de l’organització, però… i la mateixa organització? A la llarga, una organització que vulgui promoure persones actives i treball en xarxa haurà de canviar amb elles.

Temps doncs també perquè les nostres administracions comencin a modernitzar-se i professionalitzar-se, separant clarament la política de la gestió i valorant els mèrits i l’eficiència: aprofitant valors que ja tothom reconeix com imprescindibles per a la organització, aquestes mateixes han de ser capaces de reflectir-los en la seva pròpia estructura i funcionament intern, avançant cap a un treball en xarxa, obert i fiscalitzable, transparent i amb objectius comuns ben clars.

(des)humanitzats

Pujar un vídeo a youtube. Baixar-lo, i tornar-lo a pujar. Repetir això 1000 vegades: el vídeo final no té res a veure amb l’original, no conserva cap de les seves característiques d’imatge i so.

Per més que sapiguem que hi ha raons tècniques pel que passa (la compressió contínua del vídeo i el so cada vegada que es puja/baixa que fa que es perdi qualitat d’una còpia que ja n’ha perdut), la visualització no deixa indiferent: la imatges es va desdibuixant i la veu es va tornant fosca, estranya, fins arribar a un no-res semblant a l’inici.

Vulguis no vulguis, m’ha fet pensar-hi com a metàfora de la nostra mateixa deshumanització com més ens deixem influenciar per màquines i algoritmes: com més cas fem d’allò que ens proposen en base als nostres gustos, més ens assemblem al propi patró que la màquina té com a nosaltres, i menys deixem de ser nosaltres mateixos per semblar-nos a la imatge de nosaltres mateixos, fins que ja no ho som.

Per contra, n’hi ha d’altres que cada vegada semblen més humans: