Sistemes de comentaris

así que los comentarios hay que añadirlos dependiendo de un servicio externo, típicamente un SaaS privativo como Disqus. Eso es inadmisible si el valor del sistema es que es libre y te da autonomía.

Al fil d’aquest comentari de Versvs parlant de Ghost, em vé al cap que en moltes planes avui en dia els comentaris han quedat substituits per sistemes com l’esmentat o similars o, senzillament, per badges de Twitter o Facebook.

Té alguna cosa dolenta en si mateix això? Aparentment, no. Segueixes podent participar arreu, hi ha comentaris d’altres que pots llegir obertament i, per postres, normalment estan d’allò més integrats visualment en l’entorn.

Però hi ha un petit preu:

  • Des del punt de vista del lector/comentarista: segons com t’has de donar d’alta en un servei de tercers (amb el que això comporta), o loginar-te si ja l’ets, i els teus comentaris i aportacions serviran per perfilar encara millor els interessos d’anunciants (el que tu dius, on ho dius, de que es parla…)
  • Des del punt de vista del propietari del lloc, obres una porta a que tercers entrin a casa teva i passes a dependre d’ells o a donar-los, directament, informació que es genera a partir d’allò que tu has fet (segons les condicions del contracte, la informació no serà de qui l’hagi escrita, sino de l’amo del servei), és a dir, perds l’autonomia que s’esmenta a la cita, permets el rastreig de moviments a partir del teu lloc i, en definitiva, passes a ser un node extern més d’una xarxa o xarxes que no son teves.

Com deia abans, això no és intrínsecament dolent, és clar. És només un símptoma més de la facilitat que donem per rastrejar allò que fem i veiem, estiguem on estiguem. I de com tot allò que fem, sigui visitant un lloc, sigui decidint quines eines hi posem, té conseqüències.

Pronòstics tecnològics* per al 2014

A principis d’any és habitual trobar-se algunes prediccions del que pot passar durant l’any, i l’àmbit de les tecnologies no és diferent (la gent d’Experts Exchange han fet un recopilatori prou interessant).

Algunes prediccions i idees que m’apunto per seguir:

  • Els tablets no substituiran els ordinadors: Portant la contra al que sembla dir tothom, els de Experts Exchange prediuen menys marges de benefici i per tant menys interès en fabricar-ne. És un bon argument, però de vegades el mercat no és racional del tot, i per tal de mantenir posicions caldrà veure si s’arrisquen a pèrdues. A més, aquest Nadal ha estat el boom dels tablets, i la tabloidització dels continguts de la web hi ajuda molt. Segurament no els substituiran completament: en funció dels usos i els llocs. A la oficina i feina complementaran, a casa segurament si.
  • TV i internet, al mateix lloc. Triomfaran finalment les smartTV? Potser. Però això implica serveis de pagament, i en un país tant acostumat al “m’ho baixo” com el nostre és un gran repte. A banda, el model d’emissió associat, serà també amb anuncis, per petits que siguin al davant? Caldrà veure quina oferta de contingut hi ha. El que sembla clar és que el concepte de Internet (correu, xarxes) a la tele no ha triomfat: és portar un ús privat a la sala de casa, on ho veu tothom. Tsk, tsk…
  • Smartphones més lligats a d’altre hardware de la casa: cotxes, neveres, seguretat… Segur que la internet de les coses hi ajudarà. Però ull amb l’spam (1), perquè pot multiplicar-se i donar lloc a nous riscos de seguretat. Ho tindrem en compte? Internet és una finestra oberta, gairebé sempre. I com més connectats, més sabran de nosaltres.
  • L’any de l’HTML5: augment d’ús, noves funcionalitats i estandarització. I, de postres, la llargament anunciada mort de Flash (no estaria malament, vistes algunes webs). Ara només faltarà que hi implementin característiques de seguretat (certificats, signatura) i la festa serà complerta (jo pago alguna copa si és així!)
  • Social mining en expansió: data mining del de sempre, ben combinadet amb tota la informació que publiquem i anem deixant a la xarxa i als registres electrònics. Big data i enginyeria social: ja se n’ha parlat bastant del que pot suposar. Canviant de registre, però, l’aplicació de big data pot ajudar, i molt, a la ciència: modelat de planetes per cercar-ne de nous, tractament de les dades dels acceleradors de partícules, previsions d’enfermetats, indicadors de pobresa, establiment i estudi de tendències socio-econòmiques o estudis complexos d’ecologia i biodiversitat
  • Del desenvolupament i desplegament tradicionals en servidors propis al desplegament en núvol i el software com a servei: escalabilitat, resposta, flexibilitat. Transformació de despeses CAPEX en OPEX, evolució dels departaments de tecnologia cap a la gestió. I a nivell intern, el desplegament definitiu de les màquines virtuals, el núvol privat que farà indiferent (fins a cert punt) els clients on s’executen els programes. Màquines dintre de màquines, transparents per als usuaris. Tornem, sota noves tecnologies, al “the network is the computer” i, si voleu, al host (només que ara és distribuït i flexible, no un armari de ferro).

A més llarg termini també tenen cabuda altres coses(2) de les quals també en sentirem a parlar més aquest any: impressió 3D, més núvol, ús eficient d’energia i emmagatzematge, renovables, el núvol digital, vehicles auto-conduits, la internet de les coses i l’automatització de treball intel·lectual (treballadors de coll blanc, tremoleu… o reinventeu-vos).

I a nivell local? Smart citys, aparcaments, transports, il·luminació, open data, transparència, energies…

Pinta un any interessant, sens dubte.

* Una selecció de prediccions totalment personal, gens referenciable.
(1) via Pere Quintana
(2) via Diplomaticat

L’art de programar

Quan desenvolupem codi moltes vegades ens centrem en cobrir els requeriments que se’ns estan demanant, en el temps requerit. Ens basem en la potència dels ordinadors actuals, en la interconnexió pseudomàgica dels serveis o de terceres funcions que usem com caixes negres, sense saber com funcionen, apliquem patrons i fem proves, i si funciona, voilà, ja està fet i a per les següent coses.

Tenim mètriques, proves d’unitat, uat’s, diagrames i casos d’ús per preveure, veure, justificar i informar del que fem i com funciona, tenim tota una metodologia científica i tècnica al nostre abast.

Però desenvolupar codi no és només això: tots sabem reconèixer una documentació ben feta, aprenem i gaudim quan veiem un codi elegant, ben documentat, indentat i precís, i ens desesperem quan trobem instruccions incomprensibles, repetitives i sense documentació que donen voltes i més voltes, complicant innecessàriament el producte (de vegades això reflecteix un mal treball, de vegades es dissimula el no saber fer, la incomprensió d’allò que es demana o de l’eina que es fa servir amb un codi extremadament complicat, com en un mal discurs d’un polític).

Així, programar és també copsar el problema o la solució que se’ns requereix, i treballar no només per força bruta si no entenent tot l’entorn que rodejarà al nostre producte: interaccions, sessions, peticions concurrents o voluminosos treballs batch. Hi ha part d’art, d’aprenentatge en la programació, hi ha la part d’elegància que rodeja a un bon codi, la robustesa d’una api ben definida i la documentació, en línia i final, comprensible per tothom, quan s’hagi perdut l’entorn on va sorgir la necessitat d’aquell programa.

Oh, sí, és clar: al final un programa és un programa.

Però internament és una seqüència lògica d’instruccions per resoldre un problema, i aquesta solució pot ser més o menys elegant, pot no només donar solució a una finalitat, si no ensenyar en si a com fer les coses. Heus ací la diferència entre un nyap temporal que faci una funció i en la construcció d’una solució duradora i elegant: en com apliquem aquesta lògica.

Les xarxes socials no son mitjans de notícies

Facebook now expects page-owners like Low-tech Magazine to pay in order to show updates to all their subscribers.
Low-tech Magazine, 01/01/2014

El pagament que esmenten a Low-Tech Magazine no es ben bé un preu pel servei, si no més aviat sembla que va associat a un servei de promoció dels articles, ben bé equivalent a la promoció dels anuncis: com més pagues, més es promouen, més es mostren al timeline dels usuaris, amics i demés.

Al final del post, la gent de Low-tech diuen

I don’t see the value of a news medium that selects news articles based on what publishers are willling to pay

i aquí està l’error: Facebook no és un mitjà de notícies, és un servei on-line on penjar informació que basa el seu model de negoci en el pagament d’anuncis i en la col·locació de contingut (informació?) en funció del que tu paguis. Si tens una pàgina comercial, tens un interès comercial i voldràs que el teu missatge arribi a com més gent millor. I això ells ho faran pagar.

Facebook seguirà sent gratuït, com ells diuen. Segur: no poden tancar la font d’usuaris/visualitzadors d’anuncis/consumidors de serveis. Ara ja es paga per anuncis i per publicitar (“compartir”, en diuen ells) el teu contingut. Veurem també si no acabarem veient una versió base gratuïta i una de pagament amb més extres o en funció del contingut.

Els serveis de xarxes socials no son més que les grans superfícies comercials d’Internet, i com a les del món real, tot està pensat per fer gastar cèntims: als que compren, i als que s’anuncien.

Privacitat oberta

2013 ha estat l’any de la descoberta dels grans programes d’espionatge massiu al món occidental per part de diferents governs. Ja sabíem que societats com la xinesa, la coreana o la saudita, per exemple, son constantment auditades, espiades i controlades. Sabíem també que les agències occidentals espiàvem tots aquests països (i alguns més, segurament) via Echelon, però les revelacions de Snowden han estat el cop d’efecte comunicatiu que faltava per veure el potencial de control de les nostres societats.

Afers com Wikileaks, els virus a centrals nuclears iranianes o els atacs DDOS a les repúbliques bàltiques quedaven en la nostra perifèria, i ara resulta que no, que estem també a l’ull de l’huracà.

Radars d'escolta de comunicacions

I bé, què farem? Serem capaços d’adonar-nos que vivim en un panòptic perfectament dissenyat, on la sensació de privacitat és màxima i en canvi l’exposició pública és constant? Via els nostres dispositius individuals (tablets, mòbils, ordinadors) publiquem, conscient o inconscientment, on som i què fem, però interactuem nosaltres sols amb les màquines, i això ens dóna sensació de privacitat. El panòptic perfecte: ja no cal que el presoner tingui la sensació d’estar observat i per tant modifiqui la seva conducta conscientment, el presoner ara pot actuar tal i com és, podem estudiar-lo i modificar la seva conducta de manera inconscient, amb petits detalls, caramelets que l’atreuen. Ara multipliquem això per milions de persones i la capacitat d’espionatge que hi ha actualment.

Sona una mica orwellià, efectivament. Però serà on acabarem arribant si no prenem consciència de les nostres accions o, al contrari, de la nostra passivitat. I condicions que ara ens semblen exagerades, potser no ho seran tant (el famós “si no faig res, no tinc res a témer si m’espien”).

Com diu en Joan, ens cal un nou contracte social per l’ús, explotació i producció de dades digitals: la dada, que en la seva mínima expressió pot no semblar res, contextualitzada i multiplicada pot ser una informació molt valuosa (*).

I ens cal també prendre consciència de la globalitat d’aquestes dades: no ens serveix de res que la Constitució (art. 18) reconegui el dret a la intimitat i sotmetem els servidors a la LOPD si les nostres dades estan emmagatzemades en un centre de càlcul a Arizona, subjecte a legislació americana. No cal estar pensant-hi contínuament, però si reflexionar una mica de tant en tant sobre el que fem.

* Pensem en desplaçaments, trucades, compres, connexions, cerques… ajuntem-ho tot i filtrem-ho per persona. Ja no és el perfil, és la vida de cadascú.