Repensar els mòbils

El diari Ara va parlar del MWCÉs llaminer seguir les novetats que s’han presentat al MWC… aparells , complements, serveis, esquemes, idees: tota la potència d’una indústria que té molt camí per córrer i per créixer, i que sembla que ha sabut trobar, com cap, l’equilibri entre l’economia de l’abundància de la xarxa
(serveis) i l’economia de l’escassetat del món real (recursos finits), tot generant la necessitat de nous aparells en base al disseny i les possibilitats de fer-los anar.

Sense discutir la utilitat de la gran majoria (per no dir totes) de les coses i idees que es proposen, el que ens hauríem de demanar és si és realment necessari per tots nosaltres seguir el ritme i la velocitat dels canvis i les novetats d’aparells i serveis, deixar-nos atrapar pels cants de sirena de les bondats de tot allò nou.

Dit d’una altra manera:

  1. En un món de recursos finits i cada vegada més explotats, el creixement d’una indústria física que es basa en l’ús de determinats elements no gaire comuns (determinats metalls i terres rares), amb un període de vida (utilitat) cada vegada més curt, i sense uns programes de reutilització dels aparells o de reciclatge dels residus, és aconsellable?
  2. La concentració de serveis en mans de pocs gestors (operadors, divisions de serveis dels fabricants, xarxes socials) fa que les nostres dades estiguin cada vegada més fàcilment interconnectades i siguin més fàcilment rastrejables per tercers, tot escapant al nostre control. L’ús de dispositius que digitalitzen més apartats de la nostra vida (rellotges, pulsòmetres, cotxes, ulleres o sensors a la llar) i els registren en bases de dades centralitzades magnifica aquesta tendència.

Vist això, hi ha possibilitat d’oferir alguna alternativa?

Hi ha forat per nous serveis operatius per mòbils? Podran els telèfons amb Ubuntu o amb Firefox OS aconseguir una quota de mercat mínima com per poder madurar? L’argument diferencial d’aquests sistemes operatius és que són de codi lliure, oberts, (com AOSP, es podria argumentar) i que l’ecosistema d’aplicacions es basa també en aquesta política; heus ací on hi hauria d’haver la fortalesa dels mateixos sistemes, la confiança dels usuaris (i no només personals, si no professionals): la possibilitat de revisió i millora del codi font proporciona de base la confiança en la gestió de les dades pròpies.

I els telèfons? Totalment integrats, caixes tancades meravelloses però on no es pot ni canviar la bateria, i per tant, inútils quan falli quelcom – o el fabricant disposi-. No fa gaire la proposta de PhoneBlocks va crear rebombori i polèmica: un sistema que permetia crear un telèfon en base a blocs, com un mecano o lego qualsevol, i que permetia l’intercanvi de peces per millorar o substituir components del mateix aparell…
Independentment de les discussions sobre la possibilitat o impossibilitat de crear dispositius com els proposats (connexió, velocitat, rendiment, pes, tamany, disseny…), el que s’obria era la possibilitat de crear un sistema obert per muntar telèfons, de reaprofitar peces i, per tant, de reciclar i minimitzar impactes, en definitiva, posava les bases per un model industrial molt més distribuït, flexible i sostenible. Potser els productes no serien no tan espectaculars com els models tancats que veiem (veritables proeses d’enginyeria, tot sigui dit), però sens dubte bastant més sostenible… I sembla que la idea a quallat, que hi ha qui hi creu: caldrà estar atents al Project Ara.

Mentrestant, la indústria dels mòbils seguirà oferint nous dispositius, inventant noves formes d’usar-los i fent-nos veure com ens és de necessari. Però cal no perdre de vista que és una indústria, un negoci, amb tot el que això comporta.

Seguretat i privacitat, clau de la confiança


El camí cap a la smart city suposa una oportunitat de millora de la gestió, d’optimització de recursos, prevenció, seguretat, estalvi i eficiència, sens dubte. Si s’aprofita bé l’oportunitat, és un camí no només a nivell administratiu, si no també de gestió política i administrativa si es lliga bé amb govern obert, open data i transparència (de fet, no s’hauria d’entendre una cosa sense altra, donat que son dues cares de la mateixa moneda). En última instància, doncs, el camí cap a la smart city ens pot dur a un canvi social: una major participació en la presa de decisions, una major informació i per tant una major implicació de tota la societat en el govern de si mateixa (hom podria arribar a pensar en alguna mena de democràcia assembleària total mitjançant petits gests diaris, micro-revisions i aportacions d’informació).

Però aquest camí ni és curt, ni està exempt de desviacions ni perills.

Un amic em comenta que el perill de fer ciutats més connectades i més centralitzades és que aquestes siguin més vulnerables, i no li falta part de raó:

  • Els sistemes de captació de dades poden ser totalment passius, i poden emetre dades en obert (una mena d’open big data plà) o bé només donar-les a determinats centres receptors (es poden establir recol·leccions de dades des de determinats punts, o l’enviament de dades des dels sensors a recol·lectors identificats, per exemple)… sigui com sigui, només emetran dades. Quin perill pot haver-hi en l’emissió de dades de volum de trànsit, o d’intensitat lumínica, o consum d’aigua o contaminació? No gaire.
  • Els actuadors, per contra, poden obrir i tancar semàfors o vàlvules: caldrà doncs filar molt prim amb la seguretat d’aquests elements, i son tasques que ja s’estan fent. Sona apocalíptic? Potser… però si sistemes vitals com distribució d’aigua o electricitat s’automatitzen, poden ser accedits remotament, i per tant s’han de protegir, i de la mateixa manera s’ha de fer amb qualsevol actuador.

Es tracta doncs de veure la smart city com un sistema flexible, capaç de llegir el seu entorn i respondre a canvis, d’extreure patrons i proposar millores, però sense substituir la gestió sobre el terreny, en tot cas millorant-la i ampliant-la.

Les dades generades pels ciutadans (xarxes socials, interaccions, desplaçaments, geolocalització) també seran un conjunt molt important per estudiar, donat que reflecteixen el pols viu de la ciutat. I aquest, precisament, és un altre camp a tenir en compte: tant la seguretat com la privacitat de les dades dels “sensors ciutadans“:

  • Qualsevol enviament de dades des d’un dispositiu mòbil o xarxa social porta un conjunt de metadades que permet perfilar o identificar la persona que l’emet, i per tant caldrà disposar també de mecanismes que garanteixen l’anonimat de l’enviament, per tal de poder tractar les dades en brut sense identificar ningú (pensem en desplaçaments o el seguiment de tags en xarxes socials relacionats amb la ciutat, en entrades/sortides d’edificis públics o equipaments per valorar-ne l’ús…)
  • La interacció amb serveis i aplicacions on-line (apps, web mòbil, canals on-line diversos) o els sistemes de videovigilància poden acabar conformant un registre de desplaçaments i accions de caire sensible que ha de permetre ser ben custodiat, anonimitzat i esborrat, en funció de les circumstàncies (cal garantir la no traçabilitat horària o geogràfica per garantir la privacitat, per exemple).

Com? De nou, amb transparència i Open Data, per una banda; i d’altra, amb la publicació del codi font que es faci servir per recollir (1) i anonimitzar aquestes dades: només la revisió a nivell de codi font del software que s’estigui usant, i la seguretat que allò publicat és el que s’està usant pot donar garanties sobre el tractament de les dades.

Com dèiem, no és un camí curt, però si s’hi arriba serà un gran canvi, tant pel resultat final com pel que haurem après arribant-hi (a nivell tant tècnic com ciutadà, social).

(1) Per exemple, Sentilo és una plataforma de base per una estructura de smart city, amb el codi font publicat a GitHub, que permet la lectura i actuació dels sensors i és expansible modularment.

Pagant dues vegades: Facebook i Whatsapp

Facebook compra Whatsapp, i la centralització de la xarxa s’accelera.

Zuckerberg de seguida s’ha apressat a dir que el servei no canviarà, que no s’inclouran anuncis al Whatsapp i que el model econòmic de l’aplicació serà el mateix.

Mentrestant, Facebook s’apropia d’algú que li podia fer ombra en el terreny dels mòbils tant per volum d’usuaris (si bé per zones) com per rang d’edat dels mateixos i, sobretot, aconsegueix d’una sola tacada molta més informació sobre els nostres contactes, xarxes, accessos i dades. Ho facin evident o no, lligar els dos conjunts d’usuaris, creuar dades de moviments i ús de les xarxes o de la informació que ens passem li dóna visió a Facebook d’una part fins ara inaccessible de les nostres accions i dades, ens perfila encara més. Pagarem doble, doncs, en dades i monedes?

La concentració de serveis i gestió de dades segueix doncs avançant, i la xarxa distribuïda s’allunya cada vegada més del que podia haver estat.

Alguna noticia sobre aplicacions de missatgeria sobre mòbil que usin tecnologia P2P per comunicar-se, sense un repositori centralitzat? Podrien dispositius amb Ubuntu o Firefox OS facilitar aquest tipus d’aplicacions? (agafant idees de Firefox Sync o d’Ubuntu One)

Smart cities: millor coneixement, millor gestió

Les administracions son enormes organitzacions que ofereixen multiplicitat de serveis, i que gestionen (i necessiten per gestionar) grans quantitats d’informació.

De fa uns anys, estan immerses en processos de millora i optimització, i en molts casos s’ha fet i s’està fent una molt bona feina, tenint en compte els punts de partença, els recursos que s’hi destinen i les resistències que moltes vegades la mateixa organització imposa (qualsevol organització gran té una enorme resistència al canvi).

Aquestes millores, però, es centren moltes vegades en processos purament informacionals o operatius, interns: processos administratius, serveis econòmics, administració electrònica… bàsicament, en tot allò que comporta manegar la pròpia informació. Perquè? Perquè és, en un principi, del que més informació es disposa: la mateixa maquinària que gestiona informació es mou per uns processos definits i genera metadades sobre el seu funcionament, per tant, és d’on més coneixement es pot extreure i on més clarament s’hi pot actuar i comprovar l’eficàcia dels resultats.

Això no vol dir que en la resta dels àmbits no es tingui aquesta informació, però és molt més difusa, o no es recull, o els mètodes i intervals de recollida son poc definits, quan n’hi ha.

Fins ara, potser.

Núvol de paraules amb conceptes de smart city
L’aplicació de les tecnologies associades als conceptes de smart city pot permetre disposar en temps real d’indicadors de la gestió de la ciutat, del que està passant en cada moment en el món físic. Això obre les portes a poder generar processos de recollida de dades i anàlisi, al disseny de respostes i solucions molt més complert i ajustat que l’actual, és a dir, permet que l’administració (local, en aquest cas) disposi d’eines per millorar la gestió de la ciutat equivalents a les que disposa per millorar-se a si mateixa.

El creuament de totes aquestes noves fonts d’informació de la ciutat (sensòrica: il·luminació, reg, humitat, consums, desplaçaments, transport, emissions) amb elements més tradicionals (habitants, densitats de població, distribució, coneixement del territori, serveis, empreses, comerços…) i d’altres generats pels propis ciutadans (xarxes socials: tags sobre problemes de circul·lació o obres, apps per denunciar problemes o mancances, serveis o espectacles) podrien arribar a donar una visió global tant del funcionament dels serveis com de la percepció del funcionament d’aquests serveis.

Dit d’una altra manera, permetria transformar una maquinària de vegades massa administrativa en una maquinària més coneixedora del territori i dels seus habitants i de les seves necessitats… és una oportunitat de millora de la gestió de la ciutat.

Homs, Srebrenica

Les imatges de la sortida ahir dels últims civils de Homs just abans d’acabar la treva -civils corrents cap als cotxes de la ONU, entrant a dintre i caminant darrere d’ells mig ajupits per protegir-se, fugint del que estava a punt d’arribar- em van fer recordar, inevitablement, l’encaixada de mans d’ara fa 24 anys entre Ratko Mladic i el comandant del contingent holandès de cascos blaus que protegia Srebrenica: tothom no volent saber el que se sabia que anaven a fer i van acabant fer. El paper galdós de l’ONU, no sabent protegir a la gent, ni per mitjans ni per decisió, em va obrir els ulls al cinisme de la política internacional, a les mesquineses de la comunitat internacional i l’ús de la política i les institucions per aconseguir els fins propis.

I tal com ara farà 20 anys de Srebrenica, seguim en el mateix punt. Civils fugint del que serà una matança (si no ho és ja hores d’ara), l’ONU cobrint el paper i discutint què fa mentre tot un poble és passat a sang i foc per uns i altres.

No aprenem. Ni els nostres representants ni, sembla de vegades, els que tenim possibilitat d’escollir-los.