De Shylock a l’ètica hacker

Si d’una banda entenem que fins i tot l’inútil (des d’un punt de vista de rendiment econòmic immediat) pot tenir utilitat, i que no tot cal mesurar-ho en termes de benefici de capital, de comptes de deure i haver; de l’altra si que podem entendre que de tot podem esperar un rendiment treure un benefici i una utilitat, fins i tot invertir els termes: hi ha casos útils que son inútils al final (si més no, contraproduents).

Ambdues maneres d’entendre el món i la societat només podem existir alhora si els elements mesuradors son diferents: està clar que si usem els elements de la primera per la segona, aquesta no s’aguanta. Però si valorem les inversions en termes de rendiment no només econòmic, sinó també social, personal, ecològic (per dir-ne alguns) i les unitats temporals no les basem en trimestres, semestres o exercicis anuals, la balança canvia, s’equilibra i, segurament, pot acabar inclinant-se cap a la segona opció.

I si a la equació hi afegim ja des d’un primer moment aquells elements que s'”externalitzen” al sistema (contaminació, pobresa, salut, inestabilitat, etc.), segurament els terminis temporals s’escurcen bastant.

Si a nivell social, polític i educatiu hem de començar a recuperar els valors humanístics, a nivell laboral hem de començar a aplicar la ètica hacker, tal i com la defineix Pekka Himanen. És potser moment per repensar el model weberià de la feina i de les relacions laborals, el model de benefici capitalista a costa del benefici i el benestar social (entès en el sentit ampli de la paraula), de repensar els termes del contracte social, la llibertat personal i la responsabilitat de cada un de nosaltres envers el tot.

Cal que passem de ser petits Shylocks que només miren pel benefici propi a intentar hackejar la societat.

2 thoughts on “De Shylock a l’ètica hacker”

  1. Home, si parlem de canviar l’ Ètica Protestant per l’ Ètica Hacker, no posem l’exemple antisemític de l’avar jueu, que no hi pinta res.

    Repensem termes! Contracte social… em rasca. No m’agrada la negociació colectiva, i menys quan jo no hi tinc ni veu ni vot.

    Llibertat i responsabilitat personal! Això m’agrada. De fet, l’ètica protestant va de responsabilitat personal: al final de tot, un és responsable dels seus actes, ja sigui davant el Creador (catòlics, protestants, jueus, tot i que els dos darrers estan en desavantatge gràcies al sagrament de confessió), o davant de la pròpia consciència (agnòstics, laïcistes, etc).

    El problema és que sense responsabilitat personal (sense consciència o podent confessar els nostres pecats i males accions, etc…) som irresponsables (com el Rei d’Espanya, que no té cap responsabilitat sobre res) i lliures de fer el que vulguem per pura avarícia i trepitjant a qualsevol. I aquí arriba el problema d’algunes de les externalitats que comentes.

    És dolent ser competitiu? És dolent voler, aspirar a, més? És dolent ser conscient que tenim una responsabilitat, en primer lloc vers nosaltres mateixos i/o vers un ens incorpori, i després lloc per a la resta d’homo sapiens, començant pels de la nostra unitat familiar?

    Llavors, cal repensar o cal recuperar la llibertat i la responsabilitat personals? Cal ensenyar a pensar per a què es fan les coses (valors)? Qui els ha d’ensenyar, l’escola o els pares a casa?

    Aquest punt entra dins el “contracte social”, ja que si signem el contracte i externalitzem la nostra responsabilitat vers l’educació (no ensenyament, que és sumar i restar etc, si no educació) dels nostres fills… podem queixar-nos perquè els valors que aprenen al sistema educatiu actual, on la responsabilitat brilla per la seva absència, no són els que voliem? Si seguim aquest tren de pensament… caldria repensar el sistema educatiu des de 0? Homeschooling?

    La llibertat personal d’educar els meus fills en uns valors determinats (cristiano-protestants, cristiano-catòlics, jueus, laics, ateus, pagans-ritus-romà, noucentistes o supercalifragilisticespialidosos) es veu coartada pel contracte social que m’obliga a passar per l’adreçador d’un sistema educatiu que fa aigües en termes d’inculcar la responsabilitat personal, començant per adolescents de 14 anys que van a l’escola en cotxe i acabant pel cas que fan dels professors.

    I si en el futur, aquests adolescents son uns irresponsables (com el Rei d’Espanya), podran fer el que vulguin sense cap mena d’aturador ni ‘restraint’.

    I així podem seguir!! Hi ha moltissims punts!!!

    Himanen fa una parodia de l’ètica protestant, mostrant els extrems on pot arribar. I com sempre, els extrems poden no ser bons. Però no per això podem dir que la resta sigui obsoleta.

    I de fet, l’ètica hacker és un sistema “capitalista” (prefereixo “de lliure mercat”) quasi pur: aquells fragments de codi més interessants per als hackers son els que rebran més atenció i es desenvoluparan més i millor. Mentre que els programes que no interessin a gaire gent, cauran en l’oblit. I aqui parlo d’interès i no d’utilitat expressament 🙂

    1. No, no, que és que l’exemple de l’usurer no és pas per antisemític, sinó precisament per l’exageració de la figura del benefici propi sense mirar les conseqüències o el mal que pot fer.

      Estic molt d’acord amb el que dius de la responsabilitat personal, i del que implica això vers la llibertat, i no, no és dolent voler aspirar a més si aquest més no és l’aspirar per aspirar, l’acumular per acumular sense més i sense mirar com es troba això, que en part és el que ens ha dut on estem.

      I aquests valors, aquesta responsabilitat s’ha d’ensenyar, a casa i a l’escola. A l’escola s’ensenya, segur. Però si no es complementa o, millor, l’escola no complementa el que s’ensenya a casa, malament, perquè acaba pesant el que veus fer a les teves referències, que son el que tens per casa. Ja et poden dir a l’escola que no s’ha de parlar malament si a casa les paraulotes van que volen, per exemple: aleshores aprendràs no valors, sino a simular els valors. I igual amb tot, de manera que aleshores aprendràs a mantenir les aparences mentre fas el que vols, omplin-te després la boca de paraules altisonants si parlen del que has fet malament, apelant al teu honor i al respecte que se’t deu. Et sona?

      Homeschooling? Jo crec que no. Està bé que hi hagi un corpus comú d’ensenyament i de valors i, amb totes les seves mancances, no és aquí on falla el sistema. Falla, en general, a la resta de coses: el que diem de casa, el que veiem a les notícies, les conseqüències de fer-la grossa (cap, i per tant, no responsabilitat).

      Per tant, tornem al principi: llibertat implica responsabilitat social i respecte pels altres si la societat ha de funcionar (l’ideal anarquista pur?), i no és això el que es veu.

      Dit això, l’ètica protestant de responsabilitat del treball és dolenta? No, però si el fet que sigui el treball l’únic ideal de rectitud i responsabilitat. El treball ha de ser un aspecte més de la nostra vida, i si aquesta estigués basada en els valors que comentàvem abans, el treball també hauria d’estar-ho (i moltes vegades no és així en l’àmbit laboral, que també es contagia d’aquest esperit de simulació, de semblar que fas i no de fer).

      Altra cosa és que l’ètica hacker sigui un sistema de lliure mercat quasi pur: el que és de lliure mercat serà l’atenció que rebran els fragments de codi, efectivament, però això vé donat per l’interès dels projectes o del codi, i s’aplica al treball que vulgui fer cada un, a què vulgui dedicar el seu temps. Però l’ètica, la manera de treballar i de considerar el treball dels altres, es dediqui al que es dediqui (al tros de codi que toqui, seguint el teu exemple) no hauria de variar, hauria d’estar igual de ben valorada.

Respon a Arnau Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.