Rastres

Acumulem coses.

Al llarg del temps, i per més que vigilem, acabem carregats d’objectes, que ens hauran estat més o menys útils. I quan hem de fer una mudança, o fem una neteja a fons (d’aquelles de cada molt temps) ens adonem de tot el que hem ajuntat, del que fem servir i del que no, dels llocs per on hem passat.

En el món digital passa el mateix: sabem que el nostre rastre digital és llarg, però acostumem a identificar-lo amb els missatges que deixem a les xarxes socials, a alguna foto on ens han identificat o en algun comentari d’un blog o web d’algun event on sortim…

Però és molt, molt més llarg (i l’ignorem molt més) del que ens pensem: feu un recull de totes les webs on teniu compte, totes. I ara mireu en aquestes webs quina informació hi heu deixat. N’hi haurà d’actualitzada, i d’antiga. I tota aquesta informació no es més que un altre rastre digital de la nostra vida real, petits trossos de perfils nostres que queden oblidats, però que romanen allà on els vam omplir.

Ara guardeu el recull i manteniu-lo al dia. Creix? Esborreu els llocs on no entreu fa molt de temps i, abans de posar dades personals, penseu-ho dues vegades. I si les poseu, manteniu-les actualitzades, perquè el correu postal seguirà arribant allà on vàreu indicar. I us en fareu creus de com, sense adonar-nos, nosaltres mateixos anem expandint la nostra petja digital, sense haver de culpar ningú més.

De vegades ens oblidem que el món digital i les dades que entrem a l’ordinador corresponen a les del món físic, i que els rastres dels dos es creuen.

Política i moral

There has always been politics. Some of us love its primal intricacy and elegance. But politics without moral content becomes an exercise in competing cynicisms, with progress an occasional, almost accidental, consequence.

Joe Klein: Missed Chance on Immigration, Time Magazine

Efectivament, política sense moralitat, sense tenir en compte la societat que la defineix i el que n’espera d’ella, es converteix en un joc de contrapesos i forces buit, en la versió intelectual per veure qui pot més; en oportunitats perdudes i empetitiment intel·lectual dels escollits i dels que escullen.

Firechat i xarxes mesh: distribuint el control

The Guardian

Les protestes pacífiques a Hong Kong demanant poder votar han de tenir descol·locats els dirigents xinesos: quan fa poc del 25è aniversari de Tiananmen, en un país que va escollir tancar-se (d’una manera sagnant), i que segueix sense acceptar desafiaments al poder establert (al que poc li queda de comunista) li surt de sobte un moviment demanant democràcia (en un territori que, colonialment, no havia estat mai democràtic) i que, a sobre, es comunica i coordina amb una aplicació que esquiva també el control centralitzat de la xarxa en aquell país.

El control xinès de la xarxa es basa precisament en l’estructura estàtica i física, per més distribuïda que sigui, de la xarxa real: els cables, els servidors, les torres de comunicacions… sobre aquesta infraestructura física i les capes associades de comunicacions és on es despleguen les eines del govern. El blocatge d’informacions externes, els filtres en les portes d’entrada al país o la desconnexió de serveis, tot i que una tasca gegantina, pot fer-se si es tenen recursos i pocs escrúpols. I això és el que fa el govern xinès (o l’iranià, o el saudita).

Però quan apareix una aplicació que permet comunicar-se sense necessitar d’aquesta estructura centralitzada aquest control s’esfondra. L’abast no serà mundial, ni immediat, donat per les mateixes limitacions físiques, però per llocs amb un radi limitat es pot tenir una xarxa perfectament operativa, encara que fins i tot es tanquin les torres de telefonia.

Ara ha estat FireChat, usant una tecnologia d’Apple, però ja es perfilen protocols que permetin usar aquestes característiques, com LTE Direct, el que podria popularitzar més aquestes aplicacions.

Ara bé, si per una banda les xarxes mesh ens permetran esquivar controls centralitzats per l’altra, permetran la localització continua si hi ha una bona distribució de punts: la singularitat i curta distància que permeten, per se, aquestes xarxes es poden usar per detectar els telèfons que passen pel davant d’una tenda o un lloc i oferir productes, o enviar missatges (cosa que ja s’ha provat amb wifi, o amb beacons)… o per establir patrons de quan passa un altre terminal per un lloc concret.

Això obre la porta, per exemple, a una publicitat molt localitzada, l’equivalent digital de quan passem per davant del cartell d’una botiga… que ara es podrà tenir en el mòbil (potser els cartells personalitzats de les pel·lícules no seran grans panells que canvien quan passem nosaltres, sinó les pantalles dels nostres mòbils… o dels nostres smartwatches, si quallen).

I obre la porta a la connexió definitiva entre el món digital i el físic per les aplicacions socials: ja no només podrien saber què fem a la xarxa, sinó també per on passem o quins missatges rebem, entre d’altres coses: el perfilat ja no serà només de la nostra persona digital, sinó de la persona física a peu de carrer.

Sigui com sigui, son possibilitats futures. Una vegada arribi de manera massiva, veurem com s’usa, i quin profit n’hi traiem, tots plegats. De moment, però, serveix per esquivar blocatges d’autoritats poc democràtiques.