Què trobarem el 2016?

Acabem un any plè de novetats. Què ens portarà el 2016?

Algunes idees ràpides:

  • Seguirà linux essent l’etern aspirant a fer-se un lloc a l’escriptori?
  • Serà l’any de les monedes digitals? Començarà el comú de la ciutadania a utilitzar-les?
  • Què passarà amb ubers, airbnbs i demés contendents de l’economia col·laborativa? Serà col·laborativa de veritat, o un forat d’on treure quatre calerons alguns i aprofitar-se d’altres? La regularan reconduint-la a un model controlat? Servirà per obrir alguns monopolis de facto, per més regulats que estiguin?
  • Què passarà amb la criptografia? Seguirem podent usar-la, o els governs i les agències diverses de seguretat ens seguiran venent que moltes coses passen per culpa d’ella?
  • I els progressos i reptes de la e-Administració?
    • Què passarà amb els certificats i el java i el suport a la criptografia en els navegadors? Trobarem alternativa al java? Serà l’any de l’expansió dels HSM a nivell de proveïdors i d’administració (legislació europea, el DNI al núvol, els tercers de confiança…)
    • Sabrem donar-li la importància que té a la ordenació dels continguts? Metadades, arquitectura, distribució, fiabilitat, emmagatzematge, perdurabilitat… o seguirem repetint la informació en diferents portals? Començarem a treballar en federacions de portals o en reutilitzar informació de tercers que coneixem?
  • Què farem amb les xarxes socials? Seguiran creixent, o començaran a arribar a l’asímptota? (nota: en les nostres societats potser no queda gaire marge de creixement: més aviat començaran els balls d’usuaris d’una xarxa a altra en funció d’utilitats, usos, modes i edats, i el creixement vindrà, com aquest 2016, menjant-se les noves eines que surtin)
  • Blogs i mitjans digitals: uns seguiran donant informació contínua, de vegades produint més soroll informacional que no coneixements, i els altres seguiran essent canals d’informació de qualitat moltes vegades, però potser residual (en quant a volum, segueixo pensant que alguns blogs son petits nodes d’informació referencial que poc a poc va calant en d’altres mitjans degut a la seva qualitat – i que d’altres son petites xarxes dins la xarxa)
  • Quins seran els nous actors, les noves tendències aprofitant canals? La tv personalitzada on-line de periscope pot ser un model a seguir per alguns, obrir petites audiències que reportaran beneficis més endavant amb inversions no gaire grans mitjançant accions virals, els serveis de streaming d’audio i video seguiran creixent, segurament.
  • I, sense ser de la xarxa… què passarà amb els cotxes elèctrics? Arrencaràn? I els coets reusables? Tornarem a la lluna o anirem apuntant a Mart?

Segurament em deixo moltíssimes coses, o ni les conec. Però 2016 pinta un any interessant, molt interessant.

Tot i així, el més bàsic serà que, si volem una millor xarxa, haurem de seguir treballant per una millor societat, perquè son vasos comunicants.

Bon 2016.

Quo vadis, certificat?

El pal de paller de les polítiques de seguretat i identificació a la xarxa son els certificats: una criptografia robusta i el reconeixement jurídic de l’equivalència amb la signatura manuscrita fan que siguin la tecnologia ideal per a la seguretat.

Però totes aquestes bondats tecnològiques no acaben de quadrar amb la facilitat d’ús rapidesa, comodització i descuit que comporten les aplicacions, dispositius i el públic d’avui en dia, i el poc suport per part dels fabricants no ho facilita.

Per fer la correcta gestió d’un certificat t’has de personar físicament en un lloc, demostrar que ets tu (o portar uns poders, imagina’t!), després instal·lar-te’l en un o varis dispositius que usis (si es pot), tenir-ne cura i vigilar que no te’l robin i encara després, anar-lo renovant.

En un entorn empresarial/professional això té un sentit i aquestes feines es fan i amb diferents suports (certificats software, targes criptogràfiques, o amb HSMs), però ves i diga-li a un ciutadà mitjà que ha de fer això. La gran majoria faran una ganyota, uns quants ho faran i l’usaran i un grup més petit encara es molestarà en entendre el perquè de tot plegat (sense entrar en raons tècniques).

S’entén doncs la poca expansió de l’ús de certificats malgrat els anys que fa que n’hi han, malgrat les campanyes per exemple del DNIe o de l’idCAT (en diferents suports) o l’impuls a la e-Administració. El que més ha triomfat és el de FNMT, i perquè l’usa Hisenda per tal que presentis la declaració de la renda.

A tot això, suma-li que està pensat (o es molt més còmode fer-lo anar) sobre un ordinador, i encara tindràs menys ús, perquè el que es demana cada vegada més és mobilitat (telèfon o tablet), i aquí si que topem amb un mur.

Vist això, als certificats, com els coneixem fins ara, no els veig gaire futur.

Desapareixeran? No, és clar que no. A la banda servidor seguiran existint, en el mon empresarial també… però en el dia a dia dels usuaris acabaran desapareixent… de les interfícies.

Signatura biomètrica
Els seguirem trobant, però darrere de solucions portàtils com signatures biomètriques, identificacions i claus d’un sol ús enviades al mòbil, proves de coneixença (preguntes) o similars
. Totes aquestes tecnologies, que no requereixen d’anar carregant ni custodiant un certificat software o hardware, o que es basen en aparells (mòbils) que tots portem a sobre, son les que ens anirem trobant cada vegada més.

La mobilitat i per tant la comodització de les solucions allunyen cada vegada més l’usuari final de fer-se càrrec de la seva pròpia identitat amb mitjans digitals propis, i deixen aquestes proves a càrrec de tercers que seran els que generin el certificat a partir de claus d’un sol ús generades amb dades numèriques que només l’usuari pot haver produït/saber/posseir.

I els sistemes jurídics que donen validesa a tots aquests processos s’acabaran adaptant a aquestes tecnologies.

Així que seguirem tenint certificats, i usant-los, però segurament sense gairebé adonar-nos-en que ho fem.

COP21: més enllà del clima

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin.

D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt.

Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza.

Però tampoc cal ser pessimista: crec que ara sí que li veuen les orelles al llop i que ja hi ha massa senyals i evidències objectives arreu, massa catàstrofes i canvis, i massa riscos (objectius) econòmics… i sempre ens movem quan ens toquen la butxaca… però aquesta mateixa butxaca comença a generar sectors nous d’economia i energia, amb la promesa d’un futur millor, i d’uns beneficis nous. Potser això ajudarà, això i que els governs no posin pals a les rodes, o que no et treguin la xarxa de seguretat mentre fas un salt, com la fabulosa política energètica del govern espanyol.

Sigui com sigui, ara tenim una cimera del clima. Però no ens oblidem que no és només el clima. Si aconseguim estabilitzar i reduir emissions, fer el salt (o les passes) cap a un sistema energètic nou, el clima és només un dels factors.

Cal canviar també el nostre consum, l’agricultura i la ramaderia industrial, que contaminen aqüífers, rius, llacs i mars. Cal deixar d’obrir el planeta per buscar encara més minerals o de cremar selves per plantar oli de palma o blat de moro per biocombustibles. El creixement exponencial basat en béns de consum físics ja no s’aguanta.

I sí, cal que tots fem petits passos per ajudar: reciclar, reutilitzar, reduir, consumir km 0, usar el transport públic… ja ho sabem. Però que no ens ho carreguin tot a nosaltres: si es permet que la indústria segueixi empaquetant els talls de pernil dolç d’un en un, què guanyem? Si jo no puc posar una placa solar i connectar-la a la xarxa perquè haig de pagar per si de cas algun dia consumeixo… quin exemple donem?

Comencem pel clima, endavant. I seguim per la resta.

Petita guia de privacitat i energia al mòbil

Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser.

A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimitat.

Tot i així, aplicant quatre conceptes molt bàsics, encara podem conservar una mica d’aquesta privacitat i estalviar una mica de consum, allargant la vida de la bateria. No es tracta de ser un neoluddita ni un amish digital estricte, sino de fer un ús racional del mòvil, de dominar-lo i que no ens domini (el “program or be programmed” d’en Rushkoff, aplicat a telefonia).

Cadascú que els apliqui quan i com vulgui, en compte de les seves necessitats.

  • Desactivar localització: no cal indicar a tothom on som, només quan es necessiti (cal geolocalitzar tweets o que fb sàpiga on som… sempre?
  • El mateix aplica a serveis de localització de Google, si no empres Google Now
  • Desactivar el bluetooth: tant per privacitat, com per seguretat, com per estalvi energètic. Qualsevol interfície wireless és un potencial forat de seguretat i un segur consumidor de bateria.
  • Desactivar la interfície wifi: doncs això, posar i treure, no cal anar buscant xarxes continuament; gastem bateria i li diem a la gent per on anem passant.
  • Seleccionar quin tipus de xarxes de dades usem: les 3G i 4G son molt més segures (sobretot les 4G) però alhora consumeixen molta més bateria que una wifi. Opció: usar una 3G normalment i canviar a 4G quan sigui necessari si no tenim wifi.
  • Desactivar google now: accedeix a calendari, ubicació, cerques, perfil, etc. per donar un millor servei, més proper. No dubto de la seva utilitat, però jo de moment puc passar-ne sense.
  • Aplicacions: cal tenir apps per tot? De vegades amb la versió mòbil del site n’hi ha prou, més si tenim en compte que hi ha aplicacions que semblen tenir més informació al teu telèfon que tu mateix (heu mirat els permisos de Facebook?) o que et mantenen bastant captiu dins de la seva interfície (proveu a compartir un article a Linkedin de manera ràpida).
  • Usar la versió mòbil del site, o usar petites aplicacions wrappers per versions mòbils (mireu per exemple Tinfoil for Facebook: s’integra amb el sistema, però alhora manté bastant la privacitat del teu telèfon).

Per aprofundir una mica més en la seguretat al mòbil i en el consum d’energia de la xarxa:

Com dic més adalt, tot això depèn de l’ús que cadascú faci del seu telèfon, o de l’entorn on estigui (casa, feina, carrer). Però està clar que cada petita decisió que prenem (o que no prenem) té les seves conseqüències, segurament molt més grans que la pantalla del nostre mòvil i més duradores que la seva vida útil.

Maten les armes, no les persones


Hores d’ara tothom sap ja què ha passat a París, n’informen arreu i tots tenim una opinió, una idea, un sentiment.

Jo no puc afegir gaire, només deixo aquí tres apunts ràpids:

  • Un avís: Tothom diu la seva, tothom. I molts aprofitaran per portar l’aigua al seu molí: polítics a França i arreu, pseudoperiodistes i suposats intelectuals. Llegiu-los si voleu. Però feu servir-ho per posar cadascú al seu lloc, contextualitzeu-ho tot. Voldran tancar fronteres, aturar l’allau d’immigrants, retrocedir Europa (la idea, que encara queda), controlar més, criminalitzaran la criptografia i la llibertat de la xarxa i ho justificaran amb tot això. Però no son només aquestes mesures.
  • Una reflexió: El que ha passat és terrible. I ho han fet persones. I potser algú s’ha colat entre els refugiats. Però eren només persones (dolentes, terribles, fastigoses, assassines, però persones), i una sola persona no pot fer això. Ho han fet les armes. Busquem culpables? Busquem-los, i tant, per tots els mitjans. Però aturem també el tràfic il·legal d’armes i explosius (on són les armes de les guerres balcàniques, què entra per Ucraïna? I són dos punts, només), controlem els fabricants, les rutes d’entrada. Si no hi ha accés a armes i explosius, això serà difícil que passi. El món es plè d’armes. Podem aixecar fronteres perquè no passin les persones, però les armes si que passen entre els filats.
  • Una recomanació: per estar al dia els diaris, el que volgueu, però més d’un, per comparar-los. Per anar més enllà del que moltes vegades diu la premsa (els purs fets), feu un cop d’ull a Guerras Posmodernas.

I permeteu-me que acabi com he començat, si fa no fa:

Hores d’ara tothom ja sap què ha passat a París. Tothom sap també què passa a Síria, i a l’Iraq. Alguns encara recorden com està Líbia i el sud d’Argèlia (i com en rep Tuníssia). Potser ja no tants els sona encara Somàlia i com afecta Kènia, i algú fent memòria pot recordar Txad o Nigèria, on Boko Haram hi campa.

De vegades passa que només recordem Santa Barbara quan trona, però hi plou molt, al món.