Despublicitar la xarxa

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors?

Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes).

El que és interessant de l’article d’en Williams és la orientació que li dóna: no és només la nostra privacitat o el seguiment arreu el que estem perdent, és també un dels recursos més escassos i valuosos que tenim: la nostra atenció.

En l’economia de l’abundància informativa actual, el recurs escàs és el nostre temps, que és limitat.

Tothom crida i fa ganyotes perquè mirem i ens fixem (aquí coincideix amb el que en Mossberg deia al seu article), i això fa que tot es dissenyi perquè estiguem temps (perquè dediquem tanta atenció com sigui possible) allà on ens poden ensenyar coses o perfilar-nos i estudiar-nos per poder-nos ensenyar més coses…

Per tant, si no veiem anuncis (els bloquegem) recuperem la nostra atenció en allò que ens interessa originalment, i els anuncis dels anuncis (les plataformes com Facebook, Twitter, G+ o d’altres) perden la seva finalitat publicitaria, la seva força, igual com els mitjans de continguts que acaben publicant qualsevol notícia (com més escandalosa millor) per tal que hi fem un cop d’ull (a la notícia i als anuncis que la rodegen).

M’agrada aquesta idea de recuperar la nostra atenció, de no despistar-nos amb qualsevol cosa i recuperar el control del nostre entorn informacional, de que la publicitat i el disseny han de servir per comunicar coses interessants per al destinatari, i de respectar la privacitat de cada un. Si els bloquejadors d’anuncis han de servir per a tot això, endavant.

Però dubto molt que aquest sigui el camí per on anirem, i que tant la indústria de la publicitat com els fabricants (de productes físics, o de serveis, tant li fa) sigui per on acabin anant: no, mentre l’economia es basi en incrementar els beneficis a base de vendre més i més. És incompatible.

Es poden millorar els anuncis web?

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí).

Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!).

Sigui com sigui, els evitem perquè no ens aporten, la majora de vegades, gaire valor.

Walter Mossberg proposa una solució en un article a The Verge:

The answer is for the ad industry to reform itself, so people don’t turn to ad blockers. Ads need to be less intrusive, less burdensome, and smarter. Tracking needs to be more transparent, and more under the user’s control. And this reform should start now, when ad blockers are still used by a small minority of users.
Walter Mosberg: The real trouble with web ads

Si, és clar que ens rastregen i miren què fem i en funció del que fem/busquem/llegim ens ofereixen (no sempre, però gairebé) coses relacionades per intentar atreure el nostre interès…

Com diu en Mossberg, els anuncis han de ser menys basts, més integrats en el context, i hem de tenir realment la opció de dir que no ens segueixin: la indústria ha de canviar.

Però el canvi ha d’anar més enllà de la pròpia indústria anunciant, ha d’arribar als fabricants dels productes, o fins i tot han de treballar plegats. El que pot despertar el meu interès no és només un producte que vaig comprar una vegada, sinó allò que està relacionat amb el que compro habitualment i que pot interessar-me d’alguna manera, i que potser no el fa la mateixa empresa. Com? No ho sé, ofereix-m’ho tu.

La màgia del bon venedor, que sap entendre el client i veure el que potser ni ell sap què vol però que li pot agradar, s’ha de transformar en algorismes i números, i això no s’aconsegueix només rastrejant i perfilant el client: el fabricant ha de saber quins productes té, com vendre’ls, quin valor tenen i com es relacionen entre ells, i el venedor ha de saber com relacionar els productes dels seus clients (els que el paguen) en funció d’aquells a qui mira, els compradors.

S’ha d’anar més enllà dels frames al costat d’un text, o dels fons dels articles o de pantalles introductòries a una web, oblidar la part de baix de la pantalla del mòbil per presentar anuncis o dels continguts patrocinats que no tenen res a veure amb allò que ens interessa, avançar en la gestió i coneixença d’allò que s’ofereix i en la manera d’oferir-ho, en trobar el moment. Pensar en versions amb anuncis, sense anuncis i de pagament o amb models mixtes, amb anuncis relacionats però ben integrats, perquè no? Cal despertar l’interès del visitant, del lector, perquè es transformi en consumidor, i no tractar-lo per defecte com un consumidor sense criteri, una màquina de comprar per exprimir.

Sigui com sigui, el model d’inserció arreu de publicitat l’únic que aconseguirà és vacunar-nos contra ella i generar eines per lluitar-hi com els bloquejadors.

Cultura i societat, el canvi comú

La gent del CCCBLab fa una interessant reflexió sobre l’evolució del públic, de com ha passat de ser més passiu i consumidor (amb criteri, però constrenyit a una oferta preexistent) per evolucionar cap a una interacció amb l’autor i les institucions, tot expressant el seu criteri i fent demandes.

Algunes idees a destacar (relacionades entre elles):

  • La fi de la prescripció: ja no només ens conformem amb el que els museus o el cànon diuen, el públic vol ajudar a conformar la oferta, a modelar-la en base a les seves preferències,
  • El públic modela les organitzacions: les organitzacions han de canviar, tant estructural com funcionalment, per adaptar-se al que se li demana.
  • No només volem comentar i opinar, també es vol ser partícip en la creació, formar part de l’obra.
  • Les institucions impliquen a la gent, compten amb ella.
  • Alhora, però, les institucions han de saber com implicar a la gent.
  • Sorgeix una nova sociabilitat amb internet.

I alguns dubtes que es plantegen:

  • La participació pot ser només mirar què es fa? (en mitjans telemàtics, l’anàlisi de les audiències i del més vist pel públic pot arribar a marcar les preferències del públic d’una manera que pot semblar passiva però que no l’és pas.
  • En Joan Soler (@diplomaticat) planteja que el públic no presencial, el que accedeix per canals telemàtics, s’allunya dels centres físics… d’aquesta manera, el que en un princpi semblava un avantatge (més difusió, més abast) acaba essent un nou repte perquè l’espectador/usuari no s’ha de moure del seu entorn… com moure doncs aquest públic sedentari perquè vingui físicament i participi del centre?

D’altra banda, el naixement de noves plataformes (siguin canals habituals, xarxes socials generalistes o dedicades, o fins i tot apps específiques) permet una major interactuació amb el públic, una major flexibilitat per l’autor i proporcionen màxima ubiqüitat, velocitat, i el canvi continu i l’evolució de la obra, però també ens porten un entorn infoxicat, i per tant, la obligació d’estar millor informat i ser selectiu amb el contingut.

I això ens porta a un altre repte: si tenim tanta oferta i tantes possibilitats d’actuació, ens queda temps per a la reflexió? Com ens formem, aprenem a escollir, i reflexionem sobre la obra que hem vist (o amb la que hem interactuat) si potser ja n’estem volent veure una altra? La contínua disponibilitat de la oferta i la seva disponibilitat no ens poden portar a ser, en certa manera, col·leccionistes d’impressions i sensacions, sense temps de reflexions?

I aquesta falta de reflexió no ens allunyaria, també, de la finalitat última d’una obra? (provocar, pensar, discutir, remoure, aprendre)

Sigui com sigui, aquests problemes, aquests reptes, son els mateixos que afrontem com societat, les nostres societats son eminentment artefactes culturals i ficticis, basats en conceptes i imatges. Per tant, si tots els nostres esquemes de relació, d’exposició pública, de privadesa i disponibilitat canvien, evolucionen i s’adapten, tal i com ho fa la societat, així ho hauran de fer els mecanismes d’interacció amb les diferents institucions, siguin culturals o de govern.

Plogging

No sé si acabarà sent una paraula de moda, però el concepte te pinta d’imposar-se, perquè té darrere padrins importants, i la colla de publicacions techies justa per donar-li publicitat.

Plogging, diuen: Blogs a través de plataformes, blogging on platforms.

Ahà. Vist així, no sona res de l’altre món, una evolució més de la manera de publicar contingut, o d’autopublicar contingut, si voleu: permetre textos més grans, donar-li personalitat a banda dels timelines habituals. I potser hauríem d’estar d’enhorabona si Facebook s’hi posa, Twitter vol permetre missatges més llargs i d’altres també pugen al carro: al cap i a la fi vol dir més context, millor expressió, més difusió per idees i discussions, i això sempre és bo.

O ho sembla.

Donem la volta: les plataformes donen més lloc per una expressió més llarga perquè així donen cabuda a un altre segment d’usuaris, amplien el pastís i et conviden a entrar per altres motius al seu jardí tancat. Com diu Julia Greenberg cap al final de l’article:

“You’re just likely to start finding more and more posts distributed through fewer channels.”

Per al lector això significa:

  • Menys canals on publicar
  • Més visitants pels que queden
  • Més direcció en la publicació del contingut (veuràs el que vulguis, o els algorismes el seleccionaran per tu?)
  • Menys possibilitats de descobrir-lo si estem a fora de la plataforma (veure’l des de fora no té interès pel publicador, adéu rss)

I per a les plataformes:

  • Oferim eines i difusió als autors perquè tinguin més lectors -potencials- i nosaltres guanyem més visitants a qui oferir continguts promocionats i anuncis.

La oferta és temptadora, veurem si els bloggers (professionals, amateurs, revistes) pujaran al carro. Jo no ho crec pas, si el truc és compartir part dels ingressos per publicitat, perdre imatge pròpia i lligar-te de mans i peus amb un tercer… tenint en compte també que ja hi són, fent el contrari: publicant links per emportar-se visitants a la seva pròpia web, el trosset de pastís que ara volen també els grans…

Eines + dades = societat + lliure + informada

A mitjans d’agost Google presentava el projecte Sunroof, una eina on-line que calcula el potencial de l’energia solar dels edificis, el número d’hores de sol que toquen a casa teva, i et diu el que pots aprofitar i el que estalviaries d’electricitat tenint en compte la teulada que tens, la orientació, les ombres…

A banda de l’aposta per presentar d’una manera tan gràfica i senzilla arguments a favor d’una energia renovable, el concepte i la realització son molt interessants: l´ús de diferents orígens de dades, la combinació amb mapes i geolocalització i el lligam amb informació de preus, donant al final un simple resultat econòmic, és espectacular.

Disposar de fonts de dades obertes i diversificades, geolocalitzades o potencialment geolocalitzables, combinar-ho tot plegat en mapes i presentar-ho amb resultats clars i directes, senzills d’entendre, pot donar lloc a un seguit de resultats i d’informacions interessantíssimes en no gaire temps.

Si aplicacions com Uber o Waze ja en fan ús amb un benefici econòmic, l’ús des d’altres sectors pot ser potencialment disruptor, posant en joc a actors fins ara desconeguts o inexistents i dotant-los d’eines potents.

Imaginem ara que aquesta eina arriba a Europa, i imaginem que la podem lligar també amb informació geolocalitzada sobre l’ús real de l’energia solar, o sobre la legislació aplicable, les ajudes o el consum. Ara posem-ho tot sobre un mapa i pensem que hi podem afegir i treure variables… i podem tenir en un moment dades de l’efectivitat de les polítiques energètiques dels nostres governs, de la voluntat d’instal·lació i auto-generació per part de la població en relació a les possibilitats reals i permeses… Tot plegat, una eina immediata, aplicable i efectiva per desmuntar determinats arguments i polítiques dels governs, o per ajudar als instal·ladors o a les cooperatives d’auto-generació donant arguments irrefutables de determinats avantatges o d’altres càrregues.

I ara anem una mica més enllà, i imaginem també que tota aquesta informació la bolquem en bancs de dades públics i oberts, no només les dades originals, sinó també les dades de consum per edificis o zones (anonimitzades), i així podem validar si els càlculs inicials es confirmen amb el pas del temps…

Usem la Internet de les coses per deixar les dades, per exemple: tot està connectat -tot és capaç de registrar dades i d’emetre-les-, establim determinats protocols i formats comuns (ja en comencen a haver) i pugem-ho a plataformes com Sentilo, d’on es poden també extreure dades, sigui on-line o portant-les cap a opendata. O usem GitHub com repositori. O BitTorrent Sync i creem núvols propis i accessibles… D’altres podran, després, usant mineria de dades, tècniques de bigdata o creuament de dades més tradicionals, extreure resultats i conclusions que ara només ens ensumem.

Sona una mica a ciència-ficció, suposo. Però segur que ja hi ha algú treballant, en una línia o altra. Google i Sunroof, per una banda, o Sentilo i plataformes com SmartCitizen per l’altra… Les eines hi són, és anar lligant-les, treballant-les: com més eines informatives tinguem al nostre abast, més podrem decidir què volem.