COP21: més enllà del clima

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin.

D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt.

Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza.

Però tampoc cal ser pessimista: crec que ara sí que li veuen les orelles al llop i que ja hi ha massa senyals i evidències objectives arreu, massa catàstrofes i canvis, i massa riscos (objectius) econòmics… i sempre ens movem quan ens toquen la butxaca… però aquesta mateixa butxaca comença a generar sectors nous d’economia i energia, amb la promesa d’un futur millor, i d’uns beneficis nous. Potser això ajudarà, això i que els governs no posin pals a les rodes, o que no et treguin la xarxa de seguretat mentre fas un salt, com la fabulosa política energètica del govern espanyol.

Sigui com sigui, ara tenim una cimera del clima. Però no ens oblidem que no és només el clima. Si aconseguim estabilitzar i reduir emissions, fer el salt (o les passes) cap a un sistema energètic nou, el clima és només un dels factors.

Cal canviar també el nostre consum, l’agricultura i la ramaderia industrial, que contaminen aqüífers, rius, llacs i mars. Cal deixar d’obrir el planeta per buscar encara més minerals o de cremar selves per plantar oli de palma o blat de moro per biocombustibles. El creixement exponencial basat en béns de consum físics ja no s’aguanta.

I sí, cal que tots fem petits passos per ajudar: reciclar, reutilitzar, reduir, consumir km 0, usar el transport públic… ja ho sabem. Però que no ens ho carreguin tot a nosaltres: si es permet que la indústria segueixi empaquetant els talls de pernil dolç d’un en un, què guanyem? Si jo no puc posar una placa solar i connectar-la a la xarxa perquè haig de pagar per si de cas algun dia consumeixo… quin exemple donem?

Comencem pel clima, endavant. I seguim per la resta.

Petita guia de privacitat i energia al mòbil

Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser.

A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimitat.

Tot i així, aplicant quatre conceptes molt bàsics, encara podem conservar una mica d’aquesta privacitat i estalviar una mica de consum, allargant la vida de la bateria. No es tracta de ser un neoluddita ni un amish digital estricte, sino de fer un ús racional del mòvil, de dominar-lo i que no ens domini (el “program or be programmed” d’en Rushkoff, aplicat a telefonia).

Cadascú que els apliqui quan i com vulgui, en compte de les seves necessitats.

  • Desactivar localització: no cal indicar a tothom on som, només quan es necessiti (cal geolocalitzar tweets o que fb sàpiga on som… sempre?
  • El mateix aplica a serveis de localització de Google, si no empres Google Now
  • Desactivar el bluetooth: tant per privacitat, com per seguretat, com per estalvi energètic. Qualsevol interfície wireless és un potencial forat de seguretat i un segur consumidor de bateria.
  • Desactivar la interfície wifi: doncs això, posar i treure, no cal anar buscant xarxes continuament; gastem bateria i li diem a la gent per on anem passant.
  • Seleccionar quin tipus de xarxes de dades usem: les 3G i 4G son molt més segures (sobretot les 4G) però alhora consumeixen molta més bateria que una wifi. Opció: usar una 3G normalment i canviar a 4G quan sigui necessari si no tenim wifi.
  • Desactivar google now: accedeix a calendari, ubicació, cerques, perfil, etc. per donar un millor servei, més proper. No dubto de la seva utilitat, però jo de moment puc passar-ne sense.
  • Aplicacions: cal tenir apps per tot? De vegades amb la versió mòbil del site n’hi ha prou, més si tenim en compte que hi ha aplicacions que semblen tenir més informació al teu telèfon que tu mateix (heu mirat els permisos de Facebook?) o que et mantenen bastant captiu dins de la seva interfície (proveu a compartir un article a Linkedin de manera ràpida).
  • Usar la versió mòbil del site, o usar petites aplicacions wrappers per versions mòbils (mireu per exemple Tinfoil for Facebook: s’integra amb el sistema, però alhora manté bastant la privacitat del teu telèfon).

Per aprofundir una mica més en la seguretat al mòbil i en el consum d’energia de la xarxa:

Com dic més adalt, tot això depèn de l’ús que cadascú faci del seu telèfon, o de l’entorn on estigui (casa, feina, carrer). Però està clar que cada petita decisió que prenem (o que no prenem) té les seves conseqüències, segurament molt més grans que la pantalla del nostre mòvil i més duradores que la seva vida útil.

Maten les armes, no les persones


Hores d’ara tothom sap ja què ha passat a París, n’informen arreu i tots tenim una opinió, una idea, un sentiment.

Jo no puc afegir gaire, només deixo aquí tres apunts ràpids:

  • Un avís: Tothom diu la seva, tothom. I molts aprofitaran per portar l’aigua al seu molí: polítics a França i arreu, pseudoperiodistes i suposats intelectuals. Llegiu-los si voleu. Però feu servir-ho per posar cadascú al seu lloc, contextualitzeu-ho tot. Voldran tancar fronteres, aturar l’allau d’immigrants, retrocedir Europa (la idea, que encara queda), controlar més, criminalitzaran la criptografia i la llibertat de la xarxa i ho justificaran amb tot això. Però no son només aquestes mesures.
  • Una reflexió: El que ha passat és terrible. I ho han fet persones. I potser algú s’ha colat entre els refugiats. Però eren només persones (dolentes, terribles, fastigoses, assassines, però persones), i una sola persona no pot fer això. Ho han fet les armes. Busquem culpables? Busquem-los, i tant, per tots els mitjans. Però aturem també el tràfic il·legal d’armes i explosius (on són les armes de les guerres balcàniques, què entra per Ucraïna? I són dos punts, només), controlem els fabricants, les rutes d’entrada. Si no hi ha accés a armes i explosius, això serà difícil que passi. El món es plè d’armes. Podem aixecar fronteres perquè no passin les persones, però les armes si que passen entre els filats.
  • Una recomanació: per estar al dia els diaris, el que volgueu, però més d’un, per comparar-los. Per anar més enllà del que moltes vegades diu la premsa (els purs fets), feu un cop d’ull a Guerras Posmodernas.

I permeteu-me que acabi com he començat, si fa no fa:

Hores d’ara tothom ja sap què ha passat a París. Tothom sap també què passa a Síria, i a l’Iraq. Alguns encara recorden com està Líbia i el sud d’Argèlia (i com en rep Tuníssia). Potser ja no tants els sona encara Somàlia i com afecta Kènia, i algú fent memòria pot recordar Txad o Nigèria, on Boko Haram hi campa.

De vegades passa que només recordem Santa Barbara quan trona, però hi plou molt, al món.

Java, certificats i e-Administració: més difícil encara


Google ha deixat de donar suport a Java des de setembre, Microsoft no suporta certificats digitals a Edge, l’API criptogràfica del W3c no arrenca, el suport per certificats no és fàcil a Linux…

Fet i fet, la e-administració sembla que té els peus de fang, o que li estan fent el llit.

Per treballar on-line amb l’Administració (sigui quina sigui) necessitem certificats per identificar-nos de manera segura i fiable (jurídicament fiable, de manera que es pugui demostrar qui som davant de tercers i els nostres actes tinguin validesa – per això la identificació usuari/password no és vàlida en tots els casos) i, si volem signar des del navegador, actualment java és la única tecnología “universal” a la banda client (mentre els fabricants de navegadors no implementin completament la API del W3C).

Però precisament aquests dos son els grans problemes que hi ha:

  • Els certificats: complicats d’usar, gestionar i entendre, magatzems diferents on guardar-los (Windows, Mac, Linux, Firefox per la seva banda), suports que tremolen (Edge), suport discutible i poca usabilitat (DNIe), finalitats del certificat, validesa…
  • Java: és pesat, les actualitzacions contínues son un calvari per usuaris i administració, no té suport complert a tots els sistemes operatius, i cadascú té versions diferents… un malson de manteniment per als informàtics i una font de disgustos per als usuaris.

Si a tot això hi afegim la necessitat i complexitat de donar també servei i facilitats en mobilitat, la cosa ja pinta negra, negra.

Hi ha solucions, alternatives (l’esmentada API, eines de signatura biomètrica que faciliten la vida a l’usuari , iniciatives com cl@ve) però la mateixa manera de fer de l’Administració (els seus propis requeriments administratius i jurídics) no ho facilita:

  • Què entenem per signatura? Documents signats, o accions signades i validades mitjançant un password o un pin?
  • Guardem documents? Això vol dir pdf signats? O ens valdria signar xml’s, afegint-hi una prova mitjançant una clau d’un sol ús generada a partir d’un password?
  • Si no s’usen certificats, com es construeix la representació de poders, com identifiquem representants, etc? Quan se sap com signo amb un certificat privat o un de pertanyença a una empresa, per fer determinat tipus de tràmits?
  • Si no s’usen signatures amb certificats, sinó altres tipus de signatures o comprovants signats (imaginem accions validades amb PINs), com demostrem la validesa davant de tercers? Serà universal, interoperable? Seran solucions compatibles amb el món privat?
  • Si s’usen eines com el DNI en el núvol, quina infraestructura caldrà? Federacions de HSM? Qui les mantindria? Com s’entendrien? No fem a l’usuari massa depenent de l’Administració?

I si generem signatures dependents d’entorns, circumstàncies o dades foranes, com assegurem la validesa a llarg termini? Com es guardarien les dades que ens asseguressin la fiabilitat de la signatura/comprovant?

No és que no es pugui fer, però el tancament de camins tecnològics per part dels fabricants sembla portar-nos a un redibuix de tota l’estructura de suport a la eAdministració que teníem fins ara…

Escric aquest article bastant a rajaploma, així que segurament molts dels arguments i idees exposats son discutibles i puntualitzables, en sóc molt conscient, i sempre trobarem nous camins i sortiran noves alternatives i solucions tecnològiques…

De tot això, però, en podem treure dos lliçons des de ja:

  • Cal que la tecnologia s’adapti a la eAdministració: cal tenir en compte factors com seguretat, facilitat d’ús, independència, validesa a llarg termini, autocontenció de les dades…
  • Cal que l’Administració es simplifiqui per facilitar l’ús, l’adopció i l’adaptació a la tecnologia.

Twitter apaga la seva estrella

Twitter canvia l’estrella dels favorits per un cor de m’agrada i els usuaris ens hem revolucionat… perquè no ens agrada aquest cor.

Però ens agradi o no (que no) la nova icona, el canvi no és només estètic: és un canvi de concepte que va molt més enlla…

Twitter ha substituit una eina per a l’usuari per una eina d’anàlisi de l’usuari:

  • L’estrella dels favorits era més similar (en concepte, disseny i ús) als destacats dels navegadors i era, per tant, una utilitat d’ús sobretot privat dels usuaris (tweets interessants, per llegir, per recordar…)
  • Un “m’agrada” li dóna un caràcter social, de visualització de gustos de cara als altres, de “toc” al creador, de mostra de suport que segurament farà que molts usuaris l’usin d’altra manera… o que fins i tot el comencin a usar d’una manera més similar als likes del Facebook.

Seria interessant tenir dades dels canvis d’ús derivats del canvi estètic… Twitter les tindrà (nosaltres no), i segurament en farà un bon ús (publicitari).

Twitter cada vegada vol treure més partit del coneixement que té de la seva base d’usuaris i monetitzar-la, i afegir-hi característiques socials és un pas en aquesta direcció. Però això també fa que Twitter sigui menys Twitter.

(imatge via @MarioNoyaM)