De l’objecte nòmada al servei encadenat

El 2004 Apple comprèn que el benefici està en la venda de l’objecte nòmada i no en la de les dades que hi circulen, que han de ser bàsicament gratuïtes […]

Jacques Attali. Breu història del futur. (Ara Llibres, 2007, pàg. 95)

La cita i el llibre tenen uns anys, no gaires, i el temps l’ha desdit: en treure el 2007 l’Iphone el mateix Apple acabarà veient que el negoci no està en l’objecte, sinó en les dades. Per Apple, l’objecte és un mitjà d’accés a les dades (siguin llegides, escoltades o visionades: la informació com a servei de consum, de subscripció), la diferència d’Apple és que ha sabut lligar aquest consum de dades amb una experiència exclusiva (i la cuida: intenteu publicar alguna aplicació sense un mínim de qualitat a l’Apple Store).

Però tot canvia ràpid, molt ràpid: si el 2007 encara podíem parlar d’una societat nòmada lligada a un nou continent (Internet) per descobrir, tot el que es podia imaginar en aquells moments s’ha capgirat. Seguint amb la imatge de la descoberta, aquesta pot haver estat la colonització de tot un continent més ràpida per la història per part de les noves companyies de les Índies que, seguint el model de les dels segle XVIII, s’han fet immensament riques i distribueixen el territori com els plau.

Votació electrònica de codi obert

Imatge d'un vot en un ordinador

La DARPA començarà a desenvolupar un nou sistema de vot electrònic, i les bases pinten molt bé: en comptes de ser un sistema tancat, amb la seguretat proporcionada pel secretisme de la solució, aquest es pretén que sigui de codi obert, i testejat de manera oberta també.

La robustesa del sistema recaurà, doncs, en la pròpia comunitat, en la compartició del coneixement i la exposició pública de debilitats i millores aplicades.

El sistema que es vol implementar, a més, no sembla ser una solució comercial, sinó una tecnologia a compartir, les especificacions d’un sistema que tercers poden adoptar en sistemes, ara sí, comercials.

Que la DARPA, una agència militar dissenyi un sistema d’aquest tipus, i el dissenyi d’aquesta manera, no ens ha d’estranyar. Les notícies sobre possibles ingerències en sistemes de vot electrònic, els fraus amb màquines de votar, la por a les fake news i les intoxicacions informatives (el desgast de la trama russa a les últimes eleccions, el Brexit, Cambridge Analytica, bots amb perfils falsos a Twitter i Facebook…), la traçabilitat a la xarxa… tot això son, des d’una òptica de defensa del govern, atacs al cor del mateix: el sistema de votació i la seva fiabilitat. D’aquí que es pugui arribar a entendre com una qüestió de seguretat nacional el disposar d’un sistema fiable i robust de vot electrònic.

I que la DARPA, la creadora d’Internet, hi sigui al darrere fent-ho amb unes bases similars a com es va crear Internet, sembla també una garantia.

Facebook per substituir Internet

Facebook està treballant en la integració del propi Facebook, Instagram i Whatsapp en una única plataforma de missatgeria.

El món tendeix a les converses, a la imatge i al vídeo. Whatsapp, Telegram, Instagram, Twitter, stories, periscopes i demés ens donen la il·lusió d’una connexió instantània amb tothom que necessitem, els mitjans estan en aquestes plataformes i tothom hi obre canals per estar-hi present, prop dels usuaris/clients. Móns autocontinguts, on no cal sortir per tenir-ho tot, perquè tothom vol ser-hi perquè resulta que gairebé tothom hi és. Un circle virtuós perfecte per qui controla la plataforma, que pretendrà, alhora, fer-la més gran i més complexa.

I aquest és el camí que agafa Facebook ara: agrupar la base del seu model de negoci de publicitat (amb una base d’usuaris estancada), amb la base d’usuaris que més creix i amb més potencial de creixement per edat i ús, i amb la base d’usuaris més gran i més dinàmica, però menys monetitzada. Cada grup té les seves característiques d’ús i potencialitats, i ajuntar-los tots en un té el gran avantatge de disposar en un sol lloc de tota la informació d’ús i segmentació que vulgui, alhora que els usuaris podrem “gaudir” dels avantatges de la interconnexió de les tres plataformes.

Marck Zuckerberg ens explica que Facebook fa una aposta per la privacitat, saltant de l’insegur món del web a la privacitat i la seguretat dels missatges encriptats punt a punt. El que en Zuckerberg s’estalvia d’explicar-nos, però, és que privacitat no exclou la seva vigilància: que tercers no puguin veure el contingut dels missatges encriptats no vol dir que la seva empresa no pugui rastrejar millor que mai què fem o no fem, si tot es fa al mateix lloc.

Antoni Gutiérrez-Rubí indica molt encertadament que el que sembla voler Zuckerberg és crear el WeChat occidental, el servei dominant de missatgeria a la Xina, que no només té missatges, sinó que té una ecologia d’apps incloses molt més avançades que les integracions de Facebook, permetent des d’un sol punt des de converses a compres, de pagaments a jocs.

El recent anunci de que es podran fer compres des d’Instagram sembla confirmar aquest moviment.

John Battelle ho explica en la mateixa línia, fent també el símil amb WeChat, i com aquest moviment és també estratègic de cara als seus rivals Amazon i Google (si dins de la seva mega-aplicació de missatgeria tot es pot comprar i tot es pot cercar, què necessitaríem fora?)

En Gutiérrez-Rubí alerta de l’ús que pot fer-se d’aquest conjunt d’informació si l’empresa col·labora amb governs poc democràtics (com passa a la Xina o Rússia), i en Battelle en dubta una mica, bàsicament per l’entorn social completament controlat de la societat xinesa. Però no cal pensar només en governs: què passa quan l’empresa faci un ús indegut de totes les dades que tingui de nosaltres, passant-se-les a tercers sense el nostre consentiment? (bancs o asseguradores, per exemple).

Sigui com sigui, el que està clar és que Facebook pretén seguir sent el substitut d’Internet, el lloc on tot passi i per on tothom hi passi. Ho ha intentat amb la web, i veient que ara el món deriva cap al mòbil, intentarà donar-nos una aplicació no ja per poder seguir-nos arreu, sinó per fer-ho tot allà: un jardí totalment tancat, suposadament respectuós amb la privacitat, però totalment pensat en termes de l’economia de la vigilància.

30 anys de web

Avui fa 30 anys de web, 30 que en Tim Berners-Lee va arrencar l’hipertext que avui ens enllaça tots.

Que la web que tenim no és la que pensàvem que tindriem, que les utopíes que buscàvem no les trobarem, i que la xarxa s’ha acabat fent a imatge del món real, amb els seus defectes i interessos, i ara ja forma part del mateix, és quelcom que no és novetat.

Si volem, doncs, treballar per una millor xarxa, caldrà treballar per una millor societat, no hi ha més.

Un bon punt per fer repàs d’on hem arribat i d’on podem arribar és l’article de Wired sobre aquest aniversari: 30 Years On, Reports of the Web’s Death Are Exaggerated.

I un altre dia parlem de les idees de la xarxa que hem anat deixant pel camí…

De la via ràpida a la complexitat del territori


Carreteres i autopistes ens menen ràpidament d’un punt a un altre, dreceres que fan real la rapidesa que el vehicle promet. Els fabricants et venen la experiència del viatge, però aquest és només un interludi, un temps mort d’un origen a un destí, que és el que ens importa. Passem per la carretera sense veure-la i ens hi hem fet tant, que ni ens adonem de com ens condiciona: tot el que hi ha més enllà de la via no existeix, no surt al nostre mapa mental. Origen-carretera-destí: el territori acaba sent el que hi ha al mapa, poc més que nodes i arestes d’un graf per calcular la velocitat, per més plè de nodes de diferent tamany i pesos que hi posem.

Però si surts de la carretera, les coses canvien. Heu provat d’anar d’un poble a un altre per muntanya, per camp? Resseguir viaranys, antics camins rals, séquies o camins ramaders? El territori aleshores canvia espectacularment: s’amplia, s’enriqueix: tot allò que està allà però que la carretera ens amaga surt a la vista, i la nostra comprensió, el nostre coneixement, s’amplia de cop.

La facilitat i rapidesa d’arribar lluny ens amaga moltes vegades la complexitat i la profunditat del que tenim a prop, la xarxa propera que ha fet del paisatge que ens envolta el que és.

El mateix ens passa amb la informació: els camins que altres ens preconfiguren ens permeten rebre molt ràpidament la informació, arribar i llegir i saber allò que ja volem saber, potser trobarem també algun lloc intermig, alguna distracció que algú ha posat. Però arribar tant ràpid on volem ens farà més savis, o farà només fer més fondo el camí per on anem sempre, la via trepitjada al voltant de la sínia?

Cal sortir, caminar, observar el paisatge, respirar-lo, entendre’l i fer-te’l teu: de cop s’omplen els buits del mapa, i les vies ràpides no son mes que una capa superposada més, de vegades artificiosa, sobre la xarxa original. És igual si camp o ciutat, tot és més complex i ric que des d’una finestra.

Cal sortir també de les vies ràpides de la informació, que ens porten sempre a punts coneguts, i buscar altres camins, altres opinions, trobar el nostre paisatge dins la xarxa mirant a esquerra i a dreta, i no el que ens ensenyen a través d’una finestra, mentre anem a tota velocitat.