Inoreader, més que un lector rss

Screenshot Inoreader
Pels que encara llegim feeds i usem els rss, quan Google va decidir tancar Reader ens vam quedar una mica orfes. Després de tastar alguna alternativa durant un temps, finalment, i gràcies a alguns amics, vaig trobar Inoreader.

Inoreader és un un interessant lector de feeds, fet per una petita empresa. No és pas OSS, però el suport és bo i s’hi pot col·laborar de diferents maneres, i aquests son els seus punts forts: la evolució (és un producte viu), el suport per part dels desenvolupadors, i l’orientació no com a simple lector, si no com una eina també de classificació i compartició d’informació.

La interfície està prou bé (usant Stylish es pot millorar – Flat Inoreader fa un millor ús de l’espai, per exemple), i algunes de les característiques més interessants son:

  • la possibilitat de crear una petita comunitat (els canals) seguint altres persones, rebent o fent comentaris, compartint enllaços… És interessant, perquè permet, en certa manera, ampliar la xarxa de confiança que un té sobre les fonts que segueix.
  • les capacitats de cerca
  • l’emmagatzematge de posts interessants (si, no és l’únic que ho té, això)
  • les possibilitats d’etiquetatge (això, lligat amb la capacitat anterior, et permet convertir-lo en un magatzem molt més versàtil i potent d’articles i referències)
  • lligams amb xarxes socials

També d’una aplicació per al mòbil, tot i que és millorable. Si voleu usar-lo des de mòbil, millor fer servir Palabre amb el plugin Inoreader for Palabre, i la cosa millora molt.

Ah, i el podeu usar en català, gràcies a en Muzzol. Si voleu col·laborar en revisar la traducció, endavant!

Plogging

No sé si acabarà sent una paraula de moda, però el concepte te pinta d’imposar-se, perquè té darrere padrins importants, i la colla de publicacions techies justa per donar-li publicitat.

Plogging, diuen: Blogs a través de plataformes, blogging on platforms.

Ahà. Vist així, no sona res de l’altre món, una evolució més de la manera de publicar contingut, o d’autopublicar contingut, si voleu: permetre textos més grans, donar-li personalitat a banda dels timelines habituals. I potser hauríem d’estar d’enhorabona si Facebook s’hi posa, Twitter vol permetre missatges més llargs i d’altres també pugen al carro: al cap i a la fi vol dir més context, millor expressió, més difusió per idees i discussions, i això sempre és bo.

O ho sembla.

Donem la volta: les plataformes donen més lloc per una expressió més llarga perquè així donen cabuda a un altre segment d’usuaris, amplien el pastís i et conviden a entrar per altres motius al seu jardí tancat. Com diu Julia Greenberg cap al final de l’article:

“You’re just likely to start finding more and more posts distributed through fewer channels.”

Per al lector això significa:

  • Menys canals on publicar
  • Més visitants pels que queden
  • Més direcció en la publicació del contingut (veuràs el que vulguis, o els algorismes el seleccionaran per tu?)
  • Menys possibilitats de descobrir-lo si estem a fora de la plataforma (veure’l des de fora no té interès pel publicador, adéu rss)

I per a les plataformes:

  • Oferim eines i difusió als autors perquè tinguin més lectors -potencials- i nosaltres guanyem més visitants a qui oferir continguts promocionats i anuncis.

La oferta és temptadora, veurem si els bloggers (professionals, amateurs, revistes) pujaran al carro. Jo no ho crec pas, si el truc és compartir part dels ingressos per publicitat, perdre imatge pròpia i lligar-te de mans i peus amb un tercer… tenint en compte també que ja hi són, fent el contrari: publicant links per emportar-se visitants a la seva pròpia web, el trosset de pastís que ara volen també els grans…

Millorar l’ample de banda i els accessos al WordPress

Una de les feines de tenir el blog en un hosting propi és que, de tant en tant, cal fer de sysadmin per tenir-ho tot al dia i que els consums de xarxa no es disparin.

Fa tres mesos va ser això el que em va passar: va començar a augmentar el consum d’ample de banda, arribant de vegades a la quota que tinc contractada… un desastre! Així que va tocar pujar-se de mànigues i entrar a treballar.

Per algun motiu, els consums anaven sense control, i no era pas per un augment de visites… Després de mirar i mirar, he arribat a la conclusió que tot plegat venia donat per més d’un motiu:

  1. Accés de molts robots molt continuat
  2. Intents d’accés a adreces d’administració
  3. Pes de la pagina massa gran

L’accés d’un número de crawlers gran, que fan accessos tothora, incontrolats, multiplicat pel pes excessiu de la plana va fer que el consum augmentés, sense que ho fessin les visites (les estadístiques d’accés marcaven molt tràfic no registrat -el dels robots- i tamanys de pàgina de fins a 180 KB!, i moltes vegades en hores estranyes).

Després d’aplicar un seguit de mesures, he anat vigilant el consum d’ample de banda i els accessos i han baixat espectacularment (no sé quin tant per cent pot tenir cada factor, però han baixat tant els tamanys de la pagina servida com el número d’accessos per robots i fins i tot els accessos -intents- a adreces d’administració, cgi…)

El controls que he aplicat i els llocs on he trobat informació son aquests:

1. Definir un fitxer robots.txt més refinat que el que hi ha per defecte, indicant

2. Tallar l’accés als robots (o intentar mesurar-lo) mitjançant .htaccess.

3. Reduir el tamany de la plana. En el meu cas, no cal que cada plana sigui una landing page i tingui tota la informació del blog i mil i un artefactes per navegar…

  • Escollir un tema que no sigui gràficament molt carregat (per més caches que posem, si eliminem imatges baixem pes, és així de simple)
  • A nivell de disseny, podem carregar el blog amb efectes de desplegables, carrussels, menús i moltes coses més… però cal plantejar-se si la navegació és la que volem o pot ser carregós.
  • Exemple: un canvi en el plugin d’arxiu (l’anterior –Moo Collapsing Archives– generava una llista sencera, ordenada per mesos i anys de tots els posts… no calia. L’actual –Compact Archives– genera una llista molt més compacta). Només això ha aprimat les planes 100 KB.

Sistemes de comentaris

así que los comentarios hay que añadirlos dependiendo de un servicio externo, típicamente un SaaS privativo como Disqus. Eso es inadmisible si el valor del sistema es que es libre y te da autonomía.

Al fil d’aquest comentari de Versvs parlant de Ghost, em vé al cap que en moltes planes avui en dia els comentaris han quedat substituits per sistemes com l’esmentat o similars o, senzillament, per badges de Twitter o Facebook.

Té alguna cosa dolenta en si mateix això? Aparentment, no. Segueixes podent participar arreu, hi ha comentaris d’altres que pots llegir obertament i, per postres, normalment estan d’allò més integrats visualment en l’entorn.

Però hi ha un petit preu:

  • Des del punt de vista del lector/comentarista: segons com t’has de donar d’alta en un servei de tercers (amb el que això comporta), o loginar-te si ja l’ets, i els teus comentaris i aportacions serviran per perfilar encara millor els interessos d’anunciants (el que tu dius, on ho dius, de que es parla…)
  • Des del punt de vista del propietari del lloc, obres una porta a que tercers entrin a casa teva i passes a dependre d’ells o a donar-los, directament, informació que es genera a partir d’allò que tu has fet (segons les condicions del contracte, la informació no serà de qui l’hagi escrita, sino de l’amo del servei), és a dir, perds l’autonomia que s’esmenta a la cita, permets el rastreig de moviments a partir del teu lloc i, en definitiva, passes a ser un node extern més d’una xarxa o xarxes que no son teves.

Com deia abans, això no és intrínsecament dolent, és clar. És només un símptoma més de la facilitat que donem per rastrejar allò que fem i veiem, estiguem on estiguem. I de com tot allò que fem, sigui visitant un lloc, sigui decidint quines eines hi posem, té conseqüències.

Enllaços d’estiu

Com que a l’estiu tenim més temps per tot, apunto uns quants enllaços per llegir i veure:

  • OgovdayTerrassa, per tenir una visió general sobre conceptes com govern obert, transparència o smart cities.