Londres, informació en xarxa

Des dels atemptats del proppassat dia 7, la premsa ha anat informant de l’evolució de les investigacions, ha donat dades numèriques i estadístiques, ha publicat plànol, mostrat fotografies… en resum, ha fet de cronista dels fets. També s’han publicat editorials i columnes d’opinió, anàlisi i elucubracions sobre els terroristes, el seu origen, etc…

No és poc, però hi ha moments en que aquestes informacions semblen escasses (i no em refereixo a publicar dades sobre el número de víctimes minut a minut o mostrar imatges dels llocs) i, fins i tot, repetitives (anàlisis dels atemptats, butlletins de les autoritats, opinions dels experts) perquè moltes d’elles són similars. Falta qualitat, i aquesta es supleix moltes vegades amb quantitat.

Per la xarxa, però, es pot trobar molta més informació, i de qualitat (es pot complementar i ampliar aquesta informació, aquesta crònica dels fets, amb, per exemple, els articles de David de Ugarte i de Jesús Pérez. Per començar, feu un cop d’ull a Londres 7/7: Análisis de un atentado, d’en David de Ugarte).

Així, mentre hi ha gent que veu la xarxa com un antagonista dels mitjans tradicionals de comunicació, en realitat aquesta pot actuar com un amplificador d’informació, com un valuosísim complement (no un competidor) d’aquests, donades les seves limitacions (per espai, per temps, per continguts, per política). Només cal establir uns punts de referència, unes fonts d’informació particulars, i atorgar-hi uns nivells de confiança. Només cal que creem les nostres xarxes d’informació, i d’aquestes xarxes en formen part tant els mitjans tradicionals (premsa escrita, ràdio, televisió) com les fonts que arriben per nous canals (blogs, missatgeria, mòbils), sense deixar de banda el més antic de tots: el boca-orella.

Internet als mitjans de comunicació

En Mor parla d’un article d’opinió sobre Internet aparegut a “La Vanguàrdia”, article que no deixa gaire ben parada la originalitat o la creació a la xarxa, a més d’altres punts tampoc no gaire positius. Mor parla de desinformació o desconeixement, i en Pere parla directament de tecnofobia.

Sigui quin sigui el motiu o la intenció, per ser un article d’opinió fa unes asseveracions molt rotundes, sembla més que expliqui una noticia que no pas que expressi una postura.
L’autora parla d’una característica d’internet com de la “casi total ausencia de control”, i dóna a entendre que això és un problema, doncs no hi ha filtres de la informació.
Greu error, aquest. Primer perquè si que hi ha filtres (xarxes de confiança, fòrums on debatre, eines de cerca), només que te’ls has de fabricar tú mateix, no te’ls donen fets, i segon, perquè aquests mateixos filtres que et fabriques a la xarxa també et poden servir fora d’aquest entorn: O potser no sabem quan llegim un diari quina tendència té, quina cadena de televisió o ràdio estem veient o escoltant o quina revista comprem? Potser és que aleshores ens empassem tot el que diuen? No contrastem? Molts si que ho fem, i és una pràctica molt sana per l’intel.lecte, de ben segur.
I en quant a que els continguts d’internet són de prestat, és que potser els dels mitjans de comunicació “tradicionals” no ho són, moltes vegades? Agències de noticies, informacions no confirmades, errors en les estimacions, comentaris dels propis redactors o presentadors al mig d’una noticia… Què li va passar, al NY Times, amb el redactor que s’inventava continguts de la guerra d’Irak? Informació contrastada, diem?

Continua la lectura de Internet als mitjans de comunicació

Blocs i dietaris

Avui ha estat la segona de les jornades dedicades al “Dietarisme i el nou dietarisme dels blogs“, a Sant Cugat. Llegint el bloc de les jornades, em queda la impressió que han estat precisament el que el títol indica, més dedicades al dietarisme literari que no pas a la globalitat del fenòmen blogger (les referències al Baró de Maldà no eran debades, doncs).

La qüestió que se’m planteja és si realment es pot parlar del món dels blocs de manera general, o bé si no cal trocejar-ho, particionar-ho, conjuntar-ho, de manera que es parli no només de temes (cada bloc pot tocar diversos temes, no només un), sinó també d’estils. Potser l’enfoc a partir del dietarisme literari habitual fins ara, i el fet d’entendre els blocs (alguns) com una extensió en un nou mitjà d’aquest estil, no és dolenta.

El que no hem de fer, però, és caure en la temptació d’extrapolar les conclusions o els debats de Sant Cugat a la totalitat del món blocaire. Precisament avui mateix en Màrius Serra en parla a “La Vanguardia”:

[…]
La blogosfera democratiza las opiniones y es un marco ideal para el aprendizaje de la escritura periodística, pero también es un cementerio para la lectura porque fomenta la grafomanía y prescinde de la edición crítica. Permite eludir la censura al dar voz a quienes no tienen altavoz -véase The Baghdad Blog de Salam Pax-, pero abole los filtros consensuados a la subjetividad. Genera comunidades más activas que las audiencias de otros medios de comunicación, pero son también menos transversales y su supuesta universalidad es un espejismo. Véase el famoso blog del periodista Arcadi Espada, cuyo nickjournal parece nutrirse de funcionarios que cada mañana chatean desde el ordenador de su puesto de trabajo. Los blogs enriquecen el texto con componentes visuales e incluso sonoros, pero la lectura por pantalla no nos relaja y los enlaces nos llevan a la lectura tensa del cazador -el estudiante, el investigador-, siempre preso de una cierta avaricia. Modifican el concepto de intimidad del dietario, concediéndole una inmediatez tan acusada que casi fulmina la distancia entre escritura y publicación. Claro que muchos de los dietarios más interesantes fueron escritos desde el convencimiento de que, al menos en vida de su autor, nadie los leería. En cambio, ningún texto publicado en un blog, por definición, puede explorar esas regiones tan íntimas del alma humana. […]

És a les dues últimes frases d’en Serra, indicant la intimitat dels dietaris tradicionals on rau la qüestió: Els dietaris tradicionals eren per a consum propi, els blocs moderns no són només per a consum propi, són el reflex dels pensaments de cada escriptor (blocaire), però estan posats a la xarxa perquè els llegeixi tothom, perquè els comparteixi tothom. Això marca una diferència tant en l’estil de l’escriptura com en el que s’hi aboca, i uns no són l’evolució dels altres, són gèneres diferents per finalitats diferents.

Endoblocs

Un que passava comenta un article d’en Manuel Castells a La Vanguardia i destaca uns fragments on parla de blogs.

Jo vull destacar les frases finals:

Para bien o para mal, según quién opine. Un mundo en que igual le tendré que leer yo a usted que usted a mí. A menos que nos leamos sólo a nosotros mismos, en una especie de autismo digital generalizado.

Suposo que Castells es refereix més a llegir-se a un mateix, però com que parla de “nosaltres”, també podria entendre’s no com un únic bloc, sino com un conjunt de blocs. A què vé, això? Al fet que els blocs permeten la comunicació entre diferents idees, promouen el diàleg, permeten descobrir diferents punts de vista i contraposar opinions, però per fer algunes d’aquestes coses hem de ser prou oberts com per posar-nos en la pell de l’altre, d’intentar veure des d’un altre punt de vista.

Si només mirem els punts de vista que coincideixen amb el nostre, retroalimentem les nostres conviccions i idees i ens tanquem en un nucli, en un cercle. Perdem tot allò que podriem tenir, que el diàleg ens podria donar.

Això, però, tampoc és cap novetat. És només traspassar al món digital algun vici més del món físic.

Jo, però, prefereixo la definició de bloc que dóna en Castells i el que això pot comportar:

Cada blog es una entrada al universo de la red a partir de la experiencia de quién lo publica.