Esforç

Comences a córrer i vas carregat de cames, amb la respiració irregular. Passat un temps, el cos s’ha habituat, gaudeixes de la carrera i tot s’ha sincronitzat. Començar sempre costa, però després l’esforç paga la pena. I ara ja no parlo només de córrer.

Parlar amb claredat

De vegades, un recupera certa dosi d’esperança en la classe política, i sembla que encara queden alguns amb una mica de passió, ganes i certa conciència, com ara Daniel Cohl-Bendit, sobre l’actitud de la Unió Europea davant el problema grec:



Via escolar.net, el vídeo ja té algun temps.

Segurament ens aniria d’una altra manera si la gent parlés clar i sense embuts, sense por d’enquestes ni de perdre el lloc, sense discursos buits o circunloquis que no arriben enlloc, i mirant no només uns quants aspectes, ans el conjunt de la situació.

Rendibilitzar la música

És el futur de la indústria discogràfica l’streaming (spotify, last.fm…)? Potser sí. El que és segur és que intentar reproduir models de venda i control de suport físic en suport digital ni té ni tindrà cap èxit, i que afegir continguts (premium?) al producte que vol l’usuari, tampoc: perquè vull mil extres a un segon cd o dvd quan jo només vull música? Baixa’m el preu, dóna’m només el que demano.

Si el model de streaming, de convertir continguts en serveis és el futur, el problema serà com fer-ho rendible: hi ha una cara econòmica i tècnica, sens dubte: preus accessibles, serveis fàcils, ràpids i portables… segurament la gent està disposada a pagar per un bon servei, suposa molts avantatges. Però aquí hi ha l’altra cara: també hi ha un component social: en aquest país, com a mínim, ens hem acostumat (molt) al tot gratis, i això cal canviar-ho: no cal pagar impostos revolucionaris a les discogràfiques, però també cal entendre que tot treball té un esforç afegit, i que d’alguna cosa s’ha de viure, no?

I això son figues d’un altre paner, sí, però de l’hort del costat.

Ironcat

Dissabte vaig anar a veure un amic que corria l’Ironcat, un triatló de categoria Ironman que es corre cada any a L’Ampolla. És una prova duríssima: 3.8 km nedant, 180 km en bicicleta i 42 km més corrent, un darrera l’altre i sense parar. Però, tot i haver-hi classificacions i temps màxims, no vaig trobar que fos una competició en el sentit tradicional: corres contra tu mateix, no contra els altres. Corres i t’esforces i t’has de superar a tu mateix, al teu cansament, al teu cos, a l’abatiment, al no puc més. I son els altres atletes els que t’animen i als que tu animes, hi ha una estranya companyonia, un anar encoratjant-se continuament cada vegada que et creues, perquè tots saben el que es pateix i el que has patit per arribar allà, i vols que tothom arribi al final.

Superar-te, arribar a meta i rebre les felicitacions dels altres corredors, compartir l’alegria amb la resta, reconèixer el camí i l’esforç, agrair la companyia durant la cursa solitària contra tu mateix. Una lliçó d’esport, en el seu esperit més pur.

Felicitacions a tots els que ho han intentat, hagin estat finishers o no. Només intentar recórrer el camí ja és molt. Felicitats, Joan Marc.