Millorar la participació: dades obertes i transparència

De fa anys que es diu que la política es professionalitza i s’allunya de la ciutadania, i els escàndols continuats de corrupció han portat a la necessitat de netejar la seva imatge de cercle tancat i viciat, d’obrir-la al comú de la ciutadania, buscant noves eines de participació.

Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius.

Així, ens trobem que surten portals de transparència, indicadors de diferents tipus i portals i eines de participació, fins i tot arribem a trobar registres de grups d’interès* (lobbies): moltes i diferents eines per millorar l’accés a la informació i la participació per part de la pròpia Administració.

Però son aquestes eines les adequades? El debat va més enllà de l’eina en si mateixa, com apunta Carlos J. Gil a La democracia no representativa no es representativa i explica molt bé Versvs a Los límites de la participación**:

  • el concepte d’una democràcia participativa és funcional?
  • com podem tenir una imatge representativa de tothom en determinades assemblees?

Sembla molt, molt difícil, i no tothom podrà o voldrà anar sempre a tot, o participar en tot: la gent acostumem a moure’ns per motius determinats i no sempre altruistes, i de vegades no tenim interès o el coneixement necessari en alguns temes, o bé la profunditat i les conseqüències del que cal analitzar se’ns escapa: pot la saviesa del grup ser correcta en qualsevol cas? Sembla que no quan el grup és molt gran i els punts de coneixement son diversos i dispersos (on no hi ha un criteri comú), i això ens portaria a que el resultat no sempre podria ser el més correcte ni el més beneficiós per al grup sencer, això és, la societat…

Ara per ara, tenim més informació (portals open data) i hi ha eines i plataformes creades per grups de ciutadans/activistes que permeten aquest control (els OCM, per exemple), però tothom l’exercirà? De veritat tothom voldrà ser un científic de dades? Segurament no.

Les iniciatives de participació han de ser-hi, però el temps i la maduració de la societat ens indicaran fins a quin punt son útils. El que no hem de perdre de vista, però, és l’apoderament real de determinades minories (grups d’activistes, ciutadans conscienciats) que poden, aquests si, ser generadors d’opinió: es tracta de crear o cuidar el teixit social que permeti aquests grups independents, que enriqueixen el debat i per tant estenen el debat polític més enllà de les administracions. I les eines per aquest apoderament son, en gran mesura:

  1. els portals d’open data amb dades d’interès real, amb etiquetats comuns i mateixes unitats de mesura, comparables, agregables, que permetin l’anàlisi independent de tercers.
  2. els portals de transparència on es pengi la informació més textual, els indicadors, actes, no s’agrupi el comú de la informació generada per l’administració de torn.
  3. unes polítiques documentals i arxivístiques comunes, amb sintaxis estandarditzdes, que permetin una ordenació amb un llenguatge comú de la informació dels punts anteriors.

Els portals de participació i les iniciatives de participació seran útils (ni que sigui orientativament) i tindran èxit en tant es cuidin els anteriors punts, perquè aleshores podrà créixer el número i la qualitat de la opinió (la formació) dels participants.


(*) Registre que és voluntari i sotmès a monitorització i control una vegada t’hi inscrius.
(**) Links via Arnau Fuentes a Recull d’enllaços, nº 9.

Fast info


Ens alimentem amb menjar ràpid, amb plats precuinats, o amb menús preparats: fàcil i ràpid, sense complicacions. Se’ns presenta com plats deliciosos que no hem de cuinar, que no ens donen feina, per poder dedicar el nostre temps a d’altres coses. Però no tenim en compte com estan fets molts d’ells: els excessos de sucre i sal, els conservants o la qualitat dels components que porten, la brossa que generen i com afecta a la nostra salut. La cuina transformada en un element ràpid i de fàcil gaudir, però estandarditzat i sense substància, nu del seu element cultural i social. Ens intoxiquem lentament, adormim alguns gustos, estandarditzem les preferències. Fast food, per posar una etiqueta.

De la mateixa manera que ens alimentem, ens informem: notícies repetides una i altra vegada, petites píndoles amb informació ja digerida per altres i servida segons els seus gustos, informació de fàcil consum i ràpid aprenentatge, però moltes vegades mancada de profunditat. Fets repetits i tornats a repetir, servits en salsa rosa o amb unes gotes de tragèdia, reportatges a ritme de sèrie negra o notícies de safareig. Ens infoxiquem lentament, adormim algunes consciències, estandarditzem les opinions. Fast info, per inventar una etiqueta.

Recuperem la cuina i el menjar pausat, donem-li el temps que li toca. I aprofitem-lo i assaborim-lo sempre que podem (no siguem somiadors: no sempre tenim temps), gaudim del que fem quan ho fem, gaudim de la taula i de la cuina, de la conversa i del valor econòmic i social que té. Slow food, per posar una etiqueta.

Tornem a la informació i la comunicació: estiguem informats, i no perdem les novetats, és clar. Però no confonem informació contínuament repetida amb coneixement, dades tothora i detalls no rellevants com una informació rellevant. El coneixement requereix reflexió, i la reflexió requereix observació, i la observació i la reflexió necessiten temps. No podem estar contínuament absorbint informació i formant-nos opinions de tot, perquè acabem adoptant les opinions d’altres, les idees d’altres, com un dogma qualsevol, sense saber perquè o si hi estem realment d’acord. Necessitem períodes de desconnexió per dedicar a la reflexió i a fer-nos una opinió, necessitem una informació més lenta, més profunda, més objectiva. Slow info, per inventar una etiqueta.

Twitter apaga la seva estrella

Twitter canvia l’estrella dels favorits per un cor de m’agrada i els usuaris ens hem revolucionat… perquè no ens agrada aquest cor.

Però ens agradi o no (que no) la nova icona, el canvi no és només estètic: és un canvi de concepte que va molt més enlla…

Twitter ha substituit una eina per a l’usuari per una eina d’anàlisi de l’usuari:

  • L’estrella dels favorits era més similar (en concepte, disseny i ús) als destacats dels navegadors i era, per tant, una utilitat d’ús sobretot privat dels usuaris (tweets interessants, per llegir, per recordar…)
  • Un “m’agrada” li dóna un caràcter social, de visualització de gustos de cara als altres, de “toc” al creador, de mostra de suport que segurament farà que molts usuaris l’usin d’altra manera… o que fins i tot el comencin a usar d’una manera més similar als likes del Facebook.

Seria interessant tenir dades dels canvis d’ús derivats del canvi estètic… Twitter les tindrà (nosaltres no), i segurament en farà un bon ús (publicitari).

Twitter cada vegada vol treure més partit del coneixement que té de la seva base d’usuaris i monetitzar-la, i afegir-hi característiques socials és un pas en aquesta direcció. Però això també fa que Twitter sigui menys Twitter.

(imatge via @MarioNoyaM)

Jardins de dades

En l’imaginari col·lectiu, la web és un conjunt de milers i milers de llocs entrellaçats, una mena de biblioteca de coneixement infinita, oberta, creixent i canviant, una àgora pública on parlar, intercanviar idees i establir ponts.

Però això ja fa temps que no és així (potser una petita part continua sent-ho). La web és ara un lloc dominat per grans llocs propietaris, tancats a la resta: el gran volum de coneixement i moviment s’ha traslladat a jardins tancats, a mines de dades privades que extreuen tot el que poden de nosaltres.

Jardins tancats
El somni de colonitzar la noòsfera, de cartografiar nous mons i descobrir nous models ja queda enrera. La ZTA que va poder ser ja no ho és: els moderns hereus espirituals de les antigues companyies d’índies intenten imposar les seves normes i dibuixar una xarxa al seu interès, afectant fins i tot a la neutralitat mateixa de la xarxa, al seu esperit inicial.

Hem passat del “We, the media” al “we, the data”.

Malos tiempos para la lírica, que deia Coppini.

Connectar-se sense operadores

Imatge de Chris Lemmens
El model de negoci actual de les operadores (oferir serveis de connectivitat, fiabilitat, velocitat, etc.) sembla que té futur assegurat durant un temps, associat a la demanda de connectivitat de particulars, empreses i serveis, a les necessitats de la Internet of Things i als models de smart city basats en la expansió de la sensorització i dels actuadors.

Així, i si els ingressos estan assegurats, quin sentit (ètic) té que encara es queixin de l’ús que es fa dels seus serveis, que intentin carregar-se la neutralitat de la xarxa en base a suposades millores de servei (amb el consegüent poder per obrir l’aixeta quan només s’obri la cartera)?

Potser és per aquest tipus de moviments que Google o Facebook estan fent moviments per portar internet arreu, ja sigui oferint xarxes ciutadanes d’alta velocitat o connectivitat sense cables a base de globus o d’avions sense pilot: portar arreu internet vol dir lliurar-te de les operadores i de les seves condicions i, de retruc, tenir la possibilitat de poder rastrejar (degudament anonimitzats, faltaria) tots i cadascun dels clics que es fan a través d’aquests serveis. Negoci rodó.

Vist doncs el joc d’interessos d’uns i altres, la creació de xarxes de connexió independents de qualsevol operador té molta més importància de la que sembla, potser actualment només de manera testimonial, però les tecnologies i idees exposades poden ser la base de nous usos i models:

Si l’abast del segon és petit, qui diu que no es poden combinar amb els primers i oferir així una cobertura molt més gran?

I si de bon principi parlàvem de la creixent necessitat de connexió per part dels sensors les smart cities, fins a quin punt no es poden establir molts d’aquests punts com nodes de connexió de xarxes d’autoconsum, que donin servei no només als diferents sensors sinó a d’altres dispositius (telèfons)? La connexió en xarxa entre aquests punts pot acabar creant una malla de connexió que permeti també l’intercanvi de dades (encara que pogués tenir limitacions de dades i de velocitat). Permetria això que governs locals donessin nous serveis, com la connectivitat? Té cert sentit si l’accés a la informació s’està veient cada vegada més com un dels drets bàsics de la població, i gairebé tota la informació i serveis s’accedeixen a través de la xarxa. Estarien les operadores d’acord amb això? Segurament no, com ja ha passat amb les xarxes wifi locals: els reptes no serien, únicament tècnics.

Per això és interessant que totes aquestes tecnologies es vagin desenvolupant i es vagin obrint noves portes de connexió: si la tecnologia està desenvolupada, depèn de nosaltres com la usem o com deixem que s’usi.