L’estàtic software del mòbil

L’anunci del Firefox OS per mòbils (encara que siguin de baixes característiques) al MWC fa un parell de dies, l’esperat Ubuntu for phones, o el nou Windows Phone, ja a mercat, sembla que han de portar una mica d’aire fresc al món dels mòbils, dominat per Android i iOS, que han escombrat vells actors com Blackberry, Symbian o el gairebé oblidat i mai reeixit webOS.

Si realment serà així o no, si reeixiran en la lluita amb els establerts ja es veurà més endavant (de dubtes no en falten: des de mercats madurs per noves ofertes, fins l’ecosistema d’aplicacions que tindràn -la gent ho volem tot a tot arreu- , passant pels canals de distribució, el suport, el rendiment o el funcionament de les interfícies), i promet ser una competició interessant.

Acostumem a pensar que aquestes competicions entre grans empreses porten implícit un benefici pel consumidor, perquè s’abarateixen preus, es guanya en qualitat de servei i fins i tot en la llibertat d’elecció… però és així? Si entren aquests nous actors en joc, realment els usuaris guanyem en llibertat?

Els telèfons mòbils i els tablets son aparells tancats, no són com els ordinadors, on el software no ha d’anar lligat forçosament al hardware: amb una mica de coneixement o ajuda podem canviar el sistema operatiu per un altre. Això, però, no ho podem fer a tablets ni smartphones, els aparells que ens han venut com el paradigma de la llibertat de moviments digital, de l’avantatge continu per l’usuari… no podem canviar de software, no podem actualitzar el sistema si el fabricant no ho vol, no podem accedir a segons quins nivells de gestió i no podem saber què fa i què comunica realment l’aparell. L’individualisme digital dels aparells mòbils conté un immobilisme pervers controlat pel fabricant.

Firefox OS i Ubuntu ens permetran variar això? Ens permetran la instal·lació d’un nou software en un aparell que ja tinguem? No ho sembla així, no sembla que hagin de continuar amb la llibertat d’elecció que si proporcionaven els seus germans grans del món del PC: escollir quin software utilitzaven.

Potser el nou món del mòbil és bastant més estàtic, més bloquejant, que no pas el vell i estàtic món dels PCs i els portàtils.

Mitjà i missatge: modelant la conversa

El canal per on es transmet un missatge el condiciona totalment: no és el mateix un llibre, un diari, la televisió o la ràdio. Cada mitjà té el seu tempus, el seu ritme, les seves possibilitats gràfiques o les seves limitacions temporals o d’espai, i tot això condiciona espectacularment la profunditat del missatge, l’atenció que hi dediquem, la reflexió sobre el mateix o l’abast, l’audiència, fins al punt que pot arribar a variar el significat, donades les lectures que se’n poden fer. De fet, McLuhan ja va dir fa anys que el mitjà és el missatge.

De fet, les cadenes de notícies contínues, els diaris amb continguts d’agència i notícies repetides, les descarades orientacions de notícies cap a determinades audiències, o els llibres repetidors de tòpics però sense idees essencialment noves no son més que exageracions d’aquest model, evolucions pervertides dels canals unidireccionals massius, d’un emissor a una audiència gegant que escolta embadalida i no pot dir gaire al respecte.

Curiosament, la gran promesa democràtica, la gran conversa global, Internet, està repetint aquest model: les xarxes socials centralitzades i els serveis de comunicació mòbils repeteixen un model molt similar: promocionen els missatges curts, la rapidesa, la velocitat, es premia la intuïció i l’agilitat davant de la reflexió i el pensament: retuits, m’agrades, tumblrs, agregadors… la tendència a augmentar l’efecte megàfon de la massa és cada vegada més gran. La conversa global segueix existint, però continua essent minoritària.

Les interfícies d’aquests nous mitjans no son alienes: whatsapp o twitter, per exemple, no estan dissenyats per mantenir converses asíncrones: es rep un missatge i o es contesta o bé queda submergit cap al fons de la pila de la resta de missatges més nous. No és impossible contestar després, però cal un treball extra. I novament missatges curts, ràpids, imatges, multimèdia. Consum fàcil, digestió ràpida. Novament el mitjà és el missatge, novament el mitjà conforma la manera de comunicar i per tant, dóna forma (deforma?) el missatge. Ara ja no només el mitja és el missatge: ara el mitjà també modela la forma de comunicar-se, la conversa.

Què passarà quan pensem que els missatges son d’aquest tipus tots? Què passarà quan vestim els missatges amb enllaços per donar més informació, enllaços que moltes vegades no es miren, no es consulten, com les referències d’un llibre? Com consumir tanta informació, tant similar, de tants mitjans?

Internet ja no és una ZTA

Va haver-hi un temps en què semblava que la xarxa seria una nova frontera, un nou món esperant per ser cartografiat, una mena de república pirata de l’illa Tortuga on es podria deixar de banda el passat i buscar nous experiments democràtics, mantenir converses obertes, on no hi hauria fronteres ni les barreres del món físic.

L’anonimat que donava la xarxa permetia expressar idees que d’una altra manera no es podrien haver dit en segons quins llocs, permet el pas d’idees i la discussió lliure, el pas de material de lectura lliure de censura, vingui aquesta d’on vingui. Ben emprada, la xarxa és una gran eina per la llibertat, per la democràcia, pel progrés social arreu.

Semblava que a la xarxa podies establir un món paral·lel de discussió i millora, un espai d’aprenentatge i conversa al marge del món físic, establir una república al marge dels governs físics.

Però això ja ha passat. Va ser possible mentre Internet era el domini d’una minoria, no un servei de masses; mentre els interessos econòmics no depenien d’ella, mentre encara no estava intrínsecament lligada al món real polític i econòmic.

Ara això ja no és possible. Internet ja no és una zona temporalment autònoma (ZTA): és una dimensió més del nostre món físic; és, en gran mesura, un mitjà més de masses. I a mida que avança la monetarització de la xarxa, es baten en retirada, per pura disminució numèrica, els antics espais lliures, les antigues concepcions de la xarxa. Els nous amos dels serveis de masses imposaran la seva lògica, i els governs (alguns, no tots, uns més, d’altres menys) intentaran també aprofitar-se’n, arribant a aliances temporals, alimentades per interessos comuns vistos des de les seves òptiques particulars.

L’exemple de la censura de Twitter pot ser l’últim, però no ha estat el primer en aquesta línia (Yahoo! a la Xina, o el pas de dades d’usuaris de Google al govern americà). I en una línia convergent, l’ús del dni electrònic per part de Tuenti ens pot donar una idea de cap on van les xarxes socials per tenir-nos identificats… tot i que no cal ser tant públics: mantenint una xarxa de serveis on estàs registrat tota l’estona, els teus patrons de cerca, ús, teclejat, graf social, etc… et poden identificar sense cap problema.

S’està acabant la xarxa virtual. Benvinguts a la xarxa real.

Comentari gratuit

El País, parlant sobre la nova versió d’Android per tablets:

Los tiempos van deprisa. Apple no tardará en presentar un iPad mejor y un iPhone mejor. Y en esta pelea de sistemas operativos en aparatos móviles se echa en falta el protagonismo que antaño tuvo Microsoft en los ordenadores.

La notícia parla de les novetats que incorpora aquesta nova versió d’Android de Google i parla una mica de l’iPad d’Apple, i de la lluita entre les dues empreses per portar-se el gat a l’aigua… de veritat algú troba en falta Microsoft en aquesta lluita? Pot estranyar que Microsoft no presenti batalla, però trobar-lo a faltar? Em carreguen aquests comentaris gratuits, que no aporten res a la noticia.

D’altra banda, algunes comportaments d’Apple ja comencen a semblar microsoftians, així que sembla que tenen bons deixebles.

Powerpointitzant l’escriptura

Demanar-se, com fa El País, si el powerpoint ens torna més tontos o no pot ser útil per guanyar lectors, però amaga una mica el fons de la qüestió, que és sino estem perdent la capacitat de redactar, de crear i mantenir un discurs.

El powerpoint pot ser el símptoma (espectacular, però simptoma), però no és el causant del mal. Com a molt, el pot agreujar. Sí que és veritat que hi ha moltes xerrades o exposicions que no son més que repeticions del que es diu a les diapositives, i que hi ha vegades que no aporten res.

El problema és la construcció del discurs, la capacitat de síntesi: algú que tingui un discurs interessant, ric, atraient, amb continguts i amè, no necessita per res el suport, el mateix discurs té pès en si mateix, la exposició es prou interessant i capta l’atenció. En aquests casos, el que es pugui està projectant no és més que una ajuda, un suport, un acompanyament. Malauradament, moltes vegades aquest acompanyament es transforma en la peça central del discurs per les mancances de qui fa l’exposició.

També la capacitat de síntesi està en entredit: condensar les idees en frases curtes o en llistes no és fàcil, i fa que moltes vegades es perdi el context, que exemplifica i aclareix. Si, a sobre, aquestes transparències amb poca substància es donen com a material de suport… la qualitat baixa. Però això no és un problema nou: jo ja rebia fotocòpies de transparències com a material didàctic a la carrera fa uns anys, alguns bons, d’altres no tant.

Així, el que ens hem de plantejar no és si un programa ens torna tontos: ens hem de plantejar si l’excessiva simplificació de tot, de tots els missatges i la informació que rebem (no només amb powerpoints, també en les notícies, curtes i repetides, pura successió de fets i dades, o les cartes o informes que a vegades un rep o llegeix a la feina) i l’ús d’un llenguatje cada vegada més senzill i trufat de tòpics i clixés per part dels que escriuen, no son els que ens porten cap aquí.

Quina pot ser la solució? Construir primer el discurs, el text, fer-lo nostre i bastir un bon edifici. I després fer el material d’acompanyament, siguin pòsters, imatges o presentacions.