Tabbloid? Feevy.

Vía BEAT.cat m’assabento que Hewlett-Packard ha publicat Tabbloid, un servei que presenta els feeds en format de diari: blanc i negre i a dues columnes: el servei genera un pdf a partir d’un o varis feeds que s’envien per correu a gust de l’usuari.

Però això és tot: no és més que un servei introductori als articles, perquè no presenta tot el text, només el principi o el resum, i després necessites de la xarxa per seguir llegint la resta, no es poden reordenar o filtrar continguts, o canviar la presentació o l’ordre, per exemple.

El mateix resultat, i moltes més coses, es poden aconseguir amb feevy, un lector de feeds de codi obert i que es pot utilitzar tant a la pròpia pàgina web com en una pàgina html al disc dur, i que permet agrupar i combinar les diferents fonts d’informació com cadascú vulgui (exemples: David de Ugarte, Formigues Elèctriques).

La única diferència és que la presentació no és en mode diari, però això es pot arreglar amb una mica de css per canviar tipologies i colors de lletres.

Quina és la diferència? Feevy és un producte, Tabbloid és un servei. Feevy te’l pots instal·lar allà on vulguis i fer amb ell el que vulguis, Tabbloid és el que és i res més, i estàs lligat al que HP et vulgui donar.

(Nota final: pot ser Tabbloid un primer intent per captar usuaris per negocis incipients com el servei a domicili de continguts sobre aparells específics, com per exemple Amazon i Kindle?)

És bò o el fan bò?

Ja ha arribat l’iphone aqui, i ara tothom es dedica a parlar-ne i a cantar-ne les delícies, explicar-ne meravelles, fer reportatges i anàlisi variades…

D’acord que l’aparellet està bé, però tant bé com perquè tothom hi hagi d’anar al darrere i ser el primer en informar i donar dades? Que no hi ha més coses, que no passa res més? Un acaba creient que els d’Apple son uns mags amb això de la publicitat: tothom els fa la campanya gratuïta.

La culpa, però, no la té l’iPhone: qui decideix les notícies principals, els temes d’interès? La multiplicitat de mitjans d’informació no dóna més pluralitat, senzillament fa que es repeteixin les mateixes coses fins al cansament: tots tenen en mira el fet de vendre tants exemplars com sigui possible, tenir la major audiència o el major nombre de visites… davant d’aquesta diversitat de criteris, la única víctima és la informació, perquè tothom acaba parlant del que creu que pot interessar més al públic.

Però quin públic? Aquell que no té mes remei que empassar-se el que els mitjans tradicionals els serveixen?

Ja és hora que també els mitjans d’informació estiguin també en xarxa (i no només a la xarxa), de manera que poguem prioritzar les notícies en funció dels nostres interessos, i no del que algú (desconegut) creu o decideix que és el més important.