Quin és el futur de la premsa?

El món de la premsa escrita, dels diaris, està convuls. Les recents exigències a Google News per part d’editors europeus per no posar publicitat al seu lloc no és més que la última batzegada, com la demanda d’ajuts públics al sector de fa no gaire.

Però es pot culpar a Google, a les empreses de clipping, a la omnipresent crisi o fins i tot a la societat (ja sabeu, allò del costum del no haver de pagar per res) per la situació actual de la premsa?

Els propis interessats no tenen res a dir? Part del que està passant és culpa dels mateixos diaris, així:

  • son el referent d’informació que pretenen ser?
  • Son una font fiable i imparcial?
  • La qualitat que tenen és la que diuen? Qui ho garanteix?
  • Les versions/edicions digitals tenen els mateixos continguts que les escrites, o es nodreixen de retalls d’agència?
  • No s’aprofita el mitjà: busqueu enllaços externs per aprofundir i ampliar la informació, se’n troben pocs.
  • Les notícies s’expliquen en profunditat, o es passa a una simple relació de fets? les coses passen dintre d’uns entorns, d’uns contextes polítics, socials, històrics i geogràfics, que moltes vegades s’obvien, no s’expliquen o, fins i tot, sembla que s’ignorin.

Gregorio Morán comentava a La Vanguardia del 16 de maig d’enguany:

[…]No es verdad que los periódicos del 2009 sean peores que los de 1988; sin embargo, son menos prensa escrita y más parecidos unos a otros; tanto, que en ocasiones parecen tomar por modelo a los diarios gratuitos. […]
Gregorio Morán: No es oficio para viejos (La Vanguardia, 16 de maig de 2009)

Caldrà adaptació als nous costums i als nous mitjans, a la immediatesa i a la competència de ràdio, televisió i d’altres canals d’opinió, a la cerca d’informació de manera activa per part dels lectors, a la irrupció de nous mitjans de lectura i de noves maneres de suscripció, i a un canvi en el negoci, en la manera de vendre notícies:

  • Actualment ja pots comprar una única edició digital, o fins i tot, un únic article, però de manera ràpida? S’han plantejat la possibilitat d’eliminar la publicitat i editar únicament per subscripció? Ara que hi ha la possibilitat, analitzen les tendències de lectura? Potser els que llegeixen unes seccions no llegeixen d’altres, aixó pot donar peu a edicions personalitzades, a suscripcions personalitzades que incloguin, fins i tot, notícies bonus d’altres àrees diferents a les no suscrites però prou importants com per ser conegudes en general…
  • Oferir qualitat implica guanyar-se la confiança del lector: fons fiables, referències verídiques i contrastables, informacio clara i àmplia, coneixement d’allò que s’està explicant. Sense això, la gent no voldrà pagar per la informació, quin valor afegit tindria quelcom que no m’amplia el que ja he vist en d’altres llocs?

Això implica un replantejament del negoci: buscar la qualitat, eliminar models no operatius, aprendre a escriure i oferir informació realment útil, investigar un nou món de possibilitats (contingut gratuit, contingut de pagament), explorar, canviar de manera de fer, adaptar-se a la xarxa i a les seves possibilitats (tenint en compte que, en un futur, la xarxa estarà arreu: posicionar-s’hi, entendre-la, és posicionar-se de cara al futur).

A vegades, però, sembla que sigui més fàcil seguir amb les mateixes pràctiques, adaptar les edicions a nous formats digitals i, quan la gent ja no entengui aquells models caducats d’oferir informació, o en cerqui de nous, o, senzillament, consideri que no ofereixen prou qualitat, plorar, cercar les ajudes públiques o culpables foranis.

Però el món és el que és: competència de mitjans, immediatesa de les notícies (repetides d’igual manera a mil llocs diferents), canvi d’hàbits de lectura i d’interessos dels lectors, entre d’altres. El que no canvia, però, és la necessitat d’obtenir una informació fiable: si ens la dónen ells, bé, si no, la buscarem en d’altres llocs.

Tabbloid? Feevy.

Vía BEAT.cat m’assabento que Hewlett-Packard ha publicat Tabbloid, un servei que presenta els feeds en format de diari: blanc i negre i a dues columnes: el servei genera un pdf a partir d’un o varis feeds que s’envien per correu a gust de l’usuari.

Però això és tot: no és més que un servei introductori als articles, perquè no presenta tot el text, només el principi o el resum, i després necessites de la xarxa per seguir llegint la resta, no es poden reordenar o filtrar continguts, o canviar la presentació o l’ordre, per exemple.

El mateix resultat, i moltes més coses, es poden aconseguir amb feevy, un lector de feeds de codi obert i que es pot utilitzar tant a la pròpia pàgina web com en una pàgina html al disc dur, i que permet agrupar i combinar les diferents fonts d’informació com cadascú vulgui (exemples: David de Ugarte, Formigues Elèctriques).

La única diferència és que la presentació no és en mode diari, però això es pot arreglar amb una mica de css per canviar tipologies i colors de lletres.

Quina és la diferència? Feevy és un producte, Tabbloid és un servei. Feevy te’l pots instal·lar allà on vulguis i fer amb ell el que vulguis, Tabbloid és el que és i res més, i estàs lligat al que HP et vulgui donar.

(Nota final: pot ser Tabbloid un primer intent per captar usuaris per negocis incipients com el servei a domicili de continguts sobre aparells específics, com per exemple Amazon i Kindle?)

És bò o el fan bò?

Ja ha arribat l’iphone aqui, i ara tothom es dedica a parlar-ne i a cantar-ne les delícies, explicar-ne meravelles, fer reportatges i anàlisi variades…

D’acord que l’aparellet està bé, però tant bé com perquè tothom hi hagi d’anar al darrere i ser el primer en informar i donar dades? Que no hi ha més coses, que no passa res més? Un acaba creient que els d’Apple son uns mags amb això de la publicitat: tothom els fa la campanya gratuïta.

La culpa, però, no la té l’iPhone: qui decideix les notícies principals, els temes d’interès? La multiplicitat de mitjans d’informació no dóna més pluralitat, senzillament fa que es repeteixin les mateixes coses fins al cansament: tots tenen en mira el fet de vendre tants exemplars com sigui possible, tenir la major audiència o el major nombre de visites… davant d’aquesta diversitat de criteris, la única víctima és la informació, perquè tothom acaba parlant del que creu que pot interessar més al públic.

Però quin públic? Aquell que no té mes remei que empassar-se el que els mitjans tradicionals els serveixen?

Ja és hora que també els mitjans d’informació estiguin també en xarxa (i no només a la xarxa), de manera que poguem prioritzar les notícies en funció dels nostres interessos, i no del que algú (desconegut) creu o decideix que és el més important.