Emocions, llibertat i societat

El politòleg Christian Welzel defineix les tres condicions(*) perquè la llibertat sigui útil, perquè els valors emancipatoris siguin adaptatius com:

  1. Tenir un cert nivell de seguretat material, això permet tenir llibertat d’escollir, en no dependre el més bàsic d’una protecció o subjugació a algú.
  2. Una educació variada i de qualitat, on la llibertat (factor 1) permeti escollir l’opció formativa més adequada per a cadascú.
  3. La connectivitat: Una xarxa de transport que faciliti l’intercanvi comercial i de persones, on es potencien els dos factors anteriors. I, en el món actual, les tecnologies que permeten la comunicació entre la gent. Com més alt sigui aquest factor, més alta la capacitat de tenir informació bona per fer eleccions correctes i per connectar amb preocupacions i interessos afins.

Les tres condicions (que tenen un cert paral·lelisme amb la piràmide de Maslow) son acumulatives i alhora es retroalimenten i permeten l’evolució d’una societat basada en valors i necessitats eminentment materials a una de més avançada, on ens podem fixar més en les necessitats emocionals… i aquest és una mica el camí que hem anat seguint fins ara a les nostres societats, a Occident, i que ens ha permès avançar personal i socialment, tenir societats més obertes i no tan canòniques, tan rígides i estratificades (i queda camí per fer!).

I, tot i estar-hi d’acord, em demano si ara no trontolla, en certa manera, tot el sistema: el nivell de seguretat material tremola, cada vegada puja més la inestabilitat i inseguretat material (present i futur, feina), a l’educació se li demana de tot i es parla molt de valors però després aquests no s’apliquen arreu, i no s’hi aposta (pressupost d’educació) pel que baixa la qualitat si no tens cèntims per una educació privada, i això vol dir que perds oportunitats de formació, de feina, d’autorealització (l’ascensor social porta anys al mateix pis), i la connectivitat (digital) està cada vegada en menys mans, que son les que poden dirigir la teva atenció (bombolla informativa, filtres, jardins tancats, sobreexposició a missatges similars i reafirmació de les idees de la tribu pròpia), el que fa que cada vegada les eleccions personals vinguin més condicionades, no siguin tan lliures, amb el que el diàleg general social s’enrareix, es tensa i es fa més pobre (fake news, debats cridaners, defenses numantines de postures pròpies i poc escoltar, ridiculització de l’altre)… i esperem que la connectivitat física, els transports, no es vegin també tocats per les restriccions actuals de viatge, per l’ús d’autoritzacions nascudes a partir del moment actual en les nostres societats o com a la Xina ja fa temps.

Hem avançat molt, estem en un moment on podem créixer personal i socialment (no només un petit grup aïllat, sinó el comú de la població) i, alhora, estem en un punt en que les forces en joc i els interessos empresarials tenen tanta força i tants mitjans d’influència al seu abast que podrien desdibuixar aquest camí, en les tres condicions que dèiem al principi.

(*) pàg. 115 de “L’herència emocional” (Ramon Riera, La Campana Llibres)

Cultura i societat, el canvi comú

La gent del CCCBLab fa una interessant reflexió sobre l’evolució del públic, de com ha passat de ser més passiu i consumidor (amb criteri, però constrenyit a una oferta preexistent) per evolucionar cap a una interacció amb l’autor i les institucions, tot expressant el seu criteri i fent demandes.

Algunes idees a destacar (relacionades entre elles):

  • La fi de la prescripció: ja no només ens conformem amb el que els museus o el cànon diuen, el públic vol ajudar a conformar la oferta, a modelar-la en base a les seves preferències,
  • El públic modela les organitzacions: les organitzacions han de canviar, tant estructural com funcionalment, per adaptar-se al que se li demana.
  • No només volem comentar i opinar, també es vol ser partícip en la creació, formar part de l’obra.
  • Les institucions impliquen a la gent, compten amb ella.
  • Alhora, però, les institucions han de saber com implicar a la gent.
  • Sorgeix una nova sociabilitat amb internet.

I alguns dubtes que es plantegen:

  • La participació pot ser només mirar què es fa? (en mitjans telemàtics, l’anàlisi de les audiències i del més vist pel públic pot arribar a marcar les preferències del públic d’una manera que pot semblar passiva però que no l’és pas.
  • En Joan Soler (@diplomaticat) planteja que el públic no presencial, el que accedeix per canals telemàtics, s’allunya dels centres físics… d’aquesta manera, el que en un princpi semblava un avantatge (més difusió, més abast) acaba essent un nou repte perquè l’espectador/usuari no s’ha de moure del seu entorn… com moure doncs aquest públic sedentari perquè vingui físicament i participi del centre?

D’altra banda, el naixement de noves plataformes (siguin canals habituals, xarxes socials generalistes o dedicades, o fins i tot apps específiques) permet una major interactuació amb el públic, una major flexibilitat per l’autor i proporcionen màxima ubiqüitat, velocitat, i el canvi continu i l’evolució de la obra, però també ens porten un entorn infoxicat, i per tant, la obligació d’estar millor informat i ser selectiu amb el contingut.

I això ens porta a un altre repte: si tenim tanta oferta i tantes possibilitats d’actuació, ens queda temps per a la reflexió? Com ens formem, aprenem a escollir, i reflexionem sobre la obra que hem vist (o amb la que hem interactuat) si potser ja n’estem volent veure una altra? La contínua disponibilitat de la oferta i la seva disponibilitat no ens poden portar a ser, en certa manera, col·leccionistes d’impressions i sensacions, sense temps de reflexions?

I aquesta falta de reflexió no ens allunyaria, també, de la finalitat última d’una obra? (provocar, pensar, discutir, remoure, aprendre)

Sigui com sigui, aquests problemes, aquests reptes, son els mateixos que afrontem com societat, les nostres societats son eminentment artefactes culturals i ficticis, basats en conceptes i imatges. Per tant, si tots els nostres esquemes de relació, d’exposició pública, de privadesa i disponibilitat canvien, evolucionen i s’adapten, tal i com ho fa la societat, així ho hauran de fer els mecanismes d’interacció amb les diferents institucions, siguin culturals o de govern.