42 veus sobre el govern obert

Interesentíssim el llibre presentat ahir per la XIP per entendre què és el govern obert: una explicació a l’abast de tothom de què és, complementades per 42 explicacions excel·lents sobre idees concretes.

42 veus sobrel govern obert, de la XIP

D’obligada lectura no només pels que estiguin interessats en la millora de l’Administració Pública, si no per tots aquells que estiguin interessats en la millora de la nostra societat.

I, sobretot, d’obligada reflexió posterior: unes idees que hauríem d’anar veient reflectides, d’una manera o altra, en el quefer de les nostres administracions.

Seguretat i privacitat, clau de la confiança


El camí cap a la smart city suposa una oportunitat de millora de la gestió, d’optimització de recursos, prevenció, seguretat, estalvi i eficiència, sens dubte. Si s’aprofita bé l’oportunitat, és un camí no només a nivell administratiu, si no també de gestió política i administrativa si es lliga bé amb govern obert, open data i transparència (de fet, no s’hauria d’entendre una cosa sense altra, donat que son dues cares de la mateixa moneda). En última instància, doncs, el camí cap a la smart city ens pot dur a un canvi social: una major participació en la presa de decisions, una major informació i per tant una major implicació de tota la societat en el govern de si mateixa (hom podria arribar a pensar en alguna mena de democràcia assembleària total mitjançant petits gests diaris, micro-revisions i aportacions d’informació).

Però aquest camí ni és curt, ni està exempt de desviacions ni perills.

Un amic em comenta que el perill de fer ciutats més connectades i més centralitzades és que aquestes siguin més vulnerables, i no li falta part de raó:

  • Els sistemes de captació de dades poden ser totalment passius, i poden emetre dades en obert (una mena d’open big data plà) o bé només donar-les a determinats centres receptors (es poden establir recol·leccions de dades des de determinats punts, o l’enviament de dades des dels sensors a recol·lectors identificats, per exemple)… sigui com sigui, només emetran dades. Quin perill pot haver-hi en l’emissió de dades de volum de trànsit, o d’intensitat lumínica, o consum d’aigua o contaminació? No gaire.
  • Els actuadors, per contra, poden obrir i tancar semàfors o vàlvules: caldrà doncs filar molt prim amb la seguretat d’aquests elements, i son tasques que ja s’estan fent. Sona apocalíptic? Potser… però si sistemes vitals com distribució d’aigua o electricitat s’automatitzen, poden ser accedits remotament, i per tant s’han de protegir, i de la mateixa manera s’ha de fer amb qualsevol actuador.

Es tracta doncs de veure la smart city com un sistema flexible, capaç de llegir el seu entorn i respondre a canvis, d’extreure patrons i proposar millores, però sense substituir la gestió sobre el terreny, en tot cas millorant-la i ampliant-la.

Les dades generades pels ciutadans (xarxes socials, interaccions, desplaçaments, geolocalització) també seran un conjunt molt important per estudiar, donat que reflecteixen el pols viu de la ciutat. I aquest, precisament, és un altre camp a tenir en compte: tant la seguretat com la privacitat de les dades dels “sensors ciutadans“:

  • Qualsevol enviament de dades des d’un dispositiu mòbil o xarxa social porta un conjunt de metadades que permet perfilar o identificar la persona que l’emet, i per tant caldrà disposar també de mecanismes que garanteixen l’anonimat de l’enviament, per tal de poder tractar les dades en brut sense identificar ningú (pensem en desplaçaments o el seguiment de tags en xarxes socials relacionats amb la ciutat, en entrades/sortides d’edificis públics o equipaments per valorar-ne l’ús…)
  • La interacció amb serveis i aplicacions on-line (apps, web mòbil, canals on-line diversos) o els sistemes de videovigilància poden acabar conformant un registre de desplaçaments i accions de caire sensible que ha de permetre ser ben custodiat, anonimitzat i esborrat, en funció de les circumstàncies (cal garantir la no traçabilitat horària o geogràfica per garantir la privacitat, per exemple).

Com? De nou, amb transparència i Open Data, per una banda; i d’altra, amb la publicació del codi font que es faci servir per recollir (1) i anonimitzar aquestes dades: només la revisió a nivell de codi font del software que s’estigui usant, i la seguretat que allò publicat és el que s’està usant pot donar garanties sobre el tractament de les dades.

Com dèiem, no és un camí curt, però si s’hi arriba serà un gran canvi, tant pel resultat final com pel que haurem après arribant-hi (a nivell tant tècnic com ciutadà, social).

(1) Per exemple, Sentilo és una plataforma de base per una estructura de smart city, amb el codi font publicat a GitHub, que permet la lectura i actuació dels sensors i és expansible modularment.

Smart cities: millor coneixement, millor gestió

Les administracions son enormes organitzacions que ofereixen multiplicitat de serveis, i que gestionen (i necessiten per gestionar) grans quantitats d’informació.

De fa uns anys, estan immerses en processos de millora i optimització, i en molts casos s’ha fet i s’està fent una molt bona feina, tenint en compte els punts de partença, els recursos que s’hi destinen i les resistències que moltes vegades la mateixa organització imposa (qualsevol organització gran té una enorme resistència al canvi).

Aquestes millores, però, es centren moltes vegades en processos purament informacionals o operatius, interns: processos administratius, serveis econòmics, administració electrònica… bàsicament, en tot allò que comporta manegar la pròpia informació. Perquè? Perquè és, en un principi, del que més informació es disposa: la mateixa maquinària que gestiona informació es mou per uns processos definits i genera metadades sobre el seu funcionament, per tant, és d’on més coneixement es pot extreure i on més clarament s’hi pot actuar i comprovar l’eficàcia dels resultats.

Això no vol dir que en la resta dels àmbits no es tingui aquesta informació, però és molt més difusa, o no es recull, o els mètodes i intervals de recollida son poc definits, quan n’hi ha.

Fins ara, potser.

Núvol de paraules amb conceptes de smart city
L’aplicació de les tecnologies associades als conceptes de smart city pot permetre disposar en temps real d’indicadors de la gestió de la ciutat, del que està passant en cada moment en el món físic. Això obre les portes a poder generar processos de recollida de dades i anàlisi, al disseny de respostes i solucions molt més complert i ajustat que l’actual, és a dir, permet que l’administració (local, en aquest cas) disposi d’eines per millorar la gestió de la ciutat equivalents a les que disposa per millorar-se a si mateixa.

El creuament de totes aquestes noves fonts d’informació de la ciutat (sensòrica: il·luminació, reg, humitat, consums, desplaçaments, transport, emissions) amb elements més tradicionals (habitants, densitats de població, distribució, coneixement del territori, serveis, empreses, comerços…) i d’altres generats pels propis ciutadans (xarxes socials: tags sobre problemes de circul·lació o obres, apps per denunciar problemes o mancances, serveis o espectacles) podrien arribar a donar una visió global tant del funcionament dels serveis com de la percepció del funcionament d’aquests serveis.

Dit d’una altra manera, permetria transformar una maquinària de vegades massa administrativa en una maquinària més coneixedora del territori i dels seus habitants i de les seves necessitats… és una oportunitat de millora de la gestió de la ciutat.

Intraemprenedors públics i administracions modernes

Comencen a agafar cos iniciatives per millorar l’Administració a partir del que es cou de ja fa un temps a la blogsfera i a la tuitesfera públiques sobre l’intraemprenentatge i els innovadors públics. Les diferents converses, xerrades(1,2) i iniciatives (com el Compromís de l’Innovador Públic) no fan si no obrir la possibilitat d’intercanviar idees i experiències, de fer xarxa dins un col·lectiu que, tot i nombrós, estava dividit en tantes sitges com administracions hi ha, fent normalment cadascú la guerra pel seu compte i amb els mateixos objectius.
Un intraemprenedor... decidit
Aprofitar la capacitat de la gent que treballa en allò públic per millorar els serveis i les organitzacions, és a dir, aprofitar el capital humà i el coneixement que tenen, optimitzar els recursos i multiplicar-ne els beneficis gràcies a l’efecte xarxa és la via per poder fer front a tots els reptes (interns i externs) que s’obren de cara al futur, com per exemple:

  • una interacció més directa i propera amb la ciutadania
  • governs oberts
  • transparència
  • col·laboració interadministrativa

… en definitiva, tot el que ha de comportar treballar dins i per a una societat en xarxa, gestionant un conjunt de recursos públics i fent-ne partícip a tothom.

Aprofitar aquest intraemprenentatge és una clarisima opció de millora des de la base, d’una manera més propera i interioritzada.

Ara bé, si el gestor de la cosa pública ha de saber aprofitar aquests coneixements i comportaments, també ha de ser capaç de corregir contracomportaments: valorar l’intraemprenedor és lloable i meritori, però no és suficient.

Quantes iniciatives que han començat amb ganes no han acabat quedant en el no-res, en l’oblit o en bones intencions per culpa del poc interès de l’entorn? Els reactius, aquells que actuen només quan els hi diuen que ho han de fer (i com ho han de fer, amb tots els ets i uts), que reaccionen negativament al canvi i li tenen por, que es maregen davant d’una situació nova i la pèrdua de control d’allò conegut, en definitiva, que veuen els canvis com una amenaça, poden arribar a ser un obstacle més persistent i destructiu que la negativa d’un cap. El reconeixement d’aquestes actituds i la intenció d’esmenar-les també ajudarà, i molt, a una evolució favorable de les organitzacions.

Valorem doncs les ganes, el compromís, l’actitud i el canvi de les persones de l’organització, però… i la mateixa organització? A la llarga, una organització que vulgui promoure persones actives i treball en xarxa haurà de canviar amb elles.

Temps doncs també perquè les nostres administracions comencin a modernitzar-se i professionalitzar-se, separant clarament la política de la gestió i valorant els mèrits i l’eficiència: aprofitant valors que ja tothom reconeix com imprescindibles per a la organització, aquestes mateixes han de ser capaces de reflectir-los en la seva pròpia estructura i funcionament intern, avançant cap a un treball en xarxa, obert i fiscalitzable, transparent i amb objectius comuns ben clars.

AAPP i xarxes socials: accés igual per tothom

Govern i xarxes socialsLa presència de les AAPP a les xarxes socials es un fet ja habitual (i desitjable): aquestes han d’anar a buscar la ciutadania allà on sigui per poder oferir un millor servei, i com més canals de comunicació trobi i més disminueixi la distància entre ambdós, més guanyen les dues parts.

Habitualment aquesta presència es tradueix en establir un o varis canals (comptes) de l’administració en diferents xarxes socials, i en la posterior adaptació al funcionament concret de les xarxes triades: llenguatje, modes d’interrelació (buscar amics o seguidors, fer contactes), publicació de contingut…

Aquesta primera instància, la publicació senzilla com a “mass-media” és on primer s’hi arriba, però això serveix de poc si realment no s’interactua amb l’entorn.

El següent pas és interactuar amb la resta d’usuaris, establir diàlegs: moltes administracions ja tenen definides polítiques i guies d’estil que inclouen no només el tipus de vocabulari que s’ha d’emprar o què cal publicar, si no també com s’ha d’interactuar amb aquells que comenten o demanen quelcom. És a dir, es comencen a establir relacions entre l’Administració i els ciutadans:

  • Publicacions de noticies i comentaris a aquestes notícies
  • Atenció a peticions de ciutadans
  • Reemissió de continguts, propis o aliens

La mateixa natura de les xarxes i l’ús que la gent en fa d’elles (determinat tipus de clicktivisme) poden donar lloc a relacions perverses entre la ciutadania i les administracions, com indica en Carlos Guadián: crítiques o alabances son fàcilment augmentables pels propis mecanismes de la xarxa social, el que pot desdibuixar la impressió de veracitat o d’utilitat d’una informació publicada (un equivalent es pot trobar a webs de diaris, on grups d’usuaris acaben “segrestant”, de vegades, els comentaris a una notícia, convertint-lo en un debat estèril o en fils d’autoconvenciment del propi grup respecte d’altres).

A banda de l’efecte amplificador, la xarxa (i les xarxes socials, en el cas que ens ocupa) té una altra característica bàsica: la memòria, tot queda registrat. Això pot produir un efecte que encara pot resultar més perniciós i viciar les relacions AAPP-ciutadà, enteses com a demanda-resposta.

Com? Una crítica, una queixa o similar (amb raó o sense), publicada en diferents llocs i canals, i que comenci a ser compartida o escampada, pot produir una mena d’efecte bola de neu instantani que cal parar com sigui en determinats moments: l’Administració té un component polític, i una queixa amb determinat volum pot produir el pànic de responsables, de vegades. És l’equivalent digital a quan algú es posa a cridar en un taulell o en una oficina (i aquí també podríem valorar el personal que actúa així, en persona o digitalment).

Així, potser per aturar aquest efecte s’intentarà esbrinar què ha passat, s’hi dedicaran recursos, en definitiva, s’hi farà determinada actuació. S’ha de fer? Potser si, potser no, dependrà del cas. El que ens ocupa aquí és que aquesta queixa potser s’haurà saltat els canals d’entrada i comunicació habituals de l’organització, passant per davant d’altres que podien tenir la mateixa urgència o raó i que han seguit els canals establerts. És nou, això? No. Sempre hi ha hagut les cartes al director als diaris, el trucar a l’alcalde o al responsable que té un programa a la ràdio, per exemple, però eren acotats en el temps i l’espai, no tothom i podia/sabia accedir. Avui en dia l’accés a la xarxa i l’obertura de canals han multiplicat enormement aquest accessos, però les persones segueixen essent les mateixes, i la obligació de l’Administració d’atendre a tothom per igual, també.

Cal, doncs, que el total de la organització (de dalt a baix) conegui les polítiques definides, la comunicació a establir i els canals correctes per cada cosa, i que ho apliquin. Una concepció àmplia de la netiqueta, una integració total dels nous canals de comunicació dins de l’Administració.