La funció pública no sobra

L’imaginari ciutadà sobre el funcionari acostuma a anar plè de comentaris i tòpics que, en el millor dels cassos, qüestionen la capacitat i les ganes de fer feina dels que treballen als serveis públics.

La realitat és, com sempre, bastant diferent d’aquesta simplificació, prou més complexa: hi ha molta gent preocupada i treballant per la millora continua dels serveis, iniciatives de modernització i d’eficiència des de diferents àmbits, però que no son conegudes pel gran públic, i que treballen no en capes de vernís que es veuen des de fora, si no ben bé a les parts internes de les organitzacions, intentar canviar costums i formes de treballar antigues, poc eficients o millorables.

Óscar Cortés es demana si la cosa pública sobra, i fa una excel·lent compilació dels molts motius que provoquen aquesta pobra imatge de l’Administració: la falta de pensament crític del mateix públic (dogmes), l’egocentrisme moltes vegades present de la classe pública, el desprestigi de la funció pública, l’assumpció de dogmes sense qüestionar-los…

Efectivament, l’Administració Pública s’ha guanyat a pols moltes de les crítiques que se li fan, i encara ha de millorar molt. Anys de funcionariat assegurat, sense objectius ni rendiment, sense vocació de servei al públic i amb un concepte molt allunyat d’allò públic han fet molt mal, i la única manera d’arreglar-ho és canviant processos i maneres de treballar, millorant en eficiència i serveis, de manera que es vagin veient els resultats, que es vagi modificant la opinió poc a poc. Però això necessitarà temps.

Tampoc ajuda la banalització i la extensió d’alguns dogmes, o fins i tot l’ús partidista que la classe dirigent fa de la classe pública en moltes ocasions. Sense una classe política, sense uns quadres dirigents responsables del que tenen entre mans i compromesos amb aquesta modernització des de dintre costarà molt més fer camí.

Allà on s’ha entès això i on es dóna suport a renovacions integrals de l’Administració, on es treballa en processos i es posa al ciutadà en primer terme, on s’integren criteris econòmics (però no exclusivament econòmics) i de servei, on es dóna expectatives de treball (i això no sempre vol dir pujar o millorar el sou), la feina millora enormement, i, en conseqüència, el servei públic.

Per fer tot això cal fer inversions. Inversions econòmiques? Segur, però no tan grans com podria semblar. Cal, sobretot, invertir en temps, en esforç i en ganes, creure-s’ho, destinar-hi gent, marcar uns objectius i treballar per aconseguir-los, fer pedagogia. I sumar tot això a la eficiència i als resultats i interioritzar-ho. I la resta va venint.

La cosa pública no sobra, és clar que no. Però cal creure-s’ho.

Hipercontrol lliure (2): dades i transparència

Una gestió més transparent de les bases de dades cal més que disposar del codi font dels programes de l’Administració, comenta en Pere via twitter sobre el post anterior.

Hi estic d’acord, però només com a primer pas. Les iniciatives d’Open Data de les diferents administracions, i les obligacions i els acords de transparència ja van en aquesta direcció, tot i que, no siguem innocents, cal més compromís polític en aquesta línia, i cal acceptar les conseqüències d’aquesta obertura de dades (sens dubte beneficioses per la societat en el seu conjunt i ja a curt termini, però això és un altre debat).

Tot i així, només la transparència amb les dades dels ciutadans que gestiona l’administració, o de les dades pròpies del seu funcionament, no n’hi ha prou.

Donada la tendència actual a l’externalització de serveis i software, a l’ús creixent del núvol i la entrada cada vegada més gran d’actors privats en serveis de l’àmbit públic, potser serà necessària també una traçabilitat del codi font usat per aquests (no només el propi de l’Administració) i un compromís i monitorització de l’ús que es pot fer de la informació que aquests actors poden recollir dels moviments tant físics com digitals de la població: desplaçaments, rutines d’aparcaments, hores punta, usos d’aigua i enllumenat, usos de l’energia, accessos a instal·lacions municipals de diferents tipus, accessos als diferents serveis digitals, gestió de la informació sensible de la mateixa administració…

És necessari? En un futur caldrà treballar més en aquests aspectes (control del codi font, verificacions i homologacions de seguretat i tractament de les dades), però de moment queda molt camí per recórrer (i n’hi ha que ja ho estan fent) en l’obertura de dades, la transparència i l’assumpció del concepte de l’administració com a gestor de la informació pròpia del ciutadà.

Hipercontrol lliure

De Goofy hiperinformat a ciutats intel·ligents, precursores de HAL 9000, pot no haver-hi tanta distància com sembla.

Si el fet que Disney apliqui un sistema de control per RFID, com ens explica n’Arnau, pot no semblar tant innocent ni tant meravellós, exportar aquests conceptes a un entorn urbà amb sensors arreu, com els que es pretenen en els entorns en les diferents iniciatives de ciutats intel·ligents pot no ser tampoc gaire descabellat.

Tot i ser un salt bastant gran, és veritat que una vegada desenvolupada la tecnologia (i ja existeix), és només un problema d’escala econòmica, inversió i voluntat política, i el camí que en Pere indica perquè arribi a Europa no és tampoc gaire difícil d’imaginar: dels parcs a societats fortament controlades però econòmicament desenvolupades, i d’allà, a Europa, potser sota l’auspici de grans empreses tecnològiques.

Aquesta és la cara fosca d’una iniciativa, la de les ciutats intel·ligents, que promet molts avantatges, és clar. Però veient el que es pot arribar a saber d’un, els rastres digitals que deixem arreu només amb el mòbil (recordeu els casos dels mapes dels telèfons), o els seguiments per triangulació que es poden fer dels moviments, els sistemes de control d’entrada, compra i costums que alguns magatzems ja usen, o fins i tot la constant vigilància en l’àmbit públic sota criteris de seguretat donen molt i molt que pensar.

I tota la gestió d’aquesta informació sobre nosaltres, totes aquestes traces, que estan a un cop de clic, escapen del nostre control: no sabem què saben de nosaltres, i no sabem qui gestiona aquesta informació ni què en fa.

Potser no hauriem de tenir accés als codis font dels programes que gestionen aquestes dades, de manera que fossin de domini públic, amb llicències lliures? Iniciatives com les diferents forjes públiques per posar a l’abast el codi font de l’Administració son molt més importants del que semblen en l’àmbit de les llibertats ciutadanes i en el control dels governs per part del públic. Iniciatives com els portals de transparència i l’Open Data de les diferents administracions son passos importants en aquest sentit, però que s’haurien de complementar també amb l’obertura no només de les dades i de com es fa la gestió pública, sinó amb les eines amb què es fa…

Potser hem de tornar a recuperar el vell debat del software obert a l’Administració, de nou i com sempre per una qüestió de principis.

Comunitat i software lliure a les AAPP

Sembla que el nou govern de la Junta de Extremadura no està per mantenir l’herència tecnològica de passades legislatures, basada en la promoció de programari de fonts obertes, si no que pensa més en centrar-se exclusivament en criteris econòmics en buscar proveïdors de programari.

És una llàstima que es perdi tot el que s’ha guanyat fins ara usant aquest model: el més evident pot ser el coneixement tecnològic, el programari, la metodologia i la documentació, els productes i la distribució en sí; però també cal valorar, i molt, el treball d’educació que s’ha fet tant en tots els àmbits de govern afectats (administració, educació, sanitat…) com en la pròpia societat del que és el software lliure.

Centrar-se única i exclusivament en criteris econòmics és una visió de curt termini, que si que podria fer estalviar inicialment despeses (els desenvolupament no son barats, tot i que a la llarga el llicenciament surt car), però que perd de vista el retorn d’aquesta inversió a la societat en coneixement i creació d’empreses, de teixit tecnològic. Això, en el cas d’un govern autonòmic, no s’ha de perdre de vista.

Extremadura és, potser, una de les més conegudes defensores d’aquest model, però hi ha hagut moltes altres que hi han apostat també, amb més o menys ganes, amb més o menys encert: la Junta d’Andalusía fa un treball molt bò, i per aquí encara ronda la Linkat, al País Valencià hi ha Lliurex i qui més qui menys va llençar projectes

A nivell estatal també es treballa amb software lliure, i molts ajuntaments també tenen projectes i aplicacions basades en codi lliure.

Però tots aquests casos, per més de codi lliure que siguin, per més que s’hi basin, l’usin, el desenvolupin i inverteixin, no tenen, moltes vegades, una de les característiques definitòries del software lliure: una comunitat darrere que li doni suport.

Una de les grans objeccions dels responsables tecnològics de les administracions de cara al software lliure és “a qui truco si s’espatlla?”. És un argument comprensible des del punt de vista de poder donar una solució ràpida a un problema important (que superi les capacitats de coneixement d’un departament de TI). Amb el pas del temps, però, aquest argument ha perdut pes perquè cada vegada hi ha més empreses que ofereixen els seus serveis i coneixements dins d’aquest camp, a mesura que l’Administració, ha obert mercat i ha començat a marcar determinada tendència.

Aquestes tendències, però, han vingut marcades per directrius polítiques que poden canviar quan hi ha un canvi de govern.

L’ús del software lliure per una Administració, però, es podria dividir en dos grans grups:

  • Programes d’ús general basats en codi lliure, que es poden emprar en aquella organització: dins d’aquesta categoria poden entrar de navegadors o processadors de text, programes d’edició d’imatges, servidors, bases de dades o entorns de programació… qualsevol eina imaginable (o gairebé) per als usos d’una organització. I sobre aquest tema se n’ha escrit a bastament, sense deixar clos el debat.
  • El programari intern creat per aquella organització per a usos propis: la programació de sistemes tributaris, webs, entorns de relació amb el ciutadà, interconnexió entre Administracions (G2G), sistemes de suport a procediments, arxius digitals… és a dir, tot allò que dóna suport a la feina, processos i informació que usa l’Administració. I aquí torno al problema que citava més amunt: la comunitat. Totes les Administracions es regeixen per similars marcs juridico-legals i totes tenen, si fa no fa, similars atribucions i per tant, similars problemes informàtics a resoldre. Aquests es poden resoldre comprant productes de mercat verticals, tancats, que es poden particularitzar, o bé desenvolupant internament eines.

Aquesta és la gran aposta que va fer el govern extremeny, i que altres AAPP també han fet, en major o menor grau.

En adoptar, però, el software lliure com a eina i filosofía de desenvolupament no s’ha acabat de fer el pas evolutiu cap a una comunitat que en doni suport: tot i comptar amb proveïdors entesos, tot i obrir el codi font i usar estàndards oberts, em demano si aquestes AAPP han estat capaces d’establir també mecanismes de col·laboració amb altres organitzacions del mateix tipus. És clar que existeix col·laboració entre els equips de TI i intercanvi de coneixements, però en general, totes aquestes organitzacions tenen ja un volum considerable de software desenvolupat, un nucli central que és molt difícil canviar, i que condiciona part de les decisions tecnològiques que es puguin prendre a posteriori, com l’adopció de nous llenguatges o eines compatibles amb el core antic.

Així, tot i fer-se l’aposta per un ús del software lliure, emprar-se eines i desenvolupar programari, crear metodologies i existir xarxes i intercanvi de coneixements, el que encara no s’ha pogut crear del tot és una comunitat que permeti interaccionar els tècnics en programes horitzontals, comuns a diferents organitzacions similars i útil per a totes elles, fer una base comuna compartida; això provoca que, tot i usar eines i metodologies i compartir problemàtiques similars, les implementacions encara s’hagin de desenvolupar unitariament, en paral·lel, desaprofitant part del potencial.

Aquest però, no és un problema exclusivament tècnic: la creació d’aquesta comunitat d’intercanvi ha de ser incorporada directament per les Administracions Públiques, i això a vegades és una idea que ni s’entén ni es sap explicar, i que amb programari privatiu no es podria fer.

I la decisió de la Junta d’Extremadura demostra que no s’entén ni en un dels seus bressols.

Accessibilitat, usabilitat

De la mateixa manera que a la web hi ha unes pautes d’accessibilitat, no es podrien definir algunes pautes d’usabilitat o, encara més, intel·ligibilitat?

De veritat, és que hi ha algunes webs on no hi ha manera de trobar res, sigui per què està amagat, o perquè primer s’ha de desxifrar el que diu. I sí, tenen la AA d’accessibilitat, com marquen algunes normatives, però s’han limitat a passar algun validar del W3C i poca cosa més. Les parts d’ús intuïtiu i senzill i informació perceptible no les han llegides. I això és nota, i molt de vegades.

Així que: o els que aproven aquestes pàgines han de signar que les han provades (amb efectes secundaris negatius per als seus sous en cas d’evidències… evidents), o que defineixin algun estàndard d’usabilitat i comprensió d’obligat compliment (així com a mínim algú hi haurà de pensar i els altres només aplicar, com màquines, aquelles directrius, però per algun lloc es comença).