COP21: més enllà del clima

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin.

D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt.

Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza.

Però tampoc cal ser pessimista: crec que ara sí que li veuen les orelles al llop i que ja hi ha massa senyals i evidències objectives arreu, massa catàstrofes i canvis, i massa riscos (objectius) econòmics… i sempre ens movem quan ens toquen la butxaca… però aquesta mateixa butxaca comença a generar sectors nous d’economia i energia, amb la promesa d’un futur millor, i d’uns beneficis nous. Potser això ajudarà, això i que els governs no posin pals a les rodes, o que no et treguin la xarxa de seguretat mentre fas un salt, com la fabulosa política energètica del govern espanyol.

Sigui com sigui, ara tenim una cimera del clima. Però no ens oblidem que no és només el clima. Si aconseguim estabilitzar i reduir emissions, fer el salt (o les passes) cap a un sistema energètic nou, el clima és només un dels factors.

Cal canviar també el nostre consum, l’agricultura i la ramaderia industrial, que contaminen aqüífers, rius, llacs i mars. Cal deixar d’obrir el planeta per buscar encara més minerals o de cremar selves per plantar oli de palma o blat de moro per biocombustibles. El creixement exponencial basat en béns de consum físics ja no s’aguanta.

I sí, cal que tots fem petits passos per ajudar: reciclar, reutilitzar, reduir, consumir km 0, usar el transport públic… ja ho sabem. Però que no ens ho carreguin tot a nosaltres: si es permet que la indústria segueixi empaquetant els talls de pernil dolç d’un en un, què guanyem? Si jo no puc posar una placa solar i connectar-la a la xarxa perquè haig de pagar per si de cas algun dia consumeixo… quin exemple donem?

Comencem pel clima, endavant. I seguim per la resta.

Petita guia de privacitat i energia al mòbil

Portem a la butxaca un petit ordinador que deixa rastre de tot el que fem i allà on estem gairebé sense adonar-nos-en: es tan còmode, tan fàcil fer-lo anar i posar-hi i provar coses, que no ens adonem de l’espia que pot ser.

A mesura que ha passat el temps, els telèfons mòbils han guanyat en capacitat i possibilitats, però també en consum energètic (algú recorda aquells mòbils -no smartphones- als que la bateria els durava una setmana?) i hem sacrificat privacitat i anonimitat.

Tot i així, aplicant quatre conceptes molt bàsics, encara podem conservar una mica d’aquesta privacitat i estalviar una mica de consum, allargant la vida de la bateria. No es tracta de ser un neoluddita ni un amish digital estricte, sino de fer un ús racional del mòvil, de dominar-lo i que no ens domini (el “program or be programmed” d’en Rushkoff, aplicat a telefonia).

Cadascú que els apliqui quan i com vulgui, en compte de les seves necessitats.

  • Desactivar localització: no cal indicar a tothom on som, només quan es necessiti (cal geolocalitzar tweets o que fb sàpiga on som… sempre?
  • El mateix aplica a serveis de localització de Google, si no empres Google Now
  • Desactivar el bluetooth: tant per privacitat, com per seguretat, com per estalvi energètic. Qualsevol interfície wireless és un potencial forat de seguretat i un segur consumidor de bateria.
  • Desactivar la interfície wifi: doncs això, posar i treure, no cal anar buscant xarxes continuament; gastem bateria i li diem a la gent per on anem passant.
  • Seleccionar quin tipus de xarxes de dades usem: les 3G i 4G son molt més segures (sobretot les 4G) però alhora consumeixen molta més bateria que una wifi. Opció: usar una 3G normalment i canviar a 4G quan sigui necessari si no tenim wifi.
  • Desactivar google now: accedeix a calendari, ubicació, cerques, perfil, etc. per donar un millor servei, més proper. No dubto de la seva utilitat, però jo de moment puc passar-ne sense.
  • Aplicacions: cal tenir apps per tot? De vegades amb la versió mòbil del site n’hi ha prou, més si tenim en compte que hi ha aplicacions que semblen tenir més informació al teu telèfon que tu mateix (heu mirat els permisos de Facebook?) o que et mantenen bastant captiu dins de la seva interfície (proveu a compartir un article a Linkedin de manera ràpida).
  • Usar la versió mòbil del site, o usar petites aplicacions wrappers per versions mòbils (mireu per exemple Tinfoil for Facebook: s’integra amb el sistema, però alhora manté bastant la privacitat del teu telèfon).

Per aprofundir una mica més en la seguretat al mòbil i en el consum d’energia de la xarxa:

Com dic més adalt, tot això depèn de l’ús que cadascú faci del seu telèfon, o de l’entorn on estigui (casa, feina, carrer). Però està clar que cada petita decisió que prenem (o que no prenem) té les seves conseqüències, segurament molt més grans que la pantalla del nostre mòvil i més duradores que la seva vida útil.

Guerres climàtiques

Primer, aquesta crisi ens està caient al damunt molt més de pressa del que es reconeix públicament.[…]

Segon, tot això sobre canviar les bombetes i conduir menys, si bé és útil per conscienciar la gent i dóna una certa sensació de control sobre el destí, pràcticament és irrellevant o no influeix en el resultats d’aquesta crisi. Hem de descarbonitzar completament les nostres economies.[…]

Tercer, és il·lusori pensar que realment podrem complir aquests terminis.[…]

I, quart, per cada grau que puja la temperatura de mitjana global, també ho fan els moviments massius de població, el nombre d’estats desestructurats o en procés de desestructuració i molt probablement els casos de guerres internes i internacionals.

Gwynne Dyer
Guerres climàtiques, 2013 (Ed. Librooks)

Espanta llegir el que se’ns ve a sobre i el planeta que estem deixant, i més en un llibre que no és de ficció, sinó que projecta possibles escenaris ja calculats i algunes conseqüències polítiques. I desespera una mica pensar en que qui ha de prendre solucions de gran abast (econòmic, social, geogràfic i temporal) potser no té els coneixements, la valentia o la honradesa per fer-ho (o tots tres).

Sempre ens quedarà l’esperança que alguns es moguin i els altres, ni que sigui per pura imitació, el segueixin.

Repensar els mòbils

El diari Ara va parlar del MWCÉs llaminer seguir les novetats que s’han presentat al MWC… aparells , complements, serveis, esquemes, idees: tota la potència d’una indústria que té molt camí per córrer i per créixer, i que sembla que ha sabut trobar, com cap, l’equilibri entre l’economia de l’abundància de la xarxa
(serveis) i l’economia de l’escassetat del món real (recursos finits), tot generant la necessitat de nous aparells en base al disseny i les possibilitats de fer-los anar.

Sense discutir la utilitat de la gran majoria (per no dir totes) de les coses i idees que es proposen, el que ens hauríem de demanar és si és realment necessari per tots nosaltres seguir el ritme i la velocitat dels canvis i les novetats d’aparells i serveis, deixar-nos atrapar pels cants de sirena de les bondats de tot allò nou.

Dit d’una altra manera:

  1. En un món de recursos finits i cada vegada més explotats, el creixement d’una indústria física que es basa en l’ús de determinats elements no gaire comuns (determinats metalls i terres rares), amb un període de vida (utilitat) cada vegada més curt, i sense uns programes de reutilització dels aparells o de reciclatge dels residus, és aconsellable?
  2. La concentració de serveis en mans de pocs gestors (operadors, divisions de serveis dels fabricants, xarxes socials) fa que les nostres dades estiguin cada vegada més fàcilment interconnectades i siguin més fàcilment rastrejables per tercers, tot escapant al nostre control. L’ús de dispositius que digitalitzen més apartats de la nostra vida (rellotges, pulsòmetres, cotxes, ulleres o sensors a la llar) i els registren en bases de dades centralitzades magnifica aquesta tendència.

Vist això, hi ha possibilitat d’oferir alguna alternativa?

Hi ha forat per nous serveis operatius per mòbils? Podran els telèfons amb Ubuntu o amb Firefox OS aconseguir una quota de mercat mínima com per poder madurar? L’argument diferencial d’aquests sistemes operatius és que són de codi lliure, oberts, (com AOSP, es podria argumentar) i que l’ecosistema d’aplicacions es basa també en aquesta política; heus ací on hi hauria d’haver la fortalesa dels mateixos sistemes, la confiança dels usuaris (i no només personals, si no professionals): la possibilitat de revisió i millora del codi font proporciona de base la confiança en la gestió de les dades pròpies.

I els telèfons? Totalment integrats, caixes tancades meravelloses però on no es pot ni canviar la bateria, i per tant, inútils quan falli quelcom – o el fabricant disposi-. No fa gaire la proposta de PhoneBlocks va crear rebombori i polèmica: un sistema que permetia crear un telèfon en base a blocs, com un mecano o lego qualsevol, i que permetia l’intercanvi de peces per millorar o substituir components del mateix aparell…
Independentment de les discussions sobre la possibilitat o impossibilitat de crear dispositius com els proposats (connexió, velocitat, rendiment, pes, tamany, disseny…), el que s’obria era la possibilitat de crear un sistema obert per muntar telèfons, de reaprofitar peces i, per tant, de reciclar i minimitzar impactes, en definitiva, posava les bases per un model industrial molt més distribuït, flexible i sostenible. Potser els productes no serien no tan espectaculars com els models tancats que veiem (veritables proeses d’enginyeria, tot sigui dit), però sens dubte bastant més sostenible… I sembla que la idea a quallat, que hi ha qui hi creu: caldrà estar atents al Project Ara.

Mentrestant, la indústria dels mòbils seguirà oferint nous dispositius, inventant noves formes d’usar-los i fent-nos veure com ens és de necessari. Però cal no perdre de vista que és una indústria, un negoci, amb tot el que això comporta.

Externalitzar, internalitzar

Tenim el lleig costum de treure’ns de sobre tot allò que no ens agrada o que ens dóna massa feina; fins i tot li hem aplicat una paraula d’allò més àtona: externalització.

Externalitzem les feines feixugues o les que no aporten valor, les despeses mediambientals, fins i tot la nostra responsabilitat quan mirem cap una altra banda i no veiem la pobresa que hi ha a casa o a altres bandes del món. Posats a externalitzar, sembla que fins i tot en un moment ens ha donat per descarregar-nos-en i deixar-la en mans d’alguns impresentables interessats (no tots, no tots).

Però el nostre món és un sistema tancat: tot elque no fem nosaltres, ho fa un altre, tot el que allunyem de nosaltres, va a parar a algun altre lloc, tota la despesa externalitzada que no té una empresa, l’acaba internalitzant algú més.

I ara comencem a veure que tots plegats som qui internalitzem algunes despeses, responsabilitats, treballs i pèrdues. Tot allò que semblava marxar fora torna, com un bumerang.

Les reparacions mediambientals, les neteges de rius, costes i boscos, les mesures anti-contaminació… tot va a càrrec de l’Administració que nosaltres paguem. El ritme de vida del món occidental i els seus imitadors imposen una càrrega brutal sobre el planeta. Càrrega que tornarà sobre nosaltres, com a espècie: els nostres fills, néts o besnéts en patiran les conseqüències. Els treballs de poc valor afegit marxen a tercers països, països sense les nostres càrregues laborals. No passa res, fins que cau un edifici i moren tres mil persones. Qui vetllava per ells? On son els drets dels treballadors? Allà no en tenen gaires semblareballadors? Allà no en tenen gaires, sembla. Però això no ho externalitzem, no ho exportem. És igual, el que acabarem important serà si no vigilem les seves condicions laborals, perquè si no no som competitius.

Cal que prenem consciència que el món és un sistema tancat, si carreguem massa un extrem, l’altre es buida. Geogràfica o temporalment, però es desequilibra. Va en el nostre interès parlar d’una manera clara, saber com es fan les coses i les conseqüències que tenen, va en el nostre interès ser més col·laboratius, més justos amb els altres, més honrats amb nosaltres mateixos.