Bocates sostenibles (II)

Fa més o menys un any a casa vam començar a fer servir fundes d’entrepans reutilitzables i carmanyoles en comptes d’embolicar-los amb paper d’alumini.

Fent números grossos, l’estalvi deu haver anat més o menys així:

Fem 4 entrepans cada matí, dos de grans i dos de petits. Traduit en embolcall de paper d’alumini, posem:

  • 50 cm pels grans
  • 30 cm pels petits

Això dóna 1,6 m d’alumini cada dia.

Quants dies fem entrepà? Intento ajustar el càlcul:

  • Els grans: 2 entrepans x 46 setmanes x 5 dies laborables setmana = 450 entrepans (descompto algunes setmanes per festes i demés)
  • Els petits: 2 entrepans per x 37 setmanes x 5 dies escolars/setmana = 370 entrepans (descompto també vacances d’estiu, nadal, blanques, etc…)

    Tot plegat:

    450*1m + 370*0,6m = 672 m lineals de paper d’alumini.

    Si el rotlle fa un ample de 30cm, trobem que ens hem estalviat d’usar 672m*0,3m = 201,6 m2 de paper d’alumini!

    No he trobat el que implica la fabricació d’un metre de paper d’alumini, però segur que s’estalvia bastant, tot i tenir en compte els materials i energia gastats en fer la carmanyola o l’embolcall reutilitzable dels entrepans…

Eixugar el deute ecològic

Avui exhaurim el nostre crèdit ecològic anual, i haurem de viure dels recursos naturals d’altres territoris o del nostre propi futur.

Ara que es parla molt d’economia, deutes, crisis, etc., el concepte de deute ecològic exemplifica d’una manera molt gràfica com estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en termes d’ecologia.

Per desgràcia, però, aquest concepte quedarà arraconat a nivell pràctic, polític i econòmic, al costat de la petjada hídrica, o d’un canvi en els sistemes de producció i consumició d’energia, en el transport o en el consum de recursos. No hi ha l’equivalent al Banc Mundial o al FMI per posar les piles als estats que no compleixin amb criteris d’ecologia. Tots aquestes despeses ecològiques s’externalitzen o, directament, no es quantifiquen, no es tenen en compte dintre del balanç d’actius i passius d’empreses i estats, i així ens va: s’exhaureixen els recursos de territoris a baix cost sense donar-los el valor real, el guany se l’emporta el mitjancer i no el productor.

Fins que no fem palès dins del sistema econòmic (que és el que mou el món, ara per ara) que vivim en un sistema tancat, on s’ha de tornar tot allò que es treu, on s’ha de quantificar qualsevol recurs, no serem capaços d’establir el veritable preu de les coses. I només establint el veritable preu de les coses acabarem amb el consum i la producció excessives, no per uns bonics criteris ecològics, si no per simples raons de cartera.

Bocates sostenibles

Encara soc d’aquells que cada matí es fan l’entrepà per a la feina (bé, el meu i els de la tropa), i cada matí els embolico amb paper d’alumini, paper d’alumini que té un ús d’un parell tres d’hores, fins l’hora d’esmorzar…

És higiènic i net, però no és gaire sostenible: cada dia tirem (o reciclem, és igual) aquest paper per un petit ús. I igual si fos una bossa de plàstic o un altre tipus de paper, opcions, que, a banda, no m’acaben de fer el pes (segur que se m’obre l’entrepà ;·)

M’estic plantejant començar a usar bosses per entrepans reutilitzables, com el boc’n roll, com que sempre vaig amb la bossa penjant, no em fa res que després quedi buit… Algú de vosaltres n’usa?

Ajudarien els ebooks a estalviar paper?

Quant de paper fem servir cada dia per no res, d’usar i tirar? Fa dos dies vaig fer neteja de papers, de diaris, retalls i apunts que guardava de fa anys (van sortir coses del 1994 i del 1998) i que fa anys també que no mirava… total, uns quatre o cinc quilos de paper a reciclar…

Quants quilos de paper dec haver usat, només en diaris i revistes? Ara estic suscrit a una revista setmanal i abans comprava el diari un cop a la setmana com a mínim. Faig uns números ràpids:

  • 70 grams de revista * 52 números/any = 3,640 kilos de paper a l’any
  • 250 grams de diari * 52 vegades/any = 13 kilos de paper a l’any

16,1640 kilos: no sembla gaire. Però fa anys que estic suscrit i durant anys he comprat el diari, posem-li cinc a cada un d’ells. Els números es transformen: ara ja són 161,64 kilos de paper només en cinc anys.

Si a això hi sumem els gratuits que arriben a la bústia, un parell per setmana que agafo, els llibres que puc llegir i que no miro més, els papers que imprimeixo, uso a doble cara i després llenço… quant paper gasto?

I si això ho multipliquem per tots nosaltres? Els números començen a marejar.

Vist així, els arguments ecològics a favor dels lectors de llibres electrònics tenen més sentit. Si, sé que el lector és també un dispositiu fet de plàstic i metall, que gasta energia, que ha gastat energia i ha generat residus en la seva producció… però també han generat despeses de transports, embalatge i residus els papers, llibres i diaris…

Com posar-ho en la balança? Com equilibrar i calcular només amb aquests arguments a la mà?

Petroli barat i el model urbanístic i social

L’encariment del petroli no significarà només una pujada dels preus de les benzines o dels seus productes derivats.

De fa anys el model urbanístic s’ha adaptat a la facilitat de mobilitat de la societat actual i proliferen els models dispersos d’urbanisme, siguin urbanitzacions aïllades o enganxades al nucli urbà, on has de disposar de vehicle per desplaçar-te per a la més mínima necessitat.

Ara es comença a parlar del problema del transport: sostenibilitat, rendibilitat, competitivitat… però el problema no és només substituir el cotxe per mitjans públics o per mitjans sostenibles privats, si no que el canvi ha de ser més de fons.

La dispersió de la població i la ocupació del territori a què ha donat lloc aquesta forma de vida lligada al petroli barat tenen una més difícil solució que no només trobar fonts d’energia alternatives, fonts d’energia que d’altra banda no poden encara, ni combinant-les, substituir el petroli.

Potser és el moment que ens comencem a plantejar un canvi en el model de gestió del territori i en el de forma de vida, però això no es pot fer només a nivell personal: no es pot demanar als ciutadans que vagin en bicicleta quan no s’adopten mesures o a la gent que vagi en transport públic si cada dia s’han de fer dues hores per desplaçar-se a la feina.

Gràcies al cotxe, les ciutats s’han transformat: centres d’oci, d’estudi i de producció s’han desplaçat a les afores o a l’exterior directament, parcel·lant els usos del territori i obligant a continus desplaçaments d’una zona a l’altre segons què es vulgui o s’hagi de fer.

Volem reduir transports? Reinventem la ciutat, fem-la més esponjada, més barrejada i més diversa, posem els serveis i l’oci a prop, no es només qüestió de canviar el tipus de vehicle dels nostres carrers.