De l’economia colaborativa a la jeta individual

enllaços d'economia col·laborativa

Que AirBnB ja no és un servei entre particulars està claríssim per tothom, i que espavilats, màfies, cara-dures (re-llogaters i propietaris que redescobreixen la oportunitat perduda) i demés s’hi han pujat al carro, també. Si pel camí pugen els preus del lloguer, fem fora a la gent d’on han viscut sempre i convertim les ciutats i pobles més “vendibles” en parcs temàtics, doncs què hi farem, és el progrés.

Tres quarts passa amb Uber i el servei de taxi, on també uns quants s’hi han professionalitzat i això ha provocat les ja famoses protestes dels taxistes… encara que aquí també hi ha molta lectura a fer de com reaccionen (millores del servei? apps? vagues, bloqueigs?)

Ep, i les que sempre acostumen a rebre son AirBnb i Uber per ser potser les més visibles i internacionals, però qui no ha fet una cerca a Wallapop i s’ha trobat (oh, casualitat!) coses a zero euros, les primeres a la llista, que resulta que son publicitat encoberta? Què passarà quan en entorns urbans la gent no compri tants cotxes, i en segueixi usant, però a mode de servei? No està tant lluny, i l’entorn tecnològic ho permetrà (algú pensava en la música com a servei fa anys?)

L’èxit de les mateixes plataformes que han fet possible el boom de l’economia col·laborativa fa que tothom vulgui pujar al carro i tenir una part del pastís, sense mirar gaire més enllà. Què cal fer, doncs? Matar al missatger? Legislar contra AirBnb i similars? (que dit sia de pas, no té una postura gaire clara de defensa de la societat, diguem que mira el seu negoci, s’escuda en ser mitjancer, i als altres que els bombin)

O millor regulem tot aquest tipus de transaccions? I no parlo d’impostos per activitat econòmica, sinó de la seguretat tant per als clients com per a qui ofereix el servei, establir unes mínimes condicions i regular pràctiques fraudulentes i fer co-responsable, també, al mitjancer (o no obté cap benefici, aquest?)

Marc Vidal ho deixa bastant clar:

El error de llamar economía compartida a algo que no lo es, es probablemente es parte del origen del problema. En todo caso son plataformas que reducen aspectos que hasta ahora eran determinantes en la cadena de valor y que eliminan en la práctica intermediarios. Y lo pueden hacer porque la transacción se produce en un lugar llamado ‘Internet’. Pensar que lo que pasa en la red requiere de una legalidad calcada a lo que pasa en el mundo físico es de aurora boreal.

[…]

Ni los que se benefician mucho de esas plataformas ni los que sufren su competencia son ecuánimes. No lo son por intereses creados.

Cal valorar tota la situació, no només des del punt de vista econòmic (perquè va més enllà) i prendre mesures, o quan ja no tinguem un teixit social a la societat o haguem perdut drets de treballadors pel camí (via autoocupació, flexibilitat, disponibilitat total,etc.) serà molt difícil arreglar-ho.

Lluitar a nivell local contra serveis globals o contra el que és fàcil i sembla barat per tothom és molt difícil… però deixaràn de visitar-nos o deixarem d’usar els serveis perquè es regulin?

Despublicitar la xarxa

Una volta més a la publicitat a Internet: si no es poden millorar els anuncis, si no és menys intrusiva la publicitat, la única solució és usar bloquejadors?

Sabem que no hi ha versions de pagament de plataformes gratuïtes que ens alliberin de la publicitat, perquè aquestes plataformes son grans fars per atraure la nostra atenció (després hi trobarem tot un seguit d’avantatges socials, comunicatives i demés): nosaltres (usuaris) som el producte a vendre al comprador (els fabricants, mitjançant els publicistes).

El que és interessant de l’article d’en Williams és la orientació que li dóna: no és només la nostra privacitat o el seguiment arreu el que estem perdent, és també un dels recursos més escassos i valuosos que tenim: la nostra atenció.

En l’economia de l’abundància informativa actual, el recurs escàs és el nostre temps, que és limitat.

Tothom crida i fa ganyotes perquè mirem i ens fixem (aquí coincideix amb el que en Mossberg deia al seu article), i això fa que tot es dissenyi perquè estiguem temps (perquè dediquem tanta atenció com sigui possible) allà on ens poden ensenyar coses o perfilar-nos i estudiar-nos per poder-nos ensenyar més coses…

Per tant, si no veiem anuncis (els bloquegem) recuperem la nostra atenció en allò que ens interessa originalment, i els anuncis dels anuncis (les plataformes com Facebook, Twitter, G+ o d’altres) perden la seva finalitat publicitaria, la seva força, igual com els mitjans de continguts que acaben publicant qualsevol notícia (com més escandalosa millor) per tal que hi fem un cop d’ull (a la notícia i als anuncis que la rodegen).

M’agrada aquesta idea de recuperar la nostra atenció, de no despistar-nos amb qualsevol cosa i recuperar el control del nostre entorn informacional, de que la publicitat i el disseny han de servir per comunicar coses interessants per al destinatari, i de respectar la privacitat de cada un. Si els bloquejadors d’anuncis han de servir per a tot això, endavant.

Però dubto molt que aquest sigui el camí per on anirem, i que tant la indústria de la publicitat com els fabricants (de productes físics, o de serveis, tant li fa) sigui per on acabin anant: no, mentre l’economia es basi en incrementar els beneficis a base de vendre més i més. És incompatible.

Es poden millorar els anuncis web?

Anuncis: son arreu a la web, i els usuaris, en general, els ignorem, tanquem o bloquegem tant com podem, però son també la font d’ingressos de moltes petites publicacions, que intenten fer-se un forat o, simplement, donar veus a idees i iniciatives que estan fora de l’interès de les grans empreses (tecnològiques, de publicitat, editorials, poseu el que volgueu aquí).

Sense els anuncis no hi ha ingressos per molts, però els anuncis son, alhora, cada vegada més intrusius, ens roben més pixels de la pantalla o ens distreuen, per no dir molesten, més vegades del compte. I tot plegat, perquè molts dels anuncis no tenen altra manera de cridar el nostre interès que posar-se al mig per ser inevitables (qui no ha tancat una finestra aquí o allà, ha passat de la plana d’anunci en accedir a un article o ha tancat els ulls amb aquells quadres que diuen que hem d’actualitzar el java (Redéu, l’equivalent publicitari del blink de l’HTML!).

Sigui com sigui, els evitem perquè no ens aporten, la majora de vegades, gaire valor.

Walter Mossberg proposa una solució en un article a The Verge:

The answer is for the ad industry to reform itself, so people don’t turn to ad blockers. Ads need to be less intrusive, less burdensome, and smarter. Tracking needs to be more transparent, and more under the user’s control. And this reform should start now, when ad blockers are still used by a small minority of users.
Walter Mosberg: The real trouble with web ads

Si, és clar que ens rastregen i miren què fem i en funció del que fem/busquem/llegim ens ofereixen (no sempre, però gairebé) coses relacionades per intentar atreure el nostre interès…

Com diu en Mossberg, els anuncis han de ser menys basts, més integrats en el context, i hem de tenir realment la opció de dir que no ens segueixin: la indústria ha de canviar.

Però el canvi ha d’anar més enllà de la pròpia indústria anunciant, ha d’arribar als fabricants dels productes, o fins i tot han de treballar plegats. El que pot despertar el meu interès no és només un producte que vaig comprar una vegada, sinó allò que està relacionat amb el que compro habitualment i que pot interessar-me d’alguna manera, i que potser no el fa la mateixa empresa. Com? No ho sé, ofereix-m’ho tu.

La màgia del bon venedor, que sap entendre el client i veure el que potser ni ell sap què vol però que li pot agradar, s’ha de transformar en algorismes i números, i això no s’aconsegueix només rastrejant i perfilant el client: el fabricant ha de saber quins productes té, com vendre’ls, quin valor tenen i com es relacionen entre ells, i el venedor ha de saber com relacionar els productes dels seus clients (els que el paguen) en funció d’aquells a qui mira, els compradors.

S’ha d’anar més enllà dels frames al costat d’un text, o dels fons dels articles o de pantalles introductòries a una web, oblidar la part de baix de la pantalla del mòbil per presentar anuncis o dels continguts patrocinats que no tenen res a veure amb allò que ens interessa, avançar en la gestió i coneixença d’allò que s’ofereix i en la manera d’oferir-ho, en trobar el moment. Pensar en versions amb anuncis, sense anuncis i de pagament o amb models mixtes, amb anuncis relacionats però ben integrats, perquè no? Cal despertar l’interès del visitant, del lector, perquè es transformi en consumidor, i no tractar-lo per defecte com un consumidor sense criteri, una màquina de comprar per exprimir.

Sigui com sigui, el model d’inserció arreu de publicitat l’únic que aconseguirà és vacunar-nos contra ella i generar eines per lluitar-hi com els bloquejadors.

Firefox OS, fill de conveniència?

És ben veritat que de vegades les necessitats fan estranyes parelles.

Firefox OS n’és fill d’una d’aquestes.

La Fundació Mozilla segueix incansable la seva lluita per una xarxa neutral, d’estàndars i de codi obert, i entra de plè en un dels entorns on estava una mica coixa: el mòbil. El futur que li pugui tenir aquest nou sistema operatiu per als mòbils, la penetració a mercat dels telèfons que el portin, o les zones geogràfiques on es distribuirà son una altra cosa; la llibertat per als usuaris o el rendiment o la idoneïtat de la solució (webapps, càrrega, treball offline, rendiment, cobertura, per citar-ne alguns) en serà una altra.

Però el que és curiós és que tot això vingui de la mà d’una aliança d’operadores liderada per Telefònica, que a priori no sembla pas el paradigma de l’ús del software lliure o de posar el client en primer terme.

O no és tan curiós, pot ser. Google i Apple disfruten de beneficis multimilionaris amb les seves solucions i serveis que corren sobre les xarxes de Telefònica i altres, que veuen passar els euros en forma de dades sense poder fer-hi res. En el seu moment, César Alierta, president de Telefònica, ja va fer veure la seva intenció de cobrar per aquest ús, obrint un debat sobre la neutralitat de la xarxa.

Apagat i oblidat ja aquell foc, la solució es l’aplicació de la vella dita: si no pots amb el teu enemic, uneix-t’hi. I això han fet: crear una nou contendent, de moment per mercats emergents, per menjar un tros del pastís. Aplicacions gratuïtes, on-line, que permetran telèfons més barats, i per tant (i suposadament) una ampliació del mercat dels smartphones cap a un sector més ampli de la població o cap a zones amb menys ingressos econòmics. I el negoci està en que, essent telèfons que necessiten estar on-line (per molt que HTML5 es pugui executar off-line), hi haurà d’haver un augment de la demanda de les línies amb dades; encara més, quan tot estarà al núvol i no tindràs res que no sigui una còpia al teu aparell (dubte: si em canvio d’aparell, haurà de ser un altre del mateix tipus? Si és així, on és la meva llibertat d’elecció? Hi haurà accés a les meves dades des d’ordinadors, com un servei més del núvol (à la Google)? O serà tancat, només amb accés des de mòbil (à la whatsapp, un “núvol mòbil”)? Aquests aspectes poden marcar molt també l’obertura real de la proposta)

És una nova versió de la subvenció dels smartphones que s’ha anat fent durant aquests anys. Que funcioni o no funcioni, que un telèfon que sembla ser un supernavegador sigui comparable a d’altres més potents, que realment es venguin més línies o serveis, ja es veurà. Però la raó del moviment és econòmica, i ja la va anunciar Alierta fa temps: volem part del pastís.

L’estàtic software del mòbil

L’anunci del Firefox OS per mòbils (encara que siguin de baixes característiques) al MWC fa un parell de dies, l’esperat Ubuntu for phones, o el nou Windows Phone, ja a mercat, sembla que han de portar una mica d’aire fresc al món dels mòbils, dominat per Android i iOS, que han escombrat vells actors com Blackberry, Symbian o el gairebé oblidat i mai reeixit webOS.

Si realment serà així o no, si reeixiran en la lluita amb els establerts ja es veurà més endavant (de dubtes no en falten: des de mercats madurs per noves ofertes, fins l’ecosistema d’aplicacions que tindràn -la gent ho volem tot a tot arreu- , passant pels canals de distribució, el suport, el rendiment o el funcionament de les interfícies), i promet ser una competició interessant.

Acostumem a pensar que aquestes competicions entre grans empreses porten implícit un benefici pel consumidor, perquè s’abarateixen preus, es guanya en qualitat de servei i fins i tot en la llibertat d’elecció… però és així? Si entren aquests nous actors en joc, realment els usuaris guanyem en llibertat?

Els telèfons mòbils i els tablets son aparells tancats, no són com els ordinadors, on el software no ha d’anar lligat forçosament al hardware: amb una mica de coneixement o ajuda podem canviar el sistema operatiu per un altre. Això, però, no ho podem fer a tablets ni smartphones, els aparells que ens han venut com el paradigma de la llibertat de moviments digital, de l’avantatge continu per l’usuari… no podem canviar de software, no podem actualitzar el sistema si el fabricant no ho vol, no podem accedir a segons quins nivells de gestió i no podem saber què fa i què comunica realment l’aparell. L’individualisme digital dels aparells mòbils conté un immobilisme pervers controlat pel fabricant.

Firefox OS i Ubuntu ens permetran variar això? Ens permetran la instal·lació d’un nou software en un aparell que ja tinguem? No ho sembla així, no sembla que hagin de continuar amb la llibertat d’elecció que si proporcionaven els seus germans grans del món del PC: escollir quin software utilitzaven.

Potser el nou món del mòbil és bastant més estàtic, més bloquejant, que no pas el vell i estàtic món dels PCs i els portàtils.