Dit i no fet

La situació econòmica i social no és gens bona arreu del continent: cada vegada menys estat del benestar (el bàsic, no el dels polisportius o l’AVE), més retallades de drets, més puixança d’extremismes (Grècia) i menys sensació de que algú sàpiga com governar la nau, que sembla anar al paire i començar no ja a fer aigües, sino a sotsobrar.

Un parell de vídeos per posar-se a tremolar:

Un parell d’apunts a recer d’això:

  • Bankia: rescatem un altre banc amb més diners públics. Veieu el vídeo de l’Évole
  • Islàndia, 15M: diferències? Moltes, però una de les principals és que a la revolució islandesa hi havia només 5 punts, ben concrets. Aquí es demanava de tot.

Bocates sostenibles (II)

Fa més o menys un any a casa vam començar a fer servir fundes d’entrepans reutilitzables i carmanyoles en comptes d’embolicar-los amb paper d’alumini.

Fent números grossos, l’estalvi deu haver anat més o menys així:

Fem 4 entrepans cada matí, dos de grans i dos de petits. Traduit en embolcall de paper d’alumini, posem:

  • 50 cm pels grans
  • 30 cm pels petits

Això dóna 1,6 m d’alumini cada dia.

Quants dies fem entrepà? Intento ajustar el càlcul:

  • Els grans: 2 entrepans x 46 setmanes x 5 dies laborables setmana = 450 entrepans (descompto algunes setmanes per festes i demés)
  • Els petits: 2 entrepans per x 37 setmanes x 5 dies escolars/setmana = 370 entrepans (descompto també vacances d’estiu, nadal, blanques, etc…)

    Tot plegat:

    450*1m + 370*0,6m = 672 m lineals de paper d’alumini.

    Si el rotlle fa un ample de 30cm, trobem que ens hem estalviat d’usar 672m*0,3m = 201,6 m2 de paper d’alumini!

    No he trobat el que implica la fabricació d’un metre de paper d’alumini, però segur que s’estalvia bastant, tot i tenir en compte els materials i energia gastats en fer la carmanyola o l’embolcall reutilitzable dels entrepans…

Google: múltiples fronts, futurs mercats

Cerca, social, núvol, mòbil, corporatiu, navegador: pot guanyar Google tots els fronts que té oberts? Es miri com es miri, ara mateix és la única companyia que pot presentar batalla en tots aquests camps i competir contra rivals que, sectorialment, son ben forts. Tot plegat, a més, grans batalles per guanyar futurs camps encara no ben definits: ja no es busquen mercats creats, es busca ser qui els pot crear.

Eixugar el deute ecològic

Avui exhaurim el nostre crèdit ecològic anual, i haurem de viure dels recursos naturals d’altres territoris o del nostre propi futur.

Ara que es parla molt d’economia, deutes, crisis, etc., el concepte de deute ecològic exemplifica d’una manera molt gràfica com estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en termes d’ecologia.

Per desgràcia, però, aquest concepte quedarà arraconat a nivell pràctic, polític i econòmic, al costat de la petjada hídrica, o d’un canvi en els sistemes de producció i consumició d’energia, en el transport o en el consum de recursos. No hi ha l’equivalent al Banc Mundial o al FMI per posar les piles als estats que no compleixin amb criteris d’ecologia. Tots aquestes despeses ecològiques s’externalitzen o, directament, no es quantifiquen, no es tenen en compte dintre del balanç d’actius i passius d’empreses i estats, i així ens va: s’exhaureixen els recursos de territoris a baix cost sense donar-los el valor real, el guany se l’emporta el mitjancer i no el productor.

Fins que no fem palès dins del sistema econòmic (que és el que mou el món, ara per ara) que vivim en un sistema tancat, on s’ha de tornar tot allò que es treu, on s’ha de quantificar qualsevol recurs, no serem capaços d’establir el veritable preu de les coses. I només establint el veritable preu de les coses acabarem amb el consum i la producció excessives, no per uns bonics criteris ecològics, si no per simples raons de cartera.