Llegim diferent?

Ebook dins llibre
Estic de vacances, i a la piscina trobo un noi que esta llegint un llibre d’una sèrie de fantasia que jo he llegit fa no gaire. Encuriosit, li demano què li sembla, i em diu que no està malament. Parlem una mica, i em diu que la sèrie d’Idhun i Joc de Trons també li han agradat (jo no els he llegit); li demano per El senyor dels anells i em diu que no li va agradar, que el va trobar… antic.

Que em digui això em xoca, perquè a mi em passa el contrari: els que a ell li agraden a mi no m’acaben d’entrar: el ritme és molt cinematogràfic, ràpid, lleuger, sempre cal que passin coses, però això fa que no es dibuixi del tot la història amb precisió.

Sí, son llibres diferents, escrits en èpoques diferents: els uns son de fa poc, l’altre és del 1950, aproximadament. La temàtica és similar, fantàstica: mons inventats, basats en el nostre, aventures, bons i dolents, tresors i companys, traïdors, malvats i herois. La única cosa que canvia és l’estil, la manera d’explicar-ho, la manera d’escriure-ho: capítols més curts, més fils alhora, més diàleg i acció i menys descripció.

Es contagia la literatura (o determinat tipus de literatura) del llenguatge del cinema o dels videojocs, de la lleugeresa de la expressió escrita de la xarxa? Perdem la lectura profunda o evolucionem, de la mateixa manera que ens costa llegir novel·la cavalleresca?

Potser és tot plegat, i potser també el que és important és que no deixi d’haver-hi històries per explicar, llibres on s’escriguin, i lectors que les gaudeixin.

Llegir, estimar

Manllevo les dues paraules que fan la portada de l’Ara del Sant Jordi de 2013: dues idees que caldria conjugar moltes més vegades de bracet, dues idees que ens permeten créixer com a persones i com a societat, fer-nos més forts i més savis, gaudir més de la vida.

Llegir per conèixer el nostre entorn, les nostres emocions, per aprofundir en allò que ens interessa, per saber qui som i d’on venim, per riure, plorar o pensar, llegir per fer-nos més savis i més rics com a persona.

Estimar als que tenim a prop, als que hi són i als que no, demostrar-los-ho i fer-ho saber, sentir-nos estimats i gaudir-hi.

Dues petites paraules que son grans conceptes de la nostra humanitat. Dues petites paraules que tenim la sort de celebrar juntes en un mateix dia, combinant el bò i millor d’allò que podem donar. I una cultura que ha estat capaç de combinar-les i fer-ne una tradició per tothom, un estrany dia de festa laborable.

Seguim celebrant-ho, dons. Gaudim-ne i felicitem-nos, i intentem repetir-ho una mica cada dia de l’any, per viure millor, més plenament.

La servitud voluntària

Imprescindible una relectura de “La servitud voluntària” d’Étienne de la Boétie.

Les múltiples servituds que ens subjuguen, com a poble, com a societat, com a individus (polítiques, econòmiques, socials) no pot ser que siguin, fins a cert punt, convencions i herències autoimposades, arrossegades sense saber ben bé perquè?

Si és així, som nosaltres mateixos carcellers nostres, ajudants en la nostra dissort? No hi pot haver sempre una part de decisió nostra, de llibertat individual?

Cal establir pactes en funció de compromisos entre iguals, la resta son servituds, voluntàries o imposades.

Descendre als inferns

La ment humana és capaç de produir les monstruositats més aberrants a partir d’idees inicialment insignificants, de teories que semblen condemnades a l’oblit, de mentides interessades que escapen al control, a la concepció original.

Per exemplificar-ho, proposo un petit viatge per dos llibres i un documental.

  • Comenceu llegint “El cementiri de Praga”, d’Umberto Eco: un divertimento (exigent, però divertimento) sobre els prejudicis i l’estupidesa humana, sobre la maldat, l’odi i la inquina, tot ben barrejat. I una teoria curiosa sobre els protocols dels Savis de Sió.
  • Continueu mirant un documental: “La veritat és en un altre lloc”, sobre l’evolució del llibret dels Protocols, una obra menor que no s’aguanta per enlloc.
  • I acabeu llegint “Si això és un home”, de Primo Levi, sobre el resultat de creure’s el que diu el llibret, amb uns quants ingredients més.

Un viatge que, de ben segur, no té res a envejar al de “El cor de les tenebres”, de Joseph Conrad.

Llibres de paper o llibres digitals?

Una pila de llibres amb un ratolí d'ordinadorDe tant en tant es revifa el debat sobre llibres electrònics vers llibres de paper: tothom sap (o creu saber) que son el futur, però l’arrencada amb les vendes no arriba, editorials i distribuïdores comencen a prendre tímidament posicions però sense grans escarafalls i, això sí, tothom en parla molt.

Sembla que no només amb els lectors electrònics, si no sobretot amb els mòbils i les tabletes, els llibres electrònics acabaran imposant-se: per comoditat, preu, accessibilitat, ubiqüitat… tot un reguitzell d’avantatges. N’hi ha que diuen que el secret està en el contingut, que aquest és la clau i, és clar, això és el que ofereix el llibre electrònic.

Potser sí que tenen raó. Però no comparteixo la idea: un llibre és molt més que contingut: és l’objecte, el tacte del paper, l’olor de la tinta, l’envelliment, el format, el pes, els colors, el soroll; això un llibre electrònic no ho té. El llibre objecte acusa el pas del temps, s’associa a sensacions, a moments, a un temps concret quan vas llegir-lo, potser és un concepte una mica fetitxista del llibre, però cal tenir-lo en compte: no només ens agrada el contingut, ens agrada l’objecte, allò físic.

I això no canviarà amb el pas del temps. Hi ha llibres, a més, que no fan de bon reproduir en un dispositiu electrònic: grans formats, dissenys, colors, pàgines dobles, desplegables… podria argumentar-se que son trucs de la indústria editorial, i potser ho són, però embelleixen l’objecte.

El llibre imprès no morirà. I el llibre electrònic arrencarà, i tant. Conviuran tots dos, amb usos diferents, de vegades complementaris. Potser disminuirà el llibre de butxaca, el de consum ràpid i edició barata, potser els assaigs de tirada curta serà més econòmics fer-los en electrònic, però els llibres-objecte seguiran sent físics. I no minimitzem la possibilitat que la ubiqüitat i el multi-ús d’un dispositiu com les tabletes permetin augmentar la base lectora o fins i tot contribueixi a la venda de llibres físics (si llegeixo un llibre electrònic, barat i m’agrada tant que m’acabo comprant l’edició de tapa dura? Potser no m’hauria ni comprat una edició de butxaca per preu, si no estic gaire segur si m’agradarà).

Falta que la indústria del ram hi posi imaginació i busqui noves fórmules, utilitzi el seu coneixement i opti per un nou paper: filtrar autors i llibres, oferir-los, posar criteri i jugar amb el seu coneixement per treure’n profit; aferrar-se al vell mercat i les velles prebendes i maneres de fer s’aguantarà només durant un temps: aplicar el funcionament del món físic al digital no acaba de funcionar, perquè les regles son diferents.