A favor y no en contra. Relato y postverdad

El Gobierno de España y los medios de comunicación de ámbito estatal se han instalado, en su mayoría, en la postverdad respecto a lo que pasa en Catalunya.

El relato de Fiscalía, diplomáticos, portavoces del Gobierno y de grupos políticos dan a entender que la situación en Catalunya es casi caótica, de alteración del orden público, de desinformación y adoctrinamiento de parte de la población. Se difunde por activa y por pasiva, dentro y fuera de nuestras fronteras, un mensaje interesado, filtrado y dirigido. Un mensaje no neutral, sino totalmente parcial y politizado. Sintomático de la histórica disposición a hablar: de lo que quieres, manos de esto y aquello.

Siguen sin entender (a estas alturas, sin querer entender, porque no les interesa lo más mínimo) que es un movimiento que viene de abajo, de la propia ciudadanía, que es la que quiere el cambio, y que es la primera interesada en votar, sea cual sea el resultado. Si hace años se hubieran escuchado las peticiones a través de sus representantes, ahora la situación sería diferente. Años de ignorancia, de menosprecio, han cansado a la gente, que se ha movilizado.

Pero no, es más fácil negar, negar y negar, y cuando la evidencia es insostenible y los hechos caen por si solos, desplegar policía, hacer registros sin orden, detener a gente, confiscar material… en resumen, desplegar una política del miedo a nivel de la calle mientras a nivel político y con la aquiescencia de los medios se hace llegar el mensaje inventado, el relato que cuadra con lo que se quiere vender. Y, por desgracia, eso es lo que ve o lee una grandísima parte de la población de España. Qué garantía hay de que entiendan lo que pasa, de que se puedan hacer una opinión propia al respecto (a favor, en contra, o con toda la gama de grises)? Y no estoy hablando de foros, o medios digitales exaltados, no: medios serios, supuestamente neutrales y que contrastan su información, que parecen relatar los hechos, sólo algunos, de maneras excesivamente parciales y interesadas, no explicando lo que ha pasado sin más, sino construyendo un relato a veces paralelo.

Alguien ha visto imágenes de tumultos o turba? Yo he visto y he estado en concentraciones pacíficas de miles (millones) de personas, cantos a favor de votar (y de independencia, si), caceroladas cada noche donde mucha, muchísima gente sale a pedir ese derecho. No se va en contra de nada ni de nadie, sólo buscamos un futuro propio, cansados de ignorancia y menosprecio a años de peticiones, y eso no se entiende en según qué foros y no se transmite, no se difunde. No se explica que miles de personas salen a la calle para impedir registros y actuaciones, movidas éstas por interés político y no por ningún tipo de orden público, ni que los propios voluntarios y manifestantes hacen cordones para que pueda salir la policía, no. Se explica que la turba bloqueó a la policía. Alguna imagen, alguna noticia contrastable de desordenes? O sólo resistencia pasiva? Saldrán imágenes de la manifestación “unionista” de ayer? Maldita mentira, maldita postverdad.

Busquen, busquen imágenes, infórmense más allá de los medios, o vayan a buscar medios extranjeros, y háganse una opinión… porque todo esto ya no es un problema catalán, es un problema de democracia y transparencia en España, de connivencia de los medios, y eso es muy preocupante para el futuro de España, piénsenlo.

Nosotros sólo queremos decidir sobre nuestro futuro, eso es todo.

2016: majoria d’edat de l’espionatge digital

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?).

La diferència és que ara els atacs digitals es combinen amb l’espionatge de tota la vida, la intel·ligència, contraintel·ligència, informació, contrainformació, difamació, propagació de rumors i demés tècniques (conegudes, però limitades), fent servir les potencialitats de la xarxa: blogs, xarxes de webs “informatives” i “fiables”, tweetbots emetent notícies, pretesos informadors sobre el terreny efectuant notícies falses (la guerra de Síria és també un camp de batalla informacional també)…

El més aterridor de tot és que en la era de la informació és facilíssim crear desinformació: la sobreabundància de mitjans i la pèrdua de prestigi (en part merescuda, en part intencionada) dels mitjans clàssics en favor de de nous actors informacionals, l’eclosió de nous mitjans i la facilitat per crear-los ha permès el naixement d’un ecosistema informacional totalment caòtic, on bussejar i trobar informació fiable no és, moltes vegades, una tasca fàcil. Això i les potencialitats que deia abans fan que crear xarxes de suposats llocs de notícies fiables a base de retweets o de likes o de comparticions en xarxes (les fake news de Facebook) sigui possible sabent com fer-ho, accentuant la tribalització que sembla proporcionar la web: en comptes de globalitzar-nos i entendre l’altre, busquem l’autoafirmació de les nostres idees, dels mitjans afins. Missatges clars, contundents, fàcils, fan la feina. Els populismes tenen el terreny adobat. I qui se n’aprofita, també.

I així estem. Al·lucinant que el proper President dels USA vagi desmentint favors de l’espionatge rus mentre carrega contra el seu propi govern, mentre s’expandeix la por a que aquest tipus de coses també puguin passar a Europa (que, ben pensat, som els altres veïns dels russos).

Sí, el 2016 quedarà com l’any de la majoria d’edat de l’espionatge digital.

Calcem-nos, a veure què ve. I igual que tanquem la casa, intentem assegurar les nostres dades i mirem bé què llegim. Segur que ajuda.

De la postveritat a la postdemocràcia

Que la paraula de l’any 2016 sigui postveritat diu molt de l’any.

Però no deixa de ser una etiqueta, una imatge si es vol, de tot el que això representa: el tancament d’una època i la recuperació d’un món que potser creiem superat. Oblidem el món d’una única superpotència, torna una altra guerra freda amb diferents actors (Estats Units, si, però també Xina i Rússia), tornen les pors si no a una hecatombe nuclear si a un terrorisme liquid, inclassificable, i amb tants caps com una hidra.

Un món que torna a tancar-se sobre si mateix, on la por al desconegut mou polítiques i on la política es deixa portar per simplismes, per idees primàries que no aporten reflexió, només falses seguretats, on la reflexió es substitueix per reflexos i identitats, i on la educació es desvesteix a passes gegants, eliminant l’esperit crític, empobrint-nos i debilitant-nos a tots.

I sobre aquestes falses seguretats s’edifiquen murs, es munten vigilàncies, es fan estranyes amistats. Venen estranyes barreges de realpolitik, maquiavelisme i populisme. Es buiden les paraules del seu significat original i se’ls canviarà després, per fer-lo servir com una arma contra el contrari, com un escut de protecció, i es canviarà el diàleg per la cridòria i la repetició dels conceptes. Pura propaganda.

Contra això només queda el que sempre ha quedat: educació, reflexió i sentit comú. I en un món cada vegada més connectat i amb distàncies més curtes, però alhora més fragmentat, cal també aprendre cada vegada més a posar-se en la pell de l’altre per comprendre.

COP21: més enllà del clima

Comença la COP21 a París, tant de bo s’acabi amb uns objectius marcats i, encara millor, s’acompleixin.

D’entrada, és bo que alguns ja reconeguin el paper que tenen en tot plegat, encara que d’altres s’hi resisteixin, o que tercers semblin no tenir gaire clar arribar a una solució (“Si som ambiciosos en l’objectiu fixat, almenys ens hi aproparem”, diu Hollande)… Veurem què en surt.

Voldria ser optimista, però prefereixo esperar i ser realista: massa temps des del Kyoto original i les coses no avancen, l’economia (curta de vista, famèlica de beneficis ràpids) tot ho engoleix, tot ho prioritza.

Però tampoc cal ser pessimista: crec que ara sí que li veuen les orelles al llop i que ja hi ha massa senyals i evidències objectives arreu, massa catàstrofes i canvis, i massa riscos (objectius) econòmics… i sempre ens movem quan ens toquen la butxaca… però aquesta mateixa butxaca comença a generar sectors nous d’economia i energia, amb la promesa d’un futur millor, i d’uns beneficis nous. Potser això ajudarà, això i que els governs no posin pals a les rodes, o que no et treguin la xarxa de seguretat mentre fas un salt, com la fabulosa política energètica del govern espanyol.

Sigui com sigui, ara tenim una cimera del clima. Però no ens oblidem que no és només el clima. Si aconseguim estabilitzar i reduir emissions, fer el salt (o les passes) cap a un sistema energètic nou, el clima és només un dels factors.

Cal canviar també el nostre consum, l’agricultura i la ramaderia industrial, que contaminen aqüífers, rius, llacs i mars. Cal deixar d’obrir el planeta per buscar encara més minerals o de cremar selves per plantar oli de palma o blat de moro per biocombustibles. El creixement exponencial basat en béns de consum físics ja no s’aguanta.

I sí, cal que tots fem petits passos per ajudar: reciclar, reutilitzar, reduir, consumir km 0, usar el transport públic… ja ho sabem. Però que no ens ho carreguin tot a nosaltres: si es permet que la indústria segueixi empaquetant els talls de pernil dolç d’un en un, què guanyem? Si jo no puc posar una placa solar i connectar-la a la xarxa perquè haig de pagar per si de cas algun dia consumeixo… quin exemple donem?

Comencem pel clima, endavant. I seguim per la resta.

Maten les armes, no les persones


Hores d’ara tothom sap ja què ha passat a París, n’informen arreu i tots tenim una opinió, una idea, un sentiment.

Jo no puc afegir gaire, només deixo aquí tres apunts ràpids:

  • Un avís: Tothom diu la seva, tothom. I molts aprofitaran per portar l’aigua al seu molí: polítics a França i arreu, pseudoperiodistes i suposats intelectuals. Llegiu-los si voleu. Però feu servir-ho per posar cadascú al seu lloc, contextualitzeu-ho tot. Voldran tancar fronteres, aturar l’allau d’immigrants, retrocedir Europa (la idea, que encara queda), controlar més, criminalitzaran la criptografia i la llibertat de la xarxa i ho justificaran amb tot això. Però no son només aquestes mesures.
  • Una reflexió: El que ha passat és terrible. I ho han fet persones. I potser algú s’ha colat entre els refugiats. Però eren només persones (dolentes, terribles, fastigoses, assassines, però persones), i una sola persona no pot fer això. Ho han fet les armes. Busquem culpables? Busquem-los, i tant, per tots els mitjans. Però aturem també el tràfic il·legal d’armes i explosius (on són les armes de les guerres balcàniques, què entra per Ucraïna? I són dos punts, només), controlem els fabricants, les rutes d’entrada. Si no hi ha accés a armes i explosius, això serà difícil que passi. El món es plè d’armes. Podem aixecar fronteres perquè no passin les persones, però les armes si que passen entre els filats.
  • Una recomanació: per estar al dia els diaris, el que volgueu, però més d’un, per comparar-los. Per anar més enllà del que moltes vegades diu la premsa (els purs fets), feu un cop d’ull a Guerras Posmodernas.

I permeteu-me que acabi com he començat, si fa no fa:

Hores d’ara tothom ja sap què ha passat a París. Tothom sap també què passa a Síria, i a l’Iraq. Alguns encara recorden com està Líbia i el sud d’Argèlia (i com en rep Tuníssia). Potser ja no tants els sona encara Somàlia i com afecta Kènia, i algú fent memòria pot recordar Txad o Nigèria, on Boko Haram hi campa.

De vegades passa que només recordem Santa Barbara quan trona, però hi plou molt, al món.