Guerres climàtiques

Primer, aquesta crisi ens està caient al damunt molt més de pressa del que es reconeix públicament.[…]

Segon, tot això sobre canviar les bombetes i conduir menys, si bé és útil per conscienciar la gent i dóna una certa sensació de control sobre el destí, pràcticament és irrellevant o no influeix en el resultats d’aquesta crisi. Hem de descarbonitzar completament les nostres economies.[…]

Tercer, és il·lusori pensar que realment podrem complir aquests terminis.[…]

I, quart, per cada grau que puja la temperatura de mitjana global, també ho fan els moviments massius de població, el nombre d’estats desestructurats o en procés de desestructuració i molt probablement els casos de guerres internes i internacionals.

Gwynne Dyer
Guerres climàtiques, 2013 (Ed. Librooks)

Espanta llegir el que se’ns ve a sobre i el planeta que estem deixant, i més en un llibre que no és de ficció, sinó que projecta possibles escenaris ja calculats i algunes conseqüències polítiques. I desespera una mica pensar en que qui ha de prendre solucions de gran abast (econòmic, social, geogràfic i temporal) potser no té els coneixements, la valentia o la honradesa per fer-ho (o tots tres).

Sempre ens quedarà l’esperança que alguns es moguin i els altres, ni que sigui per pura imitació, el segueixin.

Un gran pas per la humanitat


Avui fa 45 anys de l’arribada a la Lluna, demà del passeig llunar d’Aldrin i Armstrong, un dia després de l’arribada.

45 anys després, Rússia, Europa, Xina, Japó, Índia i Brasil tenen programes espacials, i l’empresa privada ja hi és present també. Però no hem anat a Mart, a la Lluna fa molt que no hi tornem, i l’espai s’ha militaritzat i omplert de brossa, satèl·lits vells i peces.

Allò que hauria de ser una nova oportunitat, un nou punt de trobada per la magnitud del repte, sembla que no és més que una expansió del pitjor que fem al nostre planeta mare: fronteres, porqueria i rivalitats.

Potser és que l’espai no és la última frontera, potser és que encara tenim massa fronteres a la Terra i això ens perd.

Tant de bo algun dia tornem a fixar-nos en les estrelles com un repte i com una conquesta intel·lectual per tots i per a tots: el següent gran pas per la humanitat.

Geopolítica líquida

En un article recent a Time, Kaplan reivindica el retorn de la geopolítica tradicional, lligada als blocs, els interessos nacionals, els recursos naturals i la força militar. Parla d’equilibris, de blocs, d’àrees d’interès, d’aliances, i de països totalment en crisi (en guerra) interna, de com tot això no marxa i que moments històrics com la Unió Europea poden no ser la norma. Tot un tractat ràpid de geopolítica clàssica per treure’ns la bena dels ulls als il·lusos que se’ls hagi acudit pensar en el triomf de la democràcia arreu del planeta, en l’exemple europeu a seguir o en en les qualitats regeneradores, internacionalitzadores i pacificadores de la xarxa.

Il·lustració per Time de Oliver Munday

Però això no és així: ningú ha oblidat la geopolítica, la contenció i els recursos naturals, per citar alguns exemples. Sense parlar ja dels americans, què han fet els britànics a Irak (petroli) o els francesos a Mali (recursos nuclears)? D’altra banda, la intervenció russa a Crimea té, indubtablement, una lectura internacional de demostració de poder militar (l’etern retorn de l’imperi), així com el joc amb el preu del gas a Ucraïna, però també té una lectura en clau interna: trobar un enemic extern o un element patriòtic qualsevol sempre uneix enfront les dissidències internes (protestes pro-democràcia, l’afer Jodorkovski) – igual que fa la Xina, abans amb Taiwan, ara amb les Senkaku, davant de protestes per corrupció, vagues, demanda de sous, problemes ambientals)…

Sigui com sigui, l’anàlisi de la realitat mundial en front a blocs pot ser atraient, però també és, segurament, massa simplista: els blocs es mouen, i estan formats per unitats més petites (algú s’imagina Irak com un forat de caos? Amb un estat kurd independent al nord, connectat amb la resta de territori kurd, o una majoria xiïta tocant a Iran?): les fronteres son poroses, i artificials, les comunitats s’influeixen unes a altres a través de les fronteres i sí, internet és, si no el gran democratitzador, sí el gran catalitzador de les comunicacions, el gran accelerador i difusor de les notícies. I això té conseqüències.

La geopolítica és interessant, doncs, com a exercici, com a model, però res més: cal recordar que tot model simplifica, i els detalls son importants. Des del moment en que interpretem els blocs de manera estàtica, perdem el dibuix, perquè el món és canviant, líquid.

Homs, Srebrenica

Les imatges de la sortida ahir dels últims civils de Homs just abans d’acabar la treva -civils corrents cap als cotxes de la ONU, entrant a dintre i caminant darrere d’ells mig ajupits per protegir-se, fugint del que estava a punt d’arribar- em van fer recordar, inevitablement, l’encaixada de mans d’ara fa 24 anys entre Ratko Mladic i el comandant del contingent holandès de cascos blaus que protegia Srebrenica: tothom no volent saber el que se sabia que anaven a fer i van acabant fer. El paper galdós de l’ONU, no sabent protegir a la gent, ni per mitjans ni per decisió, em va obrir els ulls al cinisme de la política internacional, a les mesquineses de la comunitat internacional i l’ús de la política i les institucions per aconseguir els fins propis.

I tal com ara farà 20 anys de Srebrenica, seguim en el mateix punt. Civils fugint del que serà una matança (si no ho és ja hores d’ara), l’ONU cobrint el paper i discutint què fa mentre tot un poble és passat a sang i foc per uns i altres.

No aprenem. Ni els nostres representants ni, sembla de vegades, els que tenim possibilitat d’escollir-los.