Informació privilegiada per assaltar la frontera

Els assalts a la tanca de Melilla per part d’immigrants que intentaven passar-la han estrenat una nova tàctica: la melé (vist que els assalts amb escales a la doble tanca no van funcionar el 2005).

La tècnica pot ser una mica barroera, perquè es basa en la quantitat de gent que hi arriba i en el desbordament de les forces vigilants, però en el segon intent hi ha un petit factor diferencial: Els qui volien passar no ho han fet a la babalà, han escollit un moment específic: la tanda de penals en el partit Espanya-Itàlia, i això demostra un grau més alt de sofisticació: l’ús d’informació sobre l’objectiu, el coneixement del seu funcionament.

La tàctica d’atacar (o intentar passar) usant festes, dates o moments assenyalats no és nova (durant la guerra d’independència nord-americana, Washington va creuar el Delaware la nit de Nadal de 1789, i la guerra del Iom Kippur del 1973 va començar durant una festa jueva, per exemple), però si que és el fet d’usar aquesta informació en moviments d’aquest tipus… Seria interessant saber si creix l’intent de traspassar la frontera mexicano-americana durant les finals de la NBA o la SuperBowl, sense anar més lluny…

Agricultors africans i subsidis europeus

Ngozi Okonjo-Iweala, directiu del Banc Mundial, en un escrit al Time de 19 de maig de 2008 deia:

If the world’s richer countries really want to help poor African farmers, they could make a massive difference by eliminating their own agricultural subsidies. Is it really acceptable that while the average African lives on $2.30 a day, cattle in Europe draw an average subsidy of $2.20 per head a day?

Okonjo-Iweala va escriure això arran de les primeres protestes per les pujades dels preus dels aliments ara fa uns dies, però el que diu hauria de ser vàlid amb independència dels situacions extremes o problemes temporals.

La globalització ho ha de ser en tots els sentits, si no és una altra manera d’explotació.

Birmània: com si no passés res

Les conseqüències del pas del tifó per Birmània no han fet més que evidenciar, portar a primera plana la corrupció i el despotisme imperant de fa molt temps en aquell país.

A un li agradaria pensar que davant de la injustícia imperant la població s’acabarà aixecant i enderrocant el règim que els oprimeix, i, sent encara més somiador, li agradaria pensar que podria haver-hi una intervenció internacional per enderrocar un règim a totes llums corrupte, que esclavitza tot un país en benefici propi, a uns odiosos dictadors…

Però això és ser un somia-truites: Birmània no té petroli (no és un gran productor, com a mínim), ni està en una zona que sigui vital pel comerç mundial, i la població té prou problemes amb el dia a dia, per posar alguns exemples.

No, la ONU i Occident ens queixarem, protestarem, però no farem res més. Els xinesos no diran res, els àrabs ho ignoraran, i la dictadura militar seguirà fent el que vol. Avui ja han votat la “constitució” que els permetrà seguir tutelant una futura “democràcia” feta al seu gust. Demà repartiran quatre sacs més d’aliments i deixaran que la població s’espavili sola, sense esvalotar-se.

Campanya contra les bombes de dispersió

A Cosas de la Diplomacia han començat una campanya per tal que el Govern espanyol signi un conveni contra les bombes de dispersió.

Les bombes de dispersió són un tipus de bombes que no contenen un únic explosiu, sinó que es subdivideixen en moltes bombes petites per augmentar així el radi d’acció (de mort) de la bomba. El problema és que moltes d’aquestes bombes, igual que passa en les mines, fallen, i queden enterrades o penjades dels arbres (a diferència de les mines, a més, el simple moviment del vent les pot fer explotar). En zones de conflicte bèl·lic on s’han usat, segueixen matant i ferint civils durant molt de temps.

Tal i com expliquen a la pàgina de la campanya, és molt fàcil col·laborar: només cal enviar un correu als portant-veus dels diferents grups del Congrés. A la pròpia pàgina hi trobareu els correus i una carta tipus per enviar, si és que no la voleu redactar vosaltres mateixos (si voleu enviar la carta als diputats dels grups catalans en català, he fet una traducció: copieu-la directament al text del missatge i envieu missatges).

Àfriques

L’Àfrica geogràfica no es correspòn amb una Àfrica humana: no n’existeix només una, n’existeixen moltes.

En què s’assemblen els paisos del Magrib amb els dogon de Mali, o els eritreus amb els habitants de Zanzíbar, els somalís amb els habitants de Togo, o els problemes de Libèria amb les guerres del Congo?

Cada país, cada grup, té la seva pròpia història, els seus problemes, la seva identitat i la seva manera de ser. Potser l’únic element comú entre tots ells (del Sahel en avall, si més no) és que han estat tots sotmesos a colonització, i, en part, aquí hi ha l’origen de molts problemes (problemes que després s’han agreujat per motius afegits i de collita pròpia):

“[…]Ronald Oliver, un historiador de la Universitat de Londres, ens fa notar un error molt estès: generalment, s’admet que els colonitzadors europeus van dividir l’Àfrica. -¿Dividir? – se sorprèn Oliver-. Va ser una unificació brutal consumada a mata-degolla! Dels deu mil [estats, reialmes, unions tribals i federacions de l’Àfrica precolonial] en van quedar cinquanta.”

Ryszard KapuÅ›ciÅ„ski, Eben, Anagrama·Empúries, 2006, pàgina 329

No ens hem de mirar el continent des dels mapes polítics dels atles: mirem-lo des dels mapes geogràfics: mirem rius i valls, costes i muntanyes i fixem-nos en la gent que hi viu, en el seu entorn. Aleshores es quan es veuen les Àfriques que estaven ocultes.