De Westfàlia a Ucraïna

Schlacht am Weißen Berg C-K 063.jpg
By

Fer referència a la guerra d’Ucraïna com la Tercera Guerra dels Trenta Anys(1) sembla en principi estrany i llunyà.

Aquella guerra es va acabar amb la Pau de Westfàlia, on es van definir els conceptes en els que s’ha basat l’ordre internacional des d’aleshores: l’equilibri entre països, la separació entre política externa i interna, la no ingerència en polítiques internes… de fet, tot el que Putin ha acabat d’esborrar amb la invasió d’Ucraïna i que ja porta temps fent a Txetxènia, Geòrgia, Armènia, Azerbaidjan i d’altres espais post-soviètics.

Altra discussió és si els principis en què es basava el tractat ja estan obsolets o amb el potencial militar i els plantejaments d’avui dia (guerra total, híbrida, econòmica, les dependències econòmiques i el poder de la informació, entre d’altres) l’únic que s’aconsegueix és multiplicar la letalitat dels conflictes o el risc que passin, i si ens hem de basar no en un equilibri entre uns quants (massa mascles alfa) o, millor, en cooperació, desenvolupament i confiança. I no és un plantejament naïf, és potser l’única manera de créixer plegats. Però també és donar-li la volta com un mitjó a com hem plantejat les relacions internacionals tota la història…

Tornant a la Guerra dels Trenta Anys, la primera ja va redibuixar les fronteres d’Europa, a còpia de molts morts i destrucció, la segona va tornar a dibuixar no només les d’Europa sinó les del món (independències posteriors, adéu als poders colonials) encara amb més morts i destrucció. Si aquesta fos la tercera, què passarà? Ens hauria d’espantar una mica pensar-ho.

(1) La Segona Guerra dels Trenta Anys, segons alguns, serien les dues guerres mundials, ocorregudes en un període aproximat de 30 anys.

Les eleccions USA, els Consells Comarcals i la Unió Europea

Es pregunta un bon amic com és que tots coneixem que ha guanyat en Biden, i no coneixem el nom del president/a del nostre Consell Comarcal…
A banda de la importància i la transcendència de cada càrrec, hi ha una diferència molt, molt important:

  • Al president dels Estats Units l’escull la ciutadania.
  • Als presidents dels Consells Comarcals no els escull la ciutadania, els escullen els Ajuntaments.

En el segon cas, per tant, no hi ha votació directa de la gent.

I això de que no hi hagi votació directa, fa que el càrrec i la feina quedin llunyans, fins i tot “ocults” a ulls de la ciutadania. I el que no es veu, és com si no hi fos, per més feina que s’hi faci.

Ara canviem Consell Comarcal per Unió Europea, i la cosa és similar, però a l’engròs. Qui tria els que governen la Unió? Els estats, no la ciutadania. I aleshores els càrrecs queden molt, molt lluny, allà a Brussel·les.

Mira que no sigui per això també que coneixem més de la Presidència Americana que de la Presidència Europea, a banda dels Consells Comarcals…

Covid-19: no correm, o ens la fotrem

Parteixo de la base que jo no en sé res, d’epidèmies ni de pandèmies.

Però havent estat tots confinats a casa, o que encara hi haguem d’estar, que des d’un govern ens diguin que estiguem i que de l’altre ja obrin les portes a anar a treballar (no tothom), que parlin de distribuir mascaretes uns a les estacions de metro, els altres per tothom i després ho retardin, que no expliquin mesures globals i estratègies i només vagin deixant anar mesures puntuals, ajudes a última hora per autònoms i pymes, que li donin un protagonisme exagerat al discurs bèl·lic i als cossos de seguretat, que s’aprofiti per maquillar l’exèrcit amb la UME i que aparegui el rei donant missatges, que en Sánchez ens faci de coachers a tots als seus discursos sense explicar mesures i que s’aprofiti per fer propaganda de la unitat que ens farà vèncer per una banda, i de l’altra que no hi hagi estratègies coordinades… no sé, tot plegat em fa l’efecte de descoordinació, d’anar a rebuf de la situació, de poca o nul·la previsió.

Que portar tot un país, fer front a l’emergència sanitària i alhora intentar que la patacada econòmica, social i laboral no sigui brutal no ha de ser, no és, gens fàcil.

Però perquè no miren fora? Itàlia segueix confinada, i aquí obren sense mesures clares. Tenen un consell consultor que ni consulten, recentralitzen i quan veuen que no és àgil, aleshores tornen a obrir l’aixeta?

Ahir mateix la OMS deia que desconfinar sense previsió pot ser tan perillós com el moment de la expansió, que pot donar lloc a un rebrot. I aquí obrim l’aixeta d’activitats no essencials (si, amb un fort impacte econòmic, i això no es pot obviar) i ho basem en no anar en transport públic i fer servir el transport privat i desplaçament a peu o en bici. Vinga, passem doncs a tornar als embussos. Qui deia que es notava l’impacte en el medi ambient, també? De seguida tornarem als nivells d’abans.

No fem més política, no més propaganda. Fem gestió i donem instruccions i informació, si us plau.

Això valdrà més que mil campanyes de publicitat.

Fake news? Enganys. Mentides.

Les fake news estan en boca de tots: periodistes, polítics, politòlegs, analistes, periodistes… a les converses, als articles, a les anàlisi… arreu. Son el gran papu de la societat de la informació, el gran risc que ens amenaça i que hem de combatre si volem societats madures.

Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és.

Passem a dir-li el que son, que per noms en català (o en castellà) no ens en falten:

  • engany
  • enganyifa
  • ensarronada
  • fal·làcia
  • falòrnia
  • farsa
  • ficció
  • impostura
  • mentida

i alguns que em deixo, segur.

Així que usem les paraules que defineixen cada cosa en el seu moment i sí, carreguem-los-hi així tot el seu sentit més pejoratiu i negatiu. Perquè les accions que expliquen, o que poden provocar, ho son, de negatives. I no son coses noves. La mentida, l’engany i la desinformació interessades hi han estat sempre, pels més vils interessos. No els endolcim.

Comencem per eliminar el terme “fake news” de les “fake news”.

Manual mínim per estar situats

Vistos els dies i la informació que corre o ens deixen veure, cal equipar-se bé:

  • Mirar notícies d’arreu, d’aquí, d’allà i de més enllà, i escoltar totes les opinions (potser cal carregar-se amb sal de fruites, bicarbonat o almax, ull!).
  • No perdre mai, mai, la capacitat crítica: tots tenim unes preferències, les que siguin; però sempre ha de prevaldre un judici propi del que passa (cosa que de vegades costa, i molt).
  • Fer-se amb una bateria externa extra: fondrem el telèfon tirant de Twitter, Instagram, diaris i Telegrams.
  • Baixar-se el navegador Tor per saltar les prohibicions de planes web. Imprescindible, qui ho havia de dir.
  • Tenir sempre a mà també la llista de Factcheckers imprescindibles.

La resta: aigua, entrepans, no ficar-se en merders i no deixar que et prengui el pèl, ja s’ha dit a bastament.