2016: majoria d’edat de l’espionatge digital

Ja fa temps que es parla de cibercrim (robatoris de dades a petita i gran escala, atacs DDoS, xantatges de dades, segrest d’ordinadors, xarxes zombies, infiltracions…) i ja s’havien vist alguns exemples sonats d’usos d’armes digitals per part de serveis d’espionatge (recordeu Stuxnet?), però aquest any ha estat ja el de l’ús més o menys obert de tot el que s’ha anat provant en anys previs (quantes vegades no s’ha parlat d’atacs des de Rúsia o la Xina a empreses americanes, sobretot, i occidentals en general?).

La diferència és que ara els atacs digitals es combinen amb l’espionatge de tota la vida, la intel·ligència, contraintel·ligència, informació, contrainformació, difamació, propagació de rumors i demés tècniques (conegudes, però limitades), fent servir les potencialitats de la xarxa: blogs, xarxes de webs “informatives” i “fiables”, tweetbots emetent notícies, pretesos informadors sobre el terreny efectuant notícies falses (la guerra de Síria és també un camp de batalla informacional també)…

El més aterridor de tot és que en la era de la informació és facilíssim crear desinformació: la sobreabundància de mitjans i la pèrdua de prestigi (en part merescuda, en part intencionada) dels mitjans clàssics en favor de de nous actors informacionals, l’eclosió de nous mitjans i la facilitat per crear-los ha permès el naixement d’un ecosistema informacional totalment caòtic, on bussejar i trobar informació fiable no és, moltes vegades, una tasca fàcil. Això i les potencialitats que deia abans fan que crear xarxes de suposats llocs de notícies fiables a base de retweets o de likes o de comparticions en xarxes (les fake news de Facebook) sigui possible sabent com fer-ho, accentuant la tribalització que sembla proporcionar la web: en comptes de globalitzar-nos i entendre l’altre, busquem l’autoafirmació de les nostres idees, dels mitjans afins. Missatges clars, contundents, fàcils, fan la feina. Els populismes tenen el terreny adobat. I qui se n’aprofita, també.

I així estem. Al·lucinant que el proper President dels USA vagi desmentint favors de l’espionatge rus mentre carrega contra el seu propi govern, mentre s’expandeix la por a que aquest tipus de coses també puguin passar a Europa (que, ben pensat, som els altres veïns dels russos).

Sí, el 2016 quedarà com l’any de la majoria d’edat de l’espionatge digital.

Calcem-nos, a veure què ve. I igual que tanquem la casa, intentem assegurar les nostres dades i mirem bé què llegim. Segur que ajuda.

De la postveritat a la postdemocràcia

Que la paraula de l’any 2016 sigui postveritat diu molt de l’any.

Però no deixa de ser una etiqueta, una imatge si es vol, de tot el que això representa: el tancament d’una època i la recuperació d’un món que potser creiem superat. Oblidem el món d’una única superpotència, torna una altra guerra freda amb diferents actors (Estats Units, si, però també Xina i Rússia), tornen les pors si no a una hecatombe nuclear si a un terrorisme liquid, inclassificable, i amb tants caps com una hidra.

Un món que torna a tancar-se sobre si mateix, on la por al desconegut mou polítiques i on la política es deixa portar per simplismes, per idees primàries que no aporten reflexió, només falses seguretats, on la reflexió es substitueix per reflexos i identitats, i on la educació es desvesteix a passes gegants, eliminant l’esperit crític, empobrint-nos i debilitant-nos a tots.

I sobre aquestes falses seguretats s’edifiquen murs, es munten vigilàncies, es fan estranyes amistats. Venen estranyes barreges de realpolitik, maquiavelisme i populisme. Es buiden les paraules del seu significat original i se’ls canviarà després, per fer-lo servir com una arma contra el contrari, com un escut de protecció, i es canviarà el diàleg per la cridòria i la repetició dels conceptes. Pura propaganda.

Contra això només queda el que sempre ha quedat: educació, reflexió i sentit comú. I en un món cada vegada més connectat i amb distàncies més curtes, però alhora més fragmentat, cal també aprendre cada vegada més a posar-se en la pell de l’altre per comprendre.

Millorar la participació: dades obertes i transparència

De fa anys que es diu que la política es professionalitza i s’allunya de la ciutadania, i els escàndols continuats de corrupció han portat a la necessitat de netejar la seva imatge de cercle tancat i viciat, d’obrir-la al comú de la ciutadania, buscant noves eines de participació.

Nous moviments polítics, més oberts i participatius que els anteriors, més flexibles, no fan sinó accelerar aquesta necessitat i això, alhora, acaba provocant la redacció de lleis sobre transparència i participació que obliguen els governs a dotar-se de determinades d’eines per acomplir aquests objectius.

Així, ens trobem que surten portals de transparència, indicadors de diferents tipus i portals i eines de participació, fins i tot arribem a trobar registres de grups d’interès* (lobbies): moltes i diferents eines per millorar l’accés a la informació i la participació per part de la pròpia Administració.

Però son aquestes eines les adequades? El debat va més enllà de l’eina en si mateixa, com apunta Carlos J. Gil a La democracia no representativa no es representativa i explica molt bé Versvs a Los límites de la participación**:

  • el concepte d’una democràcia participativa és funcional?
  • com podem tenir una imatge representativa de tothom en determinades assemblees?

Sembla molt, molt difícil, i no tothom podrà o voldrà anar sempre a tot, o participar en tot: la gent acostumem a moure’ns per motius determinats i no sempre altruistes, i de vegades no tenim interès o el coneixement necessari en alguns temes, o bé la profunditat i les conseqüències del que cal analitzar se’ns escapa: pot la saviesa del grup ser correcta en qualsevol cas? Sembla que no quan el grup és molt gran i els punts de coneixement son diversos i dispersos (on no hi ha un criteri comú), i això ens portaria a que el resultat no sempre podria ser el més correcte ni el més beneficiós per al grup sencer, això és, la societat…

Ara per ara, tenim més informació (portals open data) i hi ha eines i plataformes creades per grups de ciutadans/activistes que permeten aquest control (els OCM, per exemple), però tothom l’exercirà? De veritat tothom voldrà ser un científic de dades? Segurament no.

Les iniciatives de participació han de ser-hi, però el temps i la maduració de la societat ens indicaran fins a quin punt son útils. El que no hem de perdre de vista, però, és l’apoderament real de determinades minories (grups d’activistes, ciutadans conscienciats) que poden, aquests si, ser generadors d’opinió: es tracta de crear o cuidar el teixit social que permeti aquests grups independents, que enriqueixen el debat i per tant estenen el debat polític més enllà de les administracions. I les eines per aquest apoderament son, en gran mesura:

  1. els portals d’open data amb dades d’interès real, amb etiquetats comuns i mateixes unitats de mesura, comparables, agregables, que permetin l’anàlisi independent de tercers.
  2. els portals de transparència on es pengi la informació més textual, els indicadors, actes, no s’agrupi el comú de la informació generada per l’administració de torn.
  3. unes polítiques documentals i arxivístiques comunes, amb sintaxis estandarditzdes, que permetin una ordenació amb un llenguatge comú de la informació dels punts anteriors.

Els portals de participació i les iniciatives de participació seran útils (ni que sigui orientativament) i tindran èxit en tant es cuidin els anteriors punts, perquè aleshores podrà créixer el número i la qualitat de la opinió (la formació) dels participants.


(*) Registre que és voluntari i sotmès a monitorització i control una vegada t’hi inscrius.
(**) Links via Arnau Fuentes a Recull d’enllaços, nº 9.

Refugiats

Refugiats. No paren d’arribar. I no pararan, mentre tinguin motius per fer-ho i l’esperança d’un lloc nou on anar.
I cada vegada menys sembla ser l’anhel d’una vida millor; malauradament, semblen simplificar-se els motius: és trobar un lloc on viure, on no et matin arbitrariament o visquis esclavitzat.

A “Qué pasa en los países de donde salen las personas que llegan a Europa?“, de Desalambre, periodisme i drets humans (via Perfil de twitter de Jesús M. Pérez), ho expliquen molt bé, i el mapa és claríssim. Venen de països desfets i destrossats, i passen per països també desfets.

Origens dels refugiats de la crisi d'estiu de 2015
Dues grans vies d’entrada: el sud i el sudest.

Al sud-est, venen de Siria, Irak i Afganistan, via Turquia. A Siria la guerra civil mata la gent, Occident (haurem de revisar aquest concepte algun dia) no fa res, directament, els russos i Iran ajuden el règim i l’Isis fa el que vol allà on pot. L’Irak ja fa anys que es dessagna després d’una ocupació i una reconstrucció irregular, igual que l’Afganistan. Llocs sense futur, en guerra, sense esperança i on la mort pot arribar de molts llocs.

I per on venen? Per mar des de Siria no és gaire probable, donat el control governamental de la costa (a Tartús hi ha una base naval russa), i per la distància fins Grècia. Passen com poden a Turquia i des d’allà fins a les illes gregues de la costa turca? I els turcs, què fan? Mirar cap a una altra banda, com quan l’Isis venia el petroli dels pous capturats (o els kurds lluitaven al costat de la frontera?

I al sud? Les pateres d’Argelia i Marroc han estat substituides per tot el tràfic humà que surt de Libia (o del territori que ocupaba). L’estat no hi és, i la guerra continua entre diferents faccions ha eliminat els antics controls, qualsevol cosa que suri és bona per portar gent al nord, que ja els recollirà algú. I vénen de països en guerra com Somalia, dictadures com Eritrea o matances com les de Boko Haram a Nigeria, les de Sudan a les zones de Darfur i Kordofan, o les del nord de Mali i Sud d’Algèria, o les poques perspectives de Senegal, Gambia o Bangladesh (recordeu que van canviar un seguit de territoris no fa gaire, oi? Segur que això facilita l’acabament del mur de la frontera i aïlla més el pais).

Venen i seguirant venint. I nosaltres també ho fariem. I ho hem fet.

Potser no està de més preguntar-nos si, vist que sembla que no tenim la voluntat d’arreglar els problemes i les situacions a l’origen, el mínim que hem de fer és ajudar-los al final, quan arriben. Perquè el cinisme, les quotes i els murs no arreglaran el problema.

Privacitat i controls no garantiran la llibertat

Torna a planar sobre nosaltres les retallades de llibertat en nom de la nostra mateixa llibertat i seguretat.

Poques hores després de la manifestació de París, es demana revisar Schengen, crear més llistes i més registres i fins i tot Cameron planteja la burrada de prohibir el xifrat en les comunicacions.

Totes aquestes mesures i declaracions fan plantejar-se molt seriosament on viuen o què pretenen aquells que ens governen i a qui votem. Si la fotografia de la capçalera política de la manifestació, separada de la manifestació real, és d’una claredat encomiable (per més que s’entengui que hi ha d’haver unes mesures de seguretat), les propostes posteriors encara fan més gran aquesta divisió, i fan dubtar molt de qui les diuen.

Més controls i més seguretat, diuen. Però d’on sortiran els cèntims per aquesta seguretat? I serà efectiva? Perquè no mirem d’on van sortir els terroristes, fills d’Europa? No seria millor invertir en educació, en que no hi hagi guetos i en donar més oportunitats a tothom? Molts, si no la gran majoria dels extremismes, es nodreixen de persones desesperades, sense futur, a qui se’ls dóna un objectiu.

Prohibim el xifrat? Clar. I deixem que qui no el tingui prohibit en faci ús, en d’altres països, i aixequem barreres artificials a Internet per poder-ho controlar: segueix molestant, o desorientant, que la xarxa encara pugui ser una ZTA de vegades. Oblidem també doncs que, quan volen, com va demostrar Snowden, ja tenen eines molt potents per desxifrar, i que les metadades associades als missatges no van xifrades. Però prohibir el xifrat abaratiria el control i el seguiment, això és cert… tot i que quan parlem de prohibir, ho fem de cara a la ciutadana, entenc: els cossos i forces de seguretat de l’estat (dels estats) sí que tindran aquest privilegi, segurament. I sí, ara vivim en estats democràtics, i no hem de témer res, fins que mirem com avança el Front Nacional o Alba Daurada, sense anar gaire lluny.

No es pot ni restringir llibertats ni atacar la privacitat ni els drets personals en nom d’una suposada seguretat. No podem permetre que es faci contravenint allò que es diu defendre, no podem deixar terroritzar-nos. Anar per aquest camí seria, precisament, atacar la llibertat de premsa, d’opinió i d’expressió que significa “Charlie Hebdo”: el simple fet de proposar aquestes mesures no es pot agafar ni amb ironia, de tant mal gust que és la broma.