Fake news? Enganys. Mentides.

Les fake news estan en boca de tots: periodistes, polítics, politòlegs, analistes, periodistes… a les converses, als articles, a les anàlisi… arreu. Son el gran papu de la societat de la informació, el gran risc que ens amenaça i que hem de combatre si volem societats madures.

Fantàstic! Comencem a combatre’l i, per fer-ho, deixem de dir-ne “fake news”. Que en anglès queda molt bé, com de molt expert però, què voleu que us digui, així el significat es suavitza, perd una mica el seu significat real, sembla més una cosa artificial, un objecte d’estudi o un fenòmen nou, i no ho és.

Passem a dir-li el que son, que per noms en català (o en castellà) no ens en falten:

  • engany
  • enganyifa
  • ensarronada
  • fal·làcia
  • falòrnia
  • farsa
  • ficció
  • impostura
  • mentida

i alguns que em deixo, segur.

Així que usem les paraules que defineixen cada cosa en el seu moment i sí, carreguem-los-hi així tot el seu sentit més pejoratiu i negatiu. Perquè les accions que expliquen, o que poden provocar, ho son, de negatives. I no son coses noves. La mentida, l’engany i la desinformació interessades hi han estat sempre, pels més vils interessos. No els endolcim.

Comencem per eliminar el terme “fake news” de les “fake news”.

Manual mínim per estar situats

Vistos els dies i la informació que corre o ens deixen veure, cal equipar-se bé:

  • Mirar notícies d’arreu, d’aquí, d’allà i de més enllà, i escoltar totes les opinions (potser cal carregar-se amb sal de fruites, bicarbonat o almax, ull!).
  • No perdre mai, mai, la capacitat crítica: tots tenim unes preferències, les que siguin; però sempre ha de prevaldre un judici propi del que passa (cosa que de vegades costa, i molt).
  • Fer-se amb una bateria externa extra: fondrem el telèfon tirant de Twitter, Instagram, diaris i Telegrams.
  • Baixar-se el navegador Tor per saltar les prohibicions de planes web. Imprescindible, qui ho havia de dir.
  • Tenir sempre a mà també la llista de Factcheckers imprescindibles.

La resta: aigua, entrepans, no ficar-se en merders i no deixar que et prengui el pèl, ja s’ha dit a bastament.

Política de bombolla

La gran majoria de polítics no fan de polítics: fan de caps de tribu, d’animadors dels seus seguidors, de hooligan de grada… per desgràcia per tothom.

Aquesta última campanya, amb comptades excepcions, és l’eclosió definitiva d’aquesta manera de fer política, barroera, tancada, perillosa, ignorant i insultant; i és alhora la cloenda del que es va coent aquests últims anys en el món polític.

A nivell social, parlem de bombolla informativa per definir com cada vegada més la gent es tanca a la seva closca, ignorant allò que no quadra amb les seves idees preconcebudes, entrant en un cercle tancat, i retroalimentat que no porta més que a la progressiva polarització, a la identificació amb els “teus” i l’allunyament dels “altres”. S’acaba l’empatia.

Podem culpar les xarxes socials, els mitjans d’informació… busquem qui vulguem: no hi ha un únic culpable, i nosaltres mateixos en tenim part per acomodar-nos a escoltar només el que ens plau, a no fer l’esforç d’intentar entendre l’altre.

Però aquest tancament a nivell polític i, sobretot, a nivell de missatges dels polítics és escandalós, vergonyós, preocupant i perillós.

Poca a nul·la educació d’alguns polítics i polítiques, despreci per les idees dels altres, una suposada ironia -feridora- d’alguns, missatges repetits una i mil vegades, col·locats a tort i a dret, sense filar un mínim argumentari ni bastir discursos entenedors… Aquesta mena de classe política és, alhora, un símptoma de que quelcom no funciona a la nostra democràcia i un far per a molta gent, una mena de llicència de bucaner per poder fer i dir el que es vol, un llibertinatge polític i social que no promet res bo.

No ens podem permetre més una política de bombolla i crispació, de tribu, de divisió entre uns i altres.

Cal defensar idees, és clar, però cal arribar a consensos i partir d’idees fermes i postures flexibles, de diàleg i negociació. I ara sembla que partim del contrari: idees flexibles, líquides (adaptades a l’enquesta de torn) i postures fermes, tancades, que no possibiliten el diàleg, que ratllen l’insult i la ridiculització de l’altre.

Mals temps per una democràcia que es mereixi aquest nom.

Votació electrònica de codi obert

Imatge d'un vot en un ordinador

La DARPA començarà a desenvolupar un nou sistema de vot electrònic, i les bases pinten molt bé: en comptes de ser un sistema tancat, amb la seguretat proporcionada pel secretisme de la solució, aquest es pretén que sigui de codi obert, i testejat de manera oberta també.

La robustesa del sistema recaurà, doncs, en la pròpia comunitat, en la compartició del coneixement i la exposició pública de debilitats i millores aplicades.

El sistema que es vol implementar, a més, no sembla ser una solució comercial, sinó una tecnologia a compartir, les especificacions d’un sistema que tercers poden adoptar en sistemes, ara sí, comercials.

Que la DARPA, una agència militar dissenyi un sistema d’aquest tipus, i el dissenyi d’aquesta manera, no ens ha d’estranyar. Les notícies sobre possibles ingerències en sistemes de vot electrònic, els fraus amb màquines de votar, la por a les fake news i les intoxicacions informatives (el desgast de la trama russa a les últimes eleccions, el Brexit, Cambridge Analytica, bots amb perfils falsos a Twitter i Facebook…), la traçabilitat a la xarxa… tot això son, des d’una òptica de defensa del govern, atacs al cor del mateix: el sistema de votació i la seva fiabilitat. D’aquí que es pugui arribar a entendre com una qüestió de seguretat nacional el disposar d’un sistema fiable i robust de vot electrònic.

I que la DARPA, la creadora d’Internet, hi sigui al darrere fent-ho amb unes bases similars a com es va crear Internet, sembla també una garantia.

Democràcia i consensos

Avui a La Contra de La Vanguardia en Raimund Herder diu:

[…]
Sin razonamiento no es posible la democracia.

Pues ahora mismo no veo por ese camino a las democracias liberales.

Pues entonces no son democracias; sólo son gobiernos a los que se vota. Sin reflexión puede haber urnas, pero no hay democracia.

¿Por qué?

Porque la esencia de la democracia no está en el voto, sino en lograr consensos. Y los consensos no se consiguen imponiendo tus objetivos a los demás con más votos, sino renunciando a algunos de ellos para que el adversario renuncie a algunos de los suyos.

Paraules assenyades, que indiquen el camí que no cal perdre en temps de molta cridòria i soroll, de política de testosterona.