Sobre les llengües de la UE

Té raó en Pere quan diu,parlant de la política lingüística de la Unió Europea, que és absurd i insostenible que els documents oficials s’hagin de traduïr a 22 llengües diferents.
Però això és des d’un punt de vista pràctic, funcional, d’optimització de recursos, si així li volem dir. I, per desgracia, això no és el que trobem moltes vegades en política, i, menys encara, quan toquem temes tan delicats com els orgulls nacionals. Aquí s’aplica la versió lingüístico-continental del café-para-todos, no fos cas que se’ns ofenguin uns perquè no els traduim els seus documents mentres a d’altres si i perilli així la construcció europea.
És una altra visió equivocada de la construcció de la Europa dels pobles.Dels pobles que tenen darrere un estat que es pot sentir ofès. Els altres, a callar. Però això és un altre tema.
Molt més pràctic sería que s’usés una sola llengüa de treball, i que ningú se sentís ofès perque aqueixa no fos la seva llengüa nacional, però això costarà de fer en un continent com el nostre, farcit de petits provincianismes, ansiós de mostrar la seva diversitat i la seva diferència respecte l’altra banda de l’Atlàntic.
Seria l’esperanto la solució? Potser si, donat que no pertany a ningú.
És il·lús, pensar-ho? Potser si.
Però si els caps-pensants dels nostres governs no volen aprendre esperanto, si que podrien prendre’s la molèstia, com a mínim, d’intentar entendre què hi ha darrera de l’intent de construcció d’una llengua internacional. Potser així se’ls baixarien els fums i avançaríem una mica més.
Això, però, em temo que també és il·lús pensar-ho.

Un pèl tard, senyor Chirac

Una mica tard, però més val tard que mai:

El presidente francés, Jacques Chirac, ha querido poner la nota en el aspecto social de la crisis que afecta al país desde hace dos semanas, y sin olvidarse de recordar que su prioridad sigue siendo reestablecer el orden, ha centrado su discurso televisado de esta noche sobre esta “profunda enfermedad” en la forma de atacarla de raíz, luchando con los principios fundamentales sobre los que se construye la nación contra la discriminación y la pobreza, y sobre todo contra la que afecta a los jóvenes en los barrios marginales de las grandes ciudades.“Cualquiera que sea su procedencia, todos son hijos de la República”, ha señalado Chirac en su alocución contra el “veneno” del racismo.

Chirac anuncia un plan de integración social para 50.000 jóvenes de entornos marginales – ELPAIS.es – Internacional

Llàstima que per això hagin hagut de passar 17 dies de destrosses, on qui més ha rebut han estat els mateixos habitants dels barris on hi havia problemes, en Sarkozy hagi deixat anar la vena populista declarant que els estrangers implicats seràn expulsats (tot i que ara ho disfressi com un “simple procediment administratiu”) i ara ja fins i tot la ultradreta francesa tregui el cap tranquilament aprofitant l’ambient…

Està bé també que ara pensin en mesures socials per resoldre aquest problema i evitar-ne d’altres i entoni un mea culpa per part de la república, que no ha sabut cuidar dels seus fills, però això no ho podien haver fet fa uns dies? És a dir, a més de policia i mà dura, no es podien acompanyar des d’un inici d’altres mesures, no es podien fer des d’un inici altres declaracions que no les de carregar-ho tot a les esquenes de “provocadors”?

Perquè sempre s’ha d’esperar a que passin aquestes coses? Perque sempre es va tapant tot fins que finalment peta i després arreglem-ho abocant-hi cabassos de diners i recursos brutals que potser uns anys abans no haurien d’haver estat tants i haurien evitat també molts problemes i sofriments?

D’altra banda, quines conseqüències positives pot tenir aquesta revolta? Si es tiren endavant aquestes mesures per zones marginals, i s’aconsegueix rehabilitar-les o millorar-les, no només s’haurà arreglat un problema social latent al país veí, segurament millorarà tant la vida de moltes persones, el seu dia a dia, com la seva esperança en un futur millor. Ja sé que això pot semblar molt cumbaià, però que és viure sense esperança en un futur millor? De moment, però, ja s’està parlant, a bastament, dels temes de la immigració, de la integració i de la integritat de la societat francesa, dels valors de la república, del classisme latent… I no estarà de més veure que en treuen, de tot això, perquè son temes que ens afecten a tots.

No feu mal ús de la Constitució

Algú hauria d’explicar al Dr. No i als seus compinxes que la Constitució no s’ha de fer servir de barrera o de tapadora per tot allò que no ens agrada.

Els mateixos que la tenen per sacrosanta, inviolable i immutable, els que la lloen com el més preuat dels tresors del nostre estat, són els primers que la rebaixen i la fan servir per posar-la davant de tot allò que no els agrada per intentar treure-s’ho de sobre.

Un estatut que no agrada, una llei de matrimonis homosexuals que no agrada? Intentem colar-ho com inconstitucional i problema resolt, la rebaixem al paper de paret, de mur, i llestos.

Aquests que s’omplen la boca de Constitució i es converteixen en els seus més ferms defensors, haurien d’intentar comprendre l’esperit que hi ha al darrere, el que significa, i no llegir-la només com un conjunt de normes inmutables.

La Constitució hauria de ser el marc de referència on ens movem, un marc flexible, i no pas les barreres que ens constrenyen i no ens deixen avançar ni evolucionar.

Gaza: esperant el futur

Una vegada retirada tota la població civil dels assentaments israelians a la franja de Gaza, i pràcticament desmantellats aquests, una de les qüestions que quedaven pendents era què fer amb les sinagogues.

Si la retirada de Gaza ja havia perjudicat políticament Sharon, la decisió de l’exèrcit de tirar-les a terra podia suposar-li el toc de gràcia envers un país amb una comunitat religiosa poĺíticament molt forta. Finalment, però, el Tribunal Suprem no va permetre aquest enderroc i es van buidar completament de símbols religiosos, deixant només edificis. D’aquesta manera, es podria salvar una mica la cara, en no deixar enrera cap espai religiós que pogués ser profanat. Com a mínim, políticament parlant.

No han passat unes hores de la retirada de l’exèrcit, que els palestins de la franja han entrat als antics assentaments i han acabat cremant alguns d’aquests edificis, sense que l’Autoritat Palestina hagi pogut impedir-ho. I és que, per molt que els haguéssin buidat de menorahs i d’estrelles de David, els edificis s’havien construit per ser sinagogues. Els mateixos edificis eren símbols religiosos.
Continua la lectura de Gaza: esperant el futur

Anem ben arreglats

Alguns dels taxidermistes que van signar l’altre dia un manifest per la creació d’un nou polític per combatre l’onada catalanista que hi ha avui en día a la política de casa nostra (inclos el PPC) sembla que van donant cada vegada més pistes del seu ideari. Si el manifest en si ja pot semblar una mica fora de lloc, el comentari d’en Boadella sobre els tancs l’ha acabat d’arreglar. Això si que es pot qualificar de “retro-future”, com diría en Joan Spin, de Catalunya Ràdio.

Ara bé, si el que volen aquesta gent és que tinguem una cultura i un país de parc temàtic, o una utilització casolana de tot allò que és nostre (ja n’hem tingut 40 anys, però sembla que ara n’hi ha massa), doncs no cal que es preocupin gaire. Entre les ínfules neomanifestacionístiques del PP espanyol, i el permís que ens dóna Europa per usar el català, anem ben servits. D’aquí quatre dies, tots a fer “balls regionals” i tipismes culturals pels turistes.