Els PPers de Salamanca

Ben bé la rabieta d’un nen petit: Denegar el permís de pas a les furgonetes que havien d’anar a buscar les caixes amb els primers papers que retornen, posar la policía municipal a vigilar, i fer que aquesta es cobreixi de pena tot entestant-se a no deixar-les passar, i tot seguit fer declaracions queixant-se d’una humiliació (humiliació de què?).

Entestar-se, enrocar-se en una postura sense defensa possible i no voler sortir d’allà, fugint endavant: ara proposa que els papers es quedin a Madrid mentre no es resolgui el recurs que van interposar: què volen, senyors? Impedir que l’arxiu es “desfaci”, que els papers surtin de Salamanca, o bé impedir per tots el mitjans, simple i llanament, que tornin a Catalunya?

El més penòs de tot, però, és veure com el PP s’entesta a fer llenya de l’arbre caigut i aprofita qualsevol ocasió per atacar al PSOE: les declaracions d’Acebes explicant que Zapatero a trucat a “Carórrovira” (lenemic públic número u per al PP, ara) per comunicar-li-ho, indicant un diàleg tipus “orden cumpida, mandato acatado”, i el barroer lligam que d’això en fa amb el fet de desmembrar un arxiu “Nacional” per tal que Espanya no sigui nació i si en canvi ho pugui ser Catalunya són insultants, exasperants, irritants, desesperants, cansines, esgotadores, tristes, enganyoses i repetitives. I ja no respecte als catalans, sino respecte a qualsevol intel.lecte mínimament decent.

Què pretenen guanyar, amb aquests tripijocs i amb aquestes declaracions? Més poder, més vots? La confiança d’algú que no siguin seguidors cecs sense raonament propi?

Per l’amor de Déu, no són constitutives de delicte declaracions incendiàries d’aquest tipus? No hi ha ningú al PP que tingui la mínima decència per fer-los callar o per fer-los fora del partit directament?

Suposo que no, donat que no son pas elements aïllats els que participen en aquest joc. Veurem on els porta.

Bonitas frases, señor Rajoy

Aparte del baile de cifras sobre el número de asistentes a la manifestación del sábado en Madrid en homenaje a la Constitución, a saber:

han sido bonitas las frases del discurso del señor Rajoy el pasado sábado:

“No formamos una nación de naciones, sino una nación de personas, de ciudadanos libres e iguales”

Claro, señor Rajoy. Y por eso precisamente unos cuantos de esos ciudadanos libres no tenemos la libertad de poder vivir enteramente en una lengua que no sea el castellano, o pregúntele a los homosexuales si pueden ser iguales que los heterosexuales en según qué temas, por ejemplo. Y no se olvide de confundir iguales con igualados, que son palabras que se parecen, pero no quieren decir lo mismo exactamente.

“No estamos sometidos al dictado de un tirano, de un partido totalitario o de un credo nacionalista”

Estooo… están hablando de ustedes mismos, verdad? Es un ejercicio de autoayuda, seguro.

“El futuro común no se construye con radicalismo, intolerancia y mal talante”

Bravo, bravo! Y ahora, aplíquense el cuento. Sobretodo sus voceros, se llamen éstos Zaplana, Acebes o Jiménez Losantos.

Es lástima, porque las frases, extraídas de su contexto, hasta suenan bien, y dicen cosas con las que todos podemos estar de acuerdo e incluso defender. Pero puestas en su contexto, y no me refiero sólo a la manifestación del sábado, sino a la carrera por la conquista de la calle a la que se ha lanzado el PP últimamente, tienen una lectura muy diferente.

Sobre les llengües de la UE

Té raó en Pere quan diu,parlant de la política lingüística de la Unió Europea, que és absurd i insostenible que els documents oficials s’hagin de traduïr a 22 llengües diferents.
Però això és des d’un punt de vista pràctic, funcional, d’optimització de recursos, si així li volem dir. I, per desgracia, això no és el que trobem moltes vegades en política, i, menys encara, quan toquem temes tan delicats com els orgulls nacionals. Aquí s’aplica la versió lingüístico-continental del café-para-todos, no fos cas que se’ns ofenguin uns perquè no els traduim els seus documents mentres a d’altres si i perilli així la construcció europea.
És una altra visió equivocada de la construcció de la Europa dels pobles.Dels pobles que tenen darrere un estat que es pot sentir ofès. Els altres, a callar. Però això és un altre tema.
Molt més pràctic sería que s’usés una sola llengüa de treball, i que ningú se sentís ofès perque aqueixa no fos la seva llengüa nacional, però això costarà de fer en un continent com el nostre, farcit de petits provincianismes, ansiós de mostrar la seva diversitat i la seva diferència respecte l’altra banda de l’Atlàntic.
Seria l’esperanto la solució? Potser si, donat que no pertany a ningú.
És il·lús, pensar-ho? Potser si.
Però si els caps-pensants dels nostres governs no volen aprendre esperanto, si que podrien prendre’s la molèstia, com a mínim, d’intentar entendre què hi ha darrera de l’intent de construcció d’una llengua internacional. Potser així se’ls baixarien els fums i avançaríem una mica més.
Això, però, em temo que també és il·lús pensar-ho.

Un pèl tard, senyor Chirac

Una mica tard, però més val tard que mai:

El presidente francés, Jacques Chirac, ha querido poner la nota en el aspecto social de la crisis que afecta al país desde hace dos semanas, y sin olvidarse de recordar que su prioridad sigue siendo reestablecer el orden, ha centrado su discurso televisado de esta noche sobre esta “profunda enfermedad” en la forma de atacarla de raíz, luchando con los principios fundamentales sobre los que se construye la nación contra la discriminación y la pobreza, y sobre todo contra la que afecta a los jóvenes en los barrios marginales de las grandes ciudades.“Cualquiera que sea su procedencia, todos son hijos de la República”, ha señalado Chirac en su alocución contra el “veneno” del racismo.

Chirac anuncia un plan de integración social para 50.000 jóvenes de entornos marginales – ELPAIS.es – Internacional

Llàstima que per això hagin hagut de passar 17 dies de destrosses, on qui més ha rebut han estat els mateixos habitants dels barris on hi havia problemes, en Sarkozy hagi deixat anar la vena populista declarant que els estrangers implicats seràn expulsats (tot i que ara ho disfressi com un “simple procediment administratiu”) i ara ja fins i tot la ultradreta francesa tregui el cap tranquilament aprofitant l’ambient…

Està bé també que ara pensin en mesures socials per resoldre aquest problema i evitar-ne d’altres i entoni un mea culpa per part de la república, que no ha sabut cuidar dels seus fills, però això no ho podien haver fet fa uns dies? És a dir, a més de policia i mà dura, no es podien acompanyar des d’un inici d’altres mesures, no es podien fer des d’un inici altres declaracions que no les de carregar-ho tot a les esquenes de “provocadors”?

Perquè sempre s’ha d’esperar a que passin aquestes coses? Perque sempre es va tapant tot fins que finalment peta i després arreglem-ho abocant-hi cabassos de diners i recursos brutals que potser uns anys abans no haurien d’haver estat tants i haurien evitat també molts problemes i sofriments?

D’altra banda, quines conseqüències positives pot tenir aquesta revolta? Si es tiren endavant aquestes mesures per zones marginals, i s’aconsegueix rehabilitar-les o millorar-les, no només s’haurà arreglat un problema social latent al país veí, segurament millorarà tant la vida de moltes persones, el seu dia a dia, com la seva esperança en un futur millor. Ja sé que això pot semblar molt cumbaià, però que és viure sense esperança en un futur millor? De moment, però, ja s’està parlant, a bastament, dels temes de la immigració, de la integració i de la integritat de la societat francesa, dels valors de la república, del classisme latent… I no estarà de més veure que en treuen, de tot això, perquè son temes que ens afecten a tots.

No feu mal ús de la Constitució

Algú hauria d’explicar al Dr. No i als seus compinxes que la Constitució no s’ha de fer servir de barrera o de tapadora per tot allò que no ens agrada.

Els mateixos que la tenen per sacrosanta, inviolable i immutable, els que la lloen com el més preuat dels tresors del nostre estat, són els primers que la rebaixen i la fan servir per posar-la davant de tot allò que no els agrada per intentar treure-s’ho de sobre.

Un estatut que no agrada, una llei de matrimonis homosexuals que no agrada? Intentem colar-ho com inconstitucional i problema resolt, la rebaixem al paper de paret, de mur, i llestos.

Aquests que s’omplen la boca de Constitució i es converteixen en els seus més ferms defensors, haurien d’intentar comprendre l’esperit que hi ha al darrere, el que significa, i no llegir-la només com un conjunt de normes inmutables.

La Constitució hauria de ser el marc de referència on ens movem, un marc flexible, i no pas les barreres que ens constrenyen i no ens deixen avançar ni evolucionar.