Gaza: esperant el futur

Una vegada retirada tota la població civil dels assentaments israelians a la franja de Gaza, i pràcticament desmantellats aquests, una de les qüestions que quedaven pendents era què fer amb les sinagogues.

Si la retirada de Gaza ja havia perjudicat políticament Sharon, la decisió de l’exèrcit de tirar-les a terra podia suposar-li el toc de gràcia envers un país amb una comunitat religiosa poĺíticament molt forta. Finalment, però, el Tribunal Suprem no va permetre aquest enderroc i es van buidar completament de símbols religiosos, deixant només edificis. D’aquesta manera, es podria salvar una mica la cara, en no deixar enrera cap espai religiós que pogués ser profanat. Com a mínim, políticament parlant.

No han passat unes hores de la retirada de l’exèrcit, que els palestins de la franja han entrat als antics assentaments i han acabat cremant alguns d’aquests edificis, sense que l’Autoritat Palestina hagi pogut impedir-ho. I és que, per molt que els haguéssin buidat de menorahs i d’estrelles de David, els edificis s’havien construit per ser sinagogues. Els mateixos edificis eren símbols religiosos.
Continua la lectura de Gaza: esperant el futur

Anem ben arreglats

Alguns dels taxidermistes que van signar l’altre dia un manifest per la creació d’un nou polític per combatre l’onada catalanista que hi ha avui en día a la política de casa nostra (inclos el PPC) sembla que van donant cada vegada més pistes del seu ideari. Si el manifest en si ja pot semblar una mica fora de lloc, el comentari d’en Boadella sobre els tancs l’ha acabat d’arreglar. Això si que es pot qualificar de “retro-future”, com diría en Joan Spin, de Catalunya Ràdio.

Ara bé, si el que volen aquesta gent és que tinguem una cultura i un país de parc temàtic, o una utilització casolana de tot allò que és nostre (ja n’hem tingut 40 anys, però sembla que ara n’hi ha massa), doncs no cal que es preocupin gaire. Entre les ínfules neomanifestacionístiques del PP espanyol, i el permís que ens dóna Europa per usar el català, anem ben servits. D’aquí quatre dies, tots a fer “balls regionals” i tipismes culturals pels turistes.

Reinventar Europa?

I ara que els francesos han dit que no a Europa, ara que un dels fundadors de la Unió no ha estat prou europeista, que s’ha de fer? Què ha de fer la europeíssima Espanya, que va ser la primera en aprovar-la mitjançant un referèndum? Queda desautoritzada, en ridícul, per ser més papista que el Papa?

Ni Espanya queda desautoritzada o en ridícul, ni s’enfonsarà Europa o desapareixerà la Unió perquè els francesos hagin dit que no. Això queda clar. El perquè els francesos han dit que no, ja ho comenta prou bé en Pere, que ho interpreta en clau interna.

I potser aqui rau la clau de tot això. Es parla molt d’Europa, però tothom ho fa mirant cap a ell, per veure que se’n pot treure. No es veu com una integració d’Estats, on s’ha de formar part i on s’és un més, Europa és un lloc on anar a demanar calers, on club que té prestigi i que per tant, en dóna a qui en forma part. Així és com ho veuen molts, i per això mateix, aquells que són molt europeistes i molt partidaris de formar-ne part, són els primers que es tanquen en banda quan han d’entrar nous socis a formar part, nous socis, però, que son més pobres que ells (o no tan rics) i als que s’haurà de destinar una part dels diners que ara reben ells.

Alhora, la quota de poder que un govern aconsegueix per un estat a Europa, o el que aconsegueix escombrar cap a casa, es tradueix inmediatament en una lectura interna de beneficis cap al pais, oblidant la resta de socis, i viceversa, les lluites polítiques internes es projecten cap a la gran pantalla de la Unió, donant lloc a inverosímils coincidències d’interessos de grups totalment oposats.

Es segueix parlant de nosaltres i d’ells, no de tots nosaltres, no d’un govern interestatal o supranacional que no mira interessos localitzats geogràficament. I Europa, alhora, no deixa de ser, seguint una analogia informàtica, una capa més del model de ceba dels governs: local, autonòmic, estatal, europeu… cada vegada més allunyat del ciutadà, cada vegada més ignorat i desconegut. Això tampoc no ajuda. Com més capes, més llunyana la integració.

Potser si que haurem de reinventar Europa. Però qui sembla que hauria de reinventar-la en primer termini, els polítics, no estan per la tasca. Estan massa aferrats als poders ja establerts, a les estructures ja arrelades, als seus mecanismes geogràficament establerts, com per pensar en com reinventar una estructura política que estigui realment en xarxa, propera al ciutadà, i que no sigui un reflex en un nivell superior de les distribucions de poder ja establertes, una adaptació de les estructures ja existents, un pegat, en resum.

Reinventar Europa, doncs: Possible? Si. Probable? No tant.