Dels regals i el Nadal

Regal de Nadal

Nadal a tocar.

Anava a fer un post parlant dels regals, de com els trien els nens: estava pensant que si només trien el que veuen per televisió o el que veuen als catàlegs… si això no fa que es limiti una mica la seva imaginació, si no els acostumem a només triar el que se’ls ofereix, en comptes de pensar per si mateixos.

Però no és cosa d’ells: el catàleg és còmode, els dónes els tres-cents fulletons que has recollit a les tendes (amb aquella rodoneta de “me’l demano” tan fàcil), i que triïn, i que facin la llista. O si veuen alguna cosa a la tele, doncs ja ho tenim…

Però és còmode per nosaltres. En canvi, si ens assentem amb ells, si mirem, si recordem el que van dient en algun moment al llarg de l’any, tindrem moltes més opcions, perquè imaginació i ganes les tenen.

Així, giro la volta a l’argument: potser som nosaltres que, per falta de temps, ganes, o el motiu que sigui, ajudem a condicionar-los, a acostumar-se a aquella oferta tan còmoda i fàcil també per nosaltres: ja està fet, següent cosa.

Com en moltes altres coses relatives als nens, cal dedicar-los temps i atenció, i amb el temps, obtindrem unes personetes magnífiques, de ben segur.

Nota: Ull! que la moda del regal “commodity” també ens ha arribat als grans, amb allò de les smart box i demés, els regals d’experiències i sensacions i fins i tot l’scrapping prefabricat per “personalitzar” els regals amb tot allò que la indústria ja ens dóna i ens ven… Digueu-me alternatiu, però potser que la cosa comença per nosaltres.

Reservat el dret d’admissió

Els tipus impresentables que a sobre responen amb fatxenderia quan els hauria de caure la cara de vergonya em subleven. No m’explico com gent així encara pot viure amb tranquil·litat, com encara poden fer com si res o, fins i tot, fer broma en algun moment del que hagin pogut fer.

Tipus corruptes, caradures, lladres, que encara demanen segons quin tractament de respecte i es senten ofesos en el seu honor, que apel·len a la justícia (ells!) quan se n’han estat fotent d’ella durant anys i que a sobre s’aprofiten del sistema que ells mateixos han espatllat per passar-nos per la cara la seva innocència. M’irriten, em molesten, m’enfaden, em fastiguejen.

I el que és pitjor, les contínues notícies, el reguitzell de porqueria que vessa, fa que cadascú de nosaltres tingui motius continus per estar permanentment cabrejat.

A partir d’ara però, m’hi nego: no vull que m’espatllin el dia, ni un sol dia més. No mereixen la meva confiança: no són persones honorables, i dubto que tinguin, molts d’ells, la mínima vergonya per asumir les seves culpes, als fets ens podem remetre. No ignoraré el que passa, però els despatxaré aviat, ni una gota més de l’atenció imprescindible: em reservo el dret d’admissió d’aquests elements sobre la meva vida.

No només es malparla a la xarxa

La xarxa progressa, indubtablement. Passem de la facilitat de distribució de xorrades per canals com twitter o facebook a poder cridar als quatre vents els rumors més infundats i les estupideses més grosses per canals com els informers o aplicacions com gossip per als telèfons.

Clar, després ens escandalitzem: ningú havia pensat que en mitjans on l’anonimat és gairebé total respecte els altres, la gent el que farà és insultar els altres o estendre rumors que no beneficien normalment a l’interpelat. Vaja.

I de què ens queixem? Perquè ens sorprenem? Però de veritat que ningú ha llegit mai la porta d’un lavabo públic? O una pissarra en sortir de classe? I ningú ha vist la porqueria que s’emet per televisió o que s’imprimeix?

Si, d’acord, disposar d’aquestes eines facilita la tafaneria i fer mal, i se’n pot fer molt. Però l’origen no és aquí. L’origen és que cada vegada hi ha menys educació i menys respecte, creix la facilitat per malparlar, i té un cost nul criticar algú altre dient-ne de grosses.

Volem atacar símptomes? Escandalitzem-nos amb gossip i els informers i demanem que es tanquin o es controlin.

Volem solucionar el problema? Començem a tenir una mica més d’educació, respecte i responsabilitat, una mica més de civisme, donem exemple i reeduquem-nos com a societat.

Propòsit d’any nou

Propòsits, propostes, idees, intencions… cada inici d’any ens passa el mateix. I després tot queda en fum d’encenalls, el dia a dia se’ns menja el temps, o ens manquen les ganes i els ànims. I no fem allò que havíem dit que fariem, quedarà per l’any vinent. Llàstima, perquè el temps passa.

Canviem, doncs. Aquest any no hi ha propòsits d’any nou, no hi ha visualitzacions a llarg termini d’allò-que-voldria-fer. Aquest any toca fer coses, coses petites, passets. Però fer-los. I a algun lloc s’hi arribarà.

Decidit. Fàcil. Difícil.

El zen de les petites coses

Aixecar el cap i mirar el cel, veure els núvols.
Respirar mentre camines, escoltar.
Tancar una tasca a la feina.
Disfrutar de la xerrada a la pausa del cafè.
Riure.
Una mirada.
Parlar amb els fills.
Deixar la cuina neta.
Llegir una estona.

Cadascú pot tenir, deu tenir, mil exemples diferents.

El zen de les petites coses. Un petit munt d’estones de les que cal gaudir cada dia per adonar-nos d’on som: les preocupacions vénen soles, els nostres moments ens els hem de buscar.