JASP 2.0

Fa uns anys una marca de cotxes va popularitzar el terme JASP en una campanya de publicitat: Joven, aunque sobradamente preparado. Tot eren històries de joves triomfadors a la feina, preparadissims, exitosos i que usaven un determinat model de cotxe. És clar que eren els anys 90: ni efecte 2000, ni bombolla puntcom, ni bombolla immobiliària, el mur de Berlín i la URSS havien caigut, encara no hi havia talibans ni integrismes a l’horitzó, i l’economia creixia…

Han passat uns anys i les coses han canviat una mica: les perspectives dels joves després d’estudiar al món laboral, els mateixos estudis, el que es demana i el que s’ofereix a canvi, la societat es més tancada, els serveis pateixen retallades (educació, sanitat), i la política s’ha tornat exageradament deshonesta i interessada; el que es preveu és diferent del que hi havia als 90, en general, tot està més difícil, tot és més complicat (només cal mirar l’índex d’atur de la població jove).

Podríem fer una actualització del jASP, una mena de JASP 2.0, vist el que sembla venir: Jóvenes, aunque sobradamente puteados.

La “Internet de les coses” i la seguretat nacional

S’apropa IPv6 i amb ell cada vegada sembla estar més a prop la Internet de les coses: la possibilitat de que qualsevol andròmina mig electrònica que tinguem per casa estigui connectada a la xarxa: neveres que ens avisaran del que no tenim i podran fer la compra, rentadores que es posaran en marxa si fa sol segons la predicció del temps (perquè no?), despertadors que ens donaràn cinc minuts més si el trànsit es dens o els trens no funcionen (ole la Renfe!), inter-comunicació entre aparells i la nostra vida més fàcil. Imagineu ara això augmentat i encara més interconnectat: els cotxes comunicant-se amb els semàfors i amb la resta de vehicles, possibilitats en temps real d’informació i control de la xarxa viària, de les necessitats energètiques o de les tarifes, optimització de fluxos i horaris en funció de necessitats de transport, serveis públics amb possibilitat d’operar en funció de demanda o de previsió ajustadissima de demanda, previsió d’errors per autocontrol dels propis elements de la casa, etc…

Ara bé: tota aquesta domòtica, interconnexió, transferència de dades i demés es farà a les nostres esquenes, ni ens enterarem del que va i del què ve, de la informació sobre els nostres hàbits que es generarà, i d’on anirà a parar tot això.

Dit d’una altra manera: el control de la nostra vida, de les nostres dades i fins i tot del nostre entorn real (cotxe, neveera, rentadora) s’allunyarà de nosaltres, o, millor dit, no el tindrem tot nosaltres, serà compartit: nosaltres, el fabricant, qui faci el manteniment… en general, qui tingui accés a les dades i al sistema de comunicació dels nostres aparells.

I aquí s’obre tot un nou món de possibilitats: actualment les àrees de defensa de cada país ja preparen i treballen en els seus plans de ciberguerra i ciberdefensa, identificant infraestructures sensibles i vitals pel país, protegint-les física i digitalment: refineries, ports, xarxes elèctriques, xarxes d’aigua… és evident que protegir això és de vital importància pel correcte funcionament d’un país…

Però que passarà quan tot, tot estigui connectat a la Internet? Qui controlarà l’accés al nostre despertador? I a la nostra nevera, a la nostra rentadora o als semàfors? Estaran els sistemes d’aquests electrodomèstics o els de les empreses que facin el manteniment o donin el servei de comunicacions tant ben protegits com altres sistemes més “vitals”?

Com deia abans, nosaltres no tindrem ni idea de amb qui compartirem el control de tot això: imagineu, per un moment, que es pogués fer que les neveres demanessin el que volguessin, o que els despertadors funcionessin fora d’hores, no quan toca, o que les rentadores arranquessin sense res dintre o, senzillament, que tot deixés de funcionar. No seria un atac brutal contra les infraestructures bàsiques d’un país, però seria una manera important de minar la moral.

Que tot plegat sembla una xorrada? Clar. Com espiar algú a través de la webcam.

Quin malbaratament d’energia!

Rellegint “La connexió còsmica“, de Carl Sagan, em trobo amb la escala Kardashev, una categorització (tipus I, II i III) de possibles civilitzacions extraterrestres en funció del seu ús de la energia.

Sagan explica que una civilització de tipus I seria capaç d’usar, per a propòsits només de comunicació l’equivalent de tota la producció energètica del planeta Terra, energia que ara s’usa també per generar calefacció, electricitat, transports, etc. (quan va fer el càlcul, al 1973, Sagan va calcular que la Terra es podria classificar com una civilització de tipus 0,7).

Suposo que, quan pensaven en aquesta classificació i en el concepte de comunicació deuríen teniren ment una imatge del volum d’energia necessari, de l’espai radioelèctric ocupat per aquestes emissions, de la potència de les mateixes… és a dir, conceptes més aviat físics, tècnics.

Però si ens mirem el contingut d’aquestes ones, si les desxifrem i les transformem en imatges i àudio, segons que veus/llegeixes/escoltes no pots pensar altra cosa que quin malbaratament d’energia!

Sabatassa

Corrent, corrent [1], avui he arribat on s’acaba Terrassa per l’est: allà estan urbanitzant terreny una mica més cap a l’est encara, a tocar del torrent de la Grípia. Poc a poc, Terrassa tira cap a l’est (passat el límit de la riera de Les Arenes, ara la nova frontera és el torrent de la Grípia) i, poc a poc, Sabadell tira cap a l’Oest (ara ja s’enganxa amb Castellarnau, que està enganxat a la Mancomunitat…

Acabaran unint-se els dos municipis[2]? I què en farem, del poquet que quedava de verd entre les dues ciutats? Sembla que ara els únics elements que barren el pas són la finca de Torrebonica i l’Hospital i, paradoxalment, el camp de golf, que ha tancat un espai de lleure obert per tothom…

Terrassa urbanitza per l’est fent promocions socials, i, poquet a poquet, es va gestant la ronda est. Sabadell creix cap a Castellarnau i Can Déu. Ara, a més, sembla que arriba ja un primer tram del quart cinturó, que portarà associada també la urbanització dels terrenys que quedaran entre aquesta via i la ciutat pel nord…

No és aquest un model de creixement encara a costa del territori? Per molt que es soterrin part de les vies, que es facin en trinxera o es posin pantalles sonores, per molt que es depurin aigües o es plantin arbres als vorals, seguim asfaltant i cimentant.

En quedarà res, del Vallès? Si seguim així, haurem de refer els versos de Pere Quart per adaptar-los al territori, perquè ni quatre pins ens quedaran…

Notes:
[1] Si feia temps, que no corria: en posar-me les sabatilles he vist que encara portava el xip groc de la cursa dels nassos del 31 de desembre passat!
[2] Precisament, el divendres m’explicaven que, temps era temps, ja s’havia previst la fusió de les dues ciutats, i diu la vox pòpuli que fins i tot li havien posat ja nom a la criatura: Sabatasa del Caudillo. La versió actual, sense “caudillo” i en la llengua pròpia, seria Sabatassa, no?

El codi és poesia

En les línies d’un programa es pot amagar una bellesa formal insospitada, una elegància de formes i simbols combinades amb una lògica senzilla i funcional, efectiva. Matemàtica i lògica, alhora.

WordPress ho ha resumit d’una manera molt maca en el seu lema: Code is poetry.

Quina llàstima que jo no arribo a tenir més que una prosa poc acurada.