Dies internacionals

El calendari dels dies internacionals de la UNESCO marca tot un seguit de dies o setmanes dedicats a diversos temes, des de l’espai a la desertització, de la infància a la eliminació de la violència contra les dones, el medi ambient, el tabac, els pobles indígenes, el desarmament…

Suposo que la intenció de tot plegat és servir de recordatori de temes importants, aprofitar-ho com excusa per educar en aquests temes a la infància, i d’anar educant, poquet a poquet, al c0njunt de la població.

Mirant el llistat de celebracions, però, ara per ara no ho veig sino com un llistat de punts on la nostra societat està fallant estrepitosament, un recull de deformacions i errors; és, en la seva major part, un calendari dels nostres mals socials.

Tant de bo no s’haguessin de celebrar molts dels dies inclosos.

Ciència aplicada

Fa anys, estant a l’institut, una de les assignatures que més m’agradava era el dibuix tècnic: desenvolupar figures geomètriques, estudiar-les, trencar-les, desenvolupar-les, conjugar-les i crear noves formes, canviar perspectives… m’agradava només pel dibuix en si, per la seva bellesa, claredat i potència, per la seva elegància. Encara em segueix agradant.

Després varen arribar les matemàtiques, que analitzaven més fredament tot allò: explicant raonada i científicament el perquè del funcionament d’aquelles línies, del seu perfecte encaix.

Però no era més que un joc intel·lectual, sense cap aplicació pràctica, com podia ser la curiositat de l’efecte Doppler explicant el perquè de les sirenes.

Qui m’havia de dir aleshores que trobaría una aplicació de tot això on menys m’ho pensava: a les ecografies, l’efecte Doppler s’utilitza per saber la velocitat a la que viatja la sang del fetus, i les pujades/baixades de les corbes, el sinus, ens indiquen si la circulació va bé o va malament i la rectificació matemàtica d’una el·lipse a partir dels seus eixos conjugats ens serveix per saber el diàmetre del cap, o del tòrax o de l’abdomen.

Màgic.

PresidentMaragall.net

Ara que en Maragall anuncia que ja no es tornarà a ser candidat a la Generalitat, què en farem del seu weblog, quan ja no sigui president? Li canviem el nom?

Què farem ara amb els 21.000 euros que va costar aquest lloc web? Ja podrien haver gastat algun euro d’aquests pensant un nom més perdurable, no?

Un té la sensació que moltes vegades es venen motos, es fa pagar el que no és per un producte o un servei, per molt ben vestit (suposem) que aquest estigui… i si això ho ajuntem amb allò del “burro grande, ande o no ande”, ens trobem pagant el que s’ha pagat pel blog amb un nom que ja no valdrà… Per menys de la meitat li tramito un nom de lloc i li instalo un WordPress, senyor President!

I ara què, pregunten?

Només un quasi cinquanta per cent de participació en el referèndum de l’Estatut és realment una pena. Ho és, de fet, en qualsevol votació.

Ara faran anàlisis, elucubracions diverses i cada un d’ells (els partits, vull dir), exposaran les -seves- raons del perquè aquesta abstenció. Després, com ja està passant, cada un d’ells en farà l’ús que vulgui: ignorar-la, maximitzar-la, relativitzar-la, explicar-la… però el fet és el mateix, la gent no va a votar.

Per mi anar a votar sempre ha estat, a més d’un dret, un deure moral: molta gent ha lluitat, patit i s’ha quedat pel matí com per que ara els fem aquest mal pagament. La qüestió, però, és que cada vegada se’m treuen més les ganes d’anar-hi, de votar per partits que no em representen, d’escollir persones que ens han de representar i que sembla que se’n fotin, o que ignorin, tot allò que representen.

Potser el sistema que tenim no es el més bò de tots, però està clar que els que podríen o hauríen de millorar-lo no estan per la feina: la política és cada vegada més un joc brut, un llençar draps bruts, exabruptes i tergiversacions de la realitat per portar-se el peix al cove…. La política no és, hauria de ser, un lloc on discutir CONSTRUCTIVAMENT, cadascú des del seu punt de vista o idees un millor país per tothom, una millor societat? O això només es diu en segons quins discursos? Puaj.

Hem tancat un capítol que ja durava massa, ara anem ja per la feina que interessa: les properes eleccions. Tornem a engegar la maquinària.

Ja és ben trist, haver d’anar a votar només per no fallar els qui van lluitar per això, i no anar a votar per decidir convencut pel teu futur; anar perdent poc a poc la confiança i la ilusió del vot. Després que no s’estranyin que la gent no vulgui passar pel col·legi electoral.