Cinc idees a partir d’un mapa

Serendípia. Fullejant, em trobo unes quantes perles en una entrevista a Jaume Miranda: parla principalment de mapes i territori, però hi ha alguns pensaments interessants:

Ja sap que quan passa alguna desgràcia els polítics diuen que s’han de prendre mesures. Si hem de prendre mesures és potser perquè no hi havia un bon projecte. Fer un bon projecte costa. Per això els fem tan de pressa, i després triguem el doble a fer les coses. I si la dimensió de la catàstrofe és molt gran, se socialitza i catàstrofe per a tots.

I és que la pressa, la obtenció de resultats immediats i la visió de rendiment econòmic i no social, fan més mal del que pot semblar a curt termini. Però la culpa no és només dels polítics, perquè els canvis no son cosa d’un dia.

Ara tot és digital. Fem uns mapes més metàl·lics, en el sentit de poc artístics. No veurà aquestes meravelles del dibuix i del disseny. Abans el mapa tenia un punt artístic, i ara ha baixat moltíssim. I ha crescut la precisió.

Si, segurament s’ha perdut el punt artístic, però no per la tecnologia només: la industrialització i la estandardització que les acompanya els treuen temps de factura, personalització, ànima si voleu. I això es nota en el resultat. Però la tecnologia no es més que una altra eina, ben usada també permet crear bons mapes, personalitzats, artesanals en algun sentit.

La galàxia Gutenberg no morirà davant la galàxia NewmanNeumann. Un mapa de paper té un format més gran que una pantalla, per exemple. És més extensible, i vostè té una visió periscòpica més gran. És plegable, recollible. En una pantalla no es pot aprendre res, i això és una opinió. Es pot informar el que vulgui, llegir el que vulgui, però el coneixement ve per una via analògica. És que el món l’hem digitalitzat, però és analògic. Això no vol dir que el que és digital no sigui fantàstic ni s’hagi de deixar d’utilitzar, però l’esperit humà no està sent substituït per un de calculador.

I tant! La galàxia Neumann complementarà i ampliarà la galàxia Gutenberg, li donarà nous llenguatges i possibilitats, però no la farà desaparèixer: cada mitjà té les seves possibilitats, els seus usos i moments. I el que diu de la visió periscòpica és aplicable a un llibre de paper: quan llegeixes, el gruix, el tacte, les planes llegides i per llegir donen una informació que una pantalla, ara per ara, no la dóna. Canviarà això en el futur? Potser. Però l’objecte no deixarà d’existir.

[…]des de fa uns 10 anys hi ha un sentiment clar que abans d’ocupar més territori hem d’aprofitar el que tenim. Una de les raons és que tenim molta capacitat instal·lada i poca d’utilitzada, en un país petit i amb una orografia especialment complicada per la infraestructura en general. Tot es caríssim de fer, aquí.

Caldrà que apliquem les tres RRR (reduir, reutilitzar, reciclar) que ensenyem als nens al concepte de país? Aquí aplica el primer pensament, el de projectar bé. Mirar si en tenim prou, no sobreprojectar ni construir coses que després no usem o no podem mantenir, valorar la necessitat. No és el que un fa a casa?

Els mapes del futur ja són aquí, i són mapes en pantalles digitals. La tridimensionalitat és aquí, i l’altíssima resolució, també. No és el metre i el decímetre, estem en centímetres. Aquest estiu hem sobrevolat Barcelona amb una aproximació de set centímetres i mig. La multiespectralitat també és aquí, o sigui, no només el que veiem, sinó una part molt més ampla de l’espectre. Els sensors actius i passius, radars i radiòmetres. Tota una sèrie d’instrumentació per a la mesura del territori.

El futur ja és aquí, es crea i es reinventa cada dia, l’usem i no ens n’adonem. Però tenim unes possibilitats de futur amb uns pensaments (socials, econòmics i polítics) antics, aquí és on ens queda molta feina per fer.

Cultura i societat, el canvi comú

La gent del CCCBLab fa una interessant reflexió sobre l’evolució del públic, de com ha passat de ser més passiu i consumidor (amb criteri, però constrenyit a una oferta preexistent) per evolucionar cap a una interacció amb l’autor i les institucions, tot expressant el seu criteri i fent demandes.

Algunes idees a destacar (relacionades entre elles):

  • La fi de la prescripció: ja no només ens conformem amb el que els museus o el cànon diuen, el públic vol ajudar a conformar la oferta, a modelar-la en base a les seves preferències,
  • El públic modela les organitzacions: les organitzacions han de canviar, tant estructural com funcionalment, per adaptar-se al que se li demana.
  • No només volem comentar i opinar, també es vol ser partícip en la creació, formar part de l’obra.
  • Les institucions impliquen a la gent, compten amb ella.
  • Alhora, però, les institucions han de saber com implicar a la gent.
  • Sorgeix una nova sociabilitat amb internet.

I alguns dubtes que es plantegen:

  • La participació pot ser només mirar què es fa? (en mitjans telemàtics, l’anàlisi de les audiències i del més vist pel públic pot arribar a marcar les preferències del públic d’una manera que pot semblar passiva però que no l’és pas.
  • En Joan Soler (@diplomaticat) planteja que el públic no presencial, el que accedeix per canals telemàtics, s’allunya dels centres físics… d’aquesta manera, el que en un princpi semblava un avantatge (més difusió, més abast) acaba essent un nou repte perquè l’espectador/usuari no s’ha de moure del seu entorn… com moure doncs aquest públic sedentari perquè vingui físicament i participi del centre?

D’altra banda, el naixement de noves plataformes (siguin canals habituals, xarxes socials generalistes o dedicades, o fins i tot apps específiques) permet una major interactuació amb el públic, una major flexibilitat per l’autor i proporcionen màxima ubiqüitat, velocitat, i el canvi continu i l’evolució de la obra, però també ens porten un entorn infoxicat, i per tant, la obligació d’estar millor informat i ser selectiu amb el contingut.

I això ens porta a un altre repte: si tenim tanta oferta i tantes possibilitats d’actuació, ens queda temps per a la reflexió? Com ens formem, aprenem a escollir, i reflexionem sobre la obra que hem vist (o amb la que hem interactuat) si potser ja n’estem volent veure una altra? La contínua disponibilitat de la oferta i la seva disponibilitat no ens poden portar a ser, en certa manera, col·leccionistes d’impressions i sensacions, sense temps de reflexions?

I aquesta falta de reflexió no ens allunyaria, també, de la finalitat última d’una obra? (provocar, pensar, discutir, remoure, aprendre)

Sigui com sigui, aquests problemes, aquests reptes, son els mateixos que afrontem com societat, les nostres societats son eminentment artefactes culturals i ficticis, basats en conceptes i imatges. Per tant, si tots els nostres esquemes de relació, d’exposició pública, de privadesa i disponibilitat canvien, evolucionen i s’adapten, tal i com ho fa la societat, així ho hauran de fer els mecanismes d’interacció amb les diferents institucions, siguin culturals o de govern.

Compartir coneixement fa guanyar

Fa anys, en algunes organitzacions i empreses et podies trobar algú que semblava ser indispensable perquè era l’únic que sabia com funcionava o s’havia de fer quelcom, i guardava zelosa (i segur que també mesquinament) aquesta petita peça de coneixement, normalment una cosa senzilla de fer, però poc estesa. En la seva visió, aquesta gent es devien veure com l’engranatge central que permetia el moviment de la maquinària.

Malauradament, encara et trobes gent que té una idea igual d’equivocada avui en dia quan, en realitat, aquesta visió egocèntrica del paper d’un mateix és un greu error.

En una organització que treballa en equip, el valor no vé donat per un coneixement específic, sino pel que s’aporta al propi equip, pel valor dels coneixements i del treball produit. L’acumulació egoïsta de coneixement no el fa a un més important dins d’un grup, al contrari, l’aïlla més donat que no comparteix res i, a la llarga doncs, el fa prescindible.

La vàlua d’un mateix no està només en allò que sap fer, sinó en com ho fa, en com ho transmet.

La industrialització de la barbàrie

Al llarg de tota la història de la nostra espècie hi ha hagut crims, matances, destrucció i mortaldat.

Des de sempre, per desgràcia, s’ha matat en nom de Déu, d’una raça, d’una idea, d’un imperi o gratuïtament, sense més. I s’ha cremat, trinxat, destruït, tirat a terra i destrossat qualsevol cosa que no agradés. Ja destruïm i tirem sal sobre Cartago, cremem els llibres dels maies o de grecs i romans en nom de Déu, pelem directament el que no creu en el mateix que nosaltres, o intentem recrear les estepes asiàtiques a cavall al cor d’Europa, no es salva ningú. Exemples, els que volguem.

I tot i progressar, aquestes idees malinterpretades, iluminacions messiàniques, la set de poder o la incomprensió vers l’altre tornen una i altra vegada.

Mentrestant, hem desenvolupat la tecnologia i la indústria, hem arribat als últims racons del món i ens comuniquem i movem ràpidament, hem multiplicat la nostra força i hem aplicat tots aquests coneixements tècnics també (o gràcies a) la indústria de la guerra.

I quan es combina tota la força de la societat industrial, tota la tecnologia i la planificació modernes amb les idees més humanes i equivocades que hi pot haver, amb la incomprensió i l’odi vers l’altre, apareixen monstres, monstres terribles: siguin les matances de búfals des del tren al s. XIX a Amèrica, el genocidi armeni a les acaballes de l’Imperi Otomà, la Shoah jueva, la revolució cultural xinesa o els khmers rojos, per acabar amb l’ISIS i l’anorreació que pretenen de tot allò que no sigui el que ells interpreten com a musulmà, siguin persones o idees i cultura.

No cuidar el que ens fa persones, no entendre’ns els uns als altres i no respectar el que no és com nosaltres, no cultivar la cultura ens porta a la deshumanització, ens aboca a l’ús de tots els recursos moderns per destruir l’altre: la industrialització de la barbàrie.

Any sortint, any entrant

Acabem l’any.

Diaris, revistes i televisions fan resums, llistes de fets i llocs, simplificacions d’un món tan complex com sempre, visions fugisseres segons l’impacte mediàtic. Google ens mostra les paraules més buscades, el món segons les cerques, interpretant els nostre interessos. Twitter ensenya les converses d’un món suposadament global. Facebook indica el que creu que ha estat el millor del teu anys segons la imatge que tu has volgut mostrar: una imatge d’una imatge, un joc de miralls digital.

I nosaltres?

Enviarem correus de felicitació, algun dm al twitter i saludarem l’any a les xarxes socials, enviarem whatsapps de felicitació abans de les campanades, o tot just passades, i publicarem fotos de celebracions i serpentines.

Un cop fet tot això, pareu, deixeu mòbils, no els torneu a tocar i mireu els que teniu al voltant. I penseu en el que heu fet durant l’any, i en el que ha estat important per vosaltres (no en el que us diuen que heu fet) i en el que voleu per l’any entrant.

I, ara sí, saludeu al 2015 i agafeu forces, que això continua.