El manifest anti web 2.0

No tothom està d’acord amb els avantatges que la web 2.0 ha de portar: desplaçar el centre d’atenció dels mass-media cap als usuaris, la conversió d’aquests en plataformes d’emissió, en canals de dades, la interconnexió entre la informació produida per la gent i la intel·ligència comunitària que això pot suposar, o l’establiment de xarxes de confiança i per tant l’ampliació de les nostres fonts d’informació, entre d’altres.

Andrew Keen (AfterTV) ha publicat un manifest a la xarxa sobre la web 2.0: The Anti Web 2.0 Manifesto, on exposa el que segons ell poden ser les nefastes conseqüències d’aquest canvi.

El reprodueixo a sota, i el comento punt per punt, perquè l’autor utilitza alguns tòpics com a arguments:
Continua la lectura de El manifest anti web 2.0

Carn de canó

Fa un any i mig més o menys, em rondava pel cap la idea de fer un post amb una història ambientada a l’Iraq, però donada la més que dubtosa qualitat de l’escrit, ho vaig deixar córrer.

La idea era mostrar un parell d’històries paral·leles que coincidien en el punt final: d’una banda, hi havia la derivació que feia un noi iraquià des d’un entorn normal (si es que es pot considerar normal viure sota una dictadura) fins a la recerca del “martiri”, el seu viatge sense retorn cap a una religió i unes ensenyances tergiversades; de l’altra banda, hi havia un noi nord-americà que s’enrolava a l’exèrcit i que anava a parar a l’Iraq. La història havia de partir de dos punts similars: dos joves amb les seves esperances i tota una vida per davant, i finalitzava en el punt de connexió entre totes dues: l’atac suïcida de l’iraquià, la mort dels dos joves en unes circumstàncies totalment allunyades de les inicials.

A més d’altres coses, jo havia imaginat que el “meu” soldat americà era un hispà d’un suburbi d’una gran ciutat californiana (Los Ángeles, pot ser?), un noi que, tot i viure als Estats Units, té difícil l’accés a una bona educació, a una feina, potser té poc coneixement del món com és i fins i tot del seu propi país, un noi al que l’entorn el condueix a trobar que enrolar-se a l’exèrcit és una bona sortida; com les condicions socials, l’entorn, el porten a una situació on mai s’hauria volgut trobar…

I ara llegeixo al diari “Avui” que els joves pobres dels EUA són carn de canó a l’Iraq.

Lectura i indústria del llibre

Una editorial de La Vanguardia d’avui parla sobre la emergència d’un nou mercat de lectors, que pot ajudar a revifar la indústria del llibre.

El text, però, no parla tant de cultura o de lectura com de industria, mercadotècnia i operacions de mercat, i a sobre acaba rematant el fet que la industria del llibre està molt amenaçada per les noves tecnologies:

[…]
Este fenómeno [els supervendes] en el que la calidad literaria de las obras no es la principal preocupación, lo que no significa que no la tengan, permite el fortalecimiento de la industria cultural y la potenciación de la industria del libro, tan seriamente amenazada por las nuevas tecnologías. Aunque sólo fuera por esta última cuestión, valdría la pena saludar la aparición de un fenómeno que revitaliza la lectura.

Si tornem a identificar cultura i lectura, amb la industria cultural o editorial, no anem bé (des del punt de vista de la indústria, què vol dir “fenómeno que revitaliza la lectura”? Un augment de vendes?). I que a sobre diguem que la qualitat de les obres literàries no és la principal preocupació, ja és un signe realment preocupant.

Segons el text, fent una novela sobre un tema d’interès massiu, i amb una bona operació de mercadotècnia, es pot crear un supervendes, és a dir, es pot col.locar un bon producte des del punt de vista de l’empresa, però potser que aquesta obra no sigui un recull de virtuts (vegi’s “El codi Da Vinci” o similars). És un error confondre la salut de la indústria del llibre amb l’índex de lectura, no és proporcional el fet que es venguin molts llibres amb el fet que augmenti el número de lectors: quan dels llibres comprats per Sant Jordi queden arraconats als estants, sense llegir? No parlem tant de lectura com de la creació d’un nou hàbit de consum, d’una data més per regalar productes, com pot ser el dia del pare, de la mare o, en aquest cas, del llibre: si no hi ha regal, no sembla que hi hagi cel·lebració.

I què tenen a veure les noves tecnologies amb tot això? Perquè normalment quan es parla de noves tecnologies hom acostuma a referirse als ordinadors, Internet, i aquestes coses… Realment si no hi hagués ordinadors i internet la gent llegiría més perquè no es baixarien películes o xatejarien o fins i tot escriurien blogs? O bé la gent seguiría fent com abans i llegint tant com abans?

Potser que si, que la industria del llibre estigui amenaçada, però no només per les noves tecnologies. La televisió, els valors i costums socials a l’ús i moltes vegades els propis productes de la mateixa industria també hi ajuden.

Gairebé tres anys per una bandera

Avui, en passar davant dels Jutjats de Terrassa, em trobo un seguit de gent que es manifesta demanant que s’aturi l’empresonament d’en Franki, condemnat a dos anys i 7 mesos de presó per despenjar una bandera espanyola de l’Ajuntament de la ciutat durant la festa major del 2002.

Em sona el cas, busco informació i no en trobo gaire (1) , algú diu que els joves varen anar contra la Policia Municipal per poder despenjar la bandera, d’altres diuen que va ser la Policía qui va carregar violentament contra els joves (1, 2), ho comento amb companys i em diuen que si, que la cosa sembla que no està gaire clara.

Aldarulls i brega amb la policía apart (caldria veure versions), a mi no n’entra al cap que es pugui condemnar a algú a dos anys i escaig llarg de presó per despenjar una bandera, en aquest la espanyola. Tant significa aquest tros de drap? No hi ha coses més importants?

No entenc que per despenjar una bandera et caigui això, o que per molestar a la SGAE et pugui caure també una de bona i que, en canvi, per robar, matar, apallissar o coses per l’estil les penes siguin a vegades de “pena”. En quina mena de legalitat ens estem movent que es permeten aquestes coses? Diu que els jutges es limiten a aplicar les lleis aprovades pel govern. Potser si que en part és veritat, això, però ahir mateix escoltava un fiscal comentar (arrel de l’alto el foc d’ETA) que els jutges poden decidir també la gravetat o no de la pena en funció de la situació social (és allò de l’alarma social?), si és així, quina gravetat pot tenir que es cremi una bandera, en el comú de la societat? O es que aquest jutge va tenir una visió particular de la societat i és la que va aplicar?

Si no ens equipem amb unes lleis més justes no anirem enlloc. Si no deixem enrere conceptes decimonònics de patria, religió, rei, exèrcit i d’altres i ens aferrem a uns conceptes que cada vegada són menys vàlids tal i com s’entenien fins ara, no anirem enlloc, el sistema judicial es quedarà enrera, petrificat i cada vegada menys valorat per la societat.

Necessitem lleis més justes. I jutges capaços d’aplicar-les.

——————-
1. El Diari de Terrassa no té edició on-line, que jo sàpiga.

Dones

Recordo l’anunci d’una campanya per televisió on a uns pares el metge li comunica els problemes que pot tenir el nadó el dia de demà: pot ser discriminat, no aconseguir els seus objectius laborals, tenir un sou més baix del que li pertoca i no sé quantes coses més. Els pares, angoixats, demanen què passa. Res. Només que la criatura serà una nena.

Em va impactar molt. Que avui en dia encara s’hagin de fer campanyes d’aquest estil és una cosa que ens hauria de fer vergonya, als homes. I encara ens hauria de fer més vergonya que n’hi hagi que ho ignorin o ho menyspreïn per pur egoïsme i comoditat, doncs la raó no pot ser una altra.

És molta la feina que queda per fer, i molt poques ganes de fer-la per part de massa gent.

Miro la meva filla de tres anys i penso en això. A casa l’eduquem en valors d’igualtat, tots, homes i dones, tenen els mateixos drets i les mateixes obligacions. Però que passarà el dia de demà? Què passarà si surt a buscar feina i no la contracten perquè està en edat de tenir fills i això implica una baixa per l’empresa? Què passarà si fent el mateix que un altre cobra menys?

Què haig de fer? Educar-la en la igualtat i prevenir-la del que es trobarà? “Mira, filla, tot això està molt bé, però per tu i la teva parella. A la feina, a la societat, funciona d’una altra manera.”

Jo no ho vull, per ella. Ni per cap dona. Però no han de ser només elles les que lluitin i ho recordin.