Un pont de mar blava

Arrel de l’assumpte de les caricatures, vaig llegir ahir un post del blog d’en Vicent Partal on s’alegrava de la feina feta i dels ponts que es podien crear entre persones i cultures parlant tranquilament. Alguns dels comentaris del mateix post, en canvi, eran una altra cosa. Una de freda i una de calenta.

I en aquest mateix blog, m’he trobat un comentari que també està publicat com un post a un altre blog, i que parla de la intransigència (o dels intransigents, en aquest cas).

L’argument que empren uns i altres és tant parlar de la intransigència dels altres com de les manifestacions extremes de protesta o de salvatjades que es fan en nom de la religió, i aquest és un argument que no és vàlid i que a més es pot girar en contra d’aquell que l’empra.

Aquells que fan comentaris com els del post d’en Partal es queden a la superfície, només veuen les manifestacions amanyades dels règims corruptes de països musulmans i la mescla barroera entre religió, nacionalisme i atac del món occidental en vers les seves cultures, sense ni adonar-se’n fan el joc als grups interessats en atiar aquests focs per seguir instal.lats al poder o per aconseguir els seus objectius, i no ajuden pas a l’islam moderat, al que es pot sentir ofès o dolgut per aquestes imatges però que no protesta d’aquesta manera…

Al comentari al que feia referència abans (i al seu bloc) en Jordi es demana:

Aixó nomès porta a respectar els intransigents. Intrasigents no fumadors, intrasigents vegetarians o intrasigents religiosos.
Si jo convido a amics a sopar i un es vegetarià, tinc que castigarme a mi mateix menjant vegetarià? O amb fer-li verdura nomès per a ell ja es correcte?
I si algun amic no beu vi, tampoc hem de beure vi els demés?
I si el amic no beu vi per asumpte religios? No podem beure vi ningú i es pot sentir ofes si posem el vi a taula?

Jo crec que és tant senzill com que si l’amic no beu vi, no li ofereixis, però tu i els altres en podeu beure. El que no estaria bé es dir-li que els que no beuen vi son tontos. Però no és només una via unidireccional. L’amic també ha d’ entendre que si ell no vol beure vi, n’hi ha d’altres que si que ho fan. I no crec que sigui més complicada la cosa.

I, com diu en Jordi, parlem dels dibuixos. Parlem de les representacions del profeta: no és veritat que els musulmans tinguin prohibit dibuixar cap profeta, turcs i perses (els actuals iranians) ho han fet al llarg de la seva història, en canvi altres interpretacions més rigoristes no ho deixen fer o el pinten amb la cara esborrada. Però si (alguns) d’ells no el pinten, vol dir que nosaltres no el podem pintar? És clar que no! Però de pintar-lo o dibuixar-lo (encara que sigui en caricatura) a dibuixar una imatge amb cara de mala llet amb un turbant que és una bomba hi ha un tros, és buscar la provocació.

No justifico accions que no comparteixio, ni interpretacions rigoristes de la religió (de cap religió) ni caic en la postura innocent de pensar que tot és culpa d’una broma mal entesa. Hi ha política, molta política, al darrere, i precisament per això el que no cal ara és posar encara més llenya al foc.

El que cal fer és intentar comprendre què ha passat, i mirar als altres i parlar de tu a tu, buscar interlocutors. Si més no, és el que jo crec.

Per si hi esteu interessats, avui El País ha publicat un parell d’entrevistes, amb en Günter Grass i amb en José Saramago sobre aquest tema.

Caricatures i llibertat d’expressió

Segueixen les reaccions violentes al món musulmà per la publicació de les caricatures de Mahoma a un diari danès. Es cremen ambaixades a Damasc i a Beirut, aldarulls violents a l’Afganistàn, a Somàlia i Indonesia i manifestacions populars arreu del món musulmà, s’anuncien boicots comercials, es tanquen representacions diplomàtiques o es posen en estat de màxima seguretat d’altres legacions. I a ciutats del món occidental també hi ha hagut manifestacions pacífiques de musulmans en contra de la publicació dels dibuixos.

La Unió Europa diu que els atacs contra ambaixades dels països membres són “inacceptables” però, mentrestant, diaris europeus segueixen publicant els dibuixos causants dels problemes i el diari danès que els va publicar per primer cop ha demanat disculpes per ferir sensibilitats però no ha reconegut cap culpa ni s’ha fet enrera.

S’havia de fer enrera el diari? S’ha de demanar perdò per ferir sensibilitats religioses? Fins on arriba la llibertat de publicar qualsevol cosa? És ètica la postura europea de demanar calma, queixar-se pels atacs a ambaixades i deixar que es segueixin publicant els dibuixos?

No tinc gaire clares les idees, ara mateix. Si bé trobo que la reacció violenta de molts musulmans és exagerada, també entenc que es sentin ofesos pel que alguns dels dibuixos impliquen. D’altra banda, tampoc no crec que sota la bandera de la llibertat d’expressió es pugui publicar qualsevol cosa. No estic parlant ni de censura governamental ni d’autocensura dels mitjans, parlo, senzillament, d’un codi ètic (deontològic?) respectuós amb les idees dels altres: entenc que, a partir de cert punt, les bromes o ironies poden deixar de fer gràcia per passar a molestar. El problema d’això és com establir la divisòria, quan es pot publicar quelcom que no molesti a ningú, o si es pot publicar allò que només molesta a uns poquets, o es publica el que es vol peti qui peti: quantes vegades no hem vist que, sota la bandera de la llibertat d’informació, s’ofenen sensibilitats, s’invadeixien intimitats o s’aprofita per atacar a d’altri. Potser aquest cas ens serveixi als europeus (o a alguns mitjans) per pensar sobre aquestes qüestions, no tant de què es pot parlar sino com es pot parlar d’alguns temes.

Fet i fet, si volem respecte, també l’hem de tenir envers els altres. I, per si no ho havia dit, respectar als altres no vol dir fer els ulls clucs.

Altra cosa és la instrumentalització que d’aquests fets estan fent governs o grups d’interès de països musulmans, demanant intervencions dels governs occidentals o del propi Vaticà, queixant-se de la llibertat d’expressió mal entesa (ells!) i aprofitant per portar l’aigua al seu molí. No entenen, ni entendran, de què s’està parlant a Europa, què debatem nosaltres, i volen que apliquem aqui els mitjans que ells emprarien allà.

I, governs i manifestacions apart, és a dir, fora de les càmeres, d’allò que porta la premsa, què es parla al carrer? Quin debat hi ha? Els blogs [1] ens poden ajudar també a fer un cop d’ull.

[1] Via Vilaweb, i sembla que els destinataris se n’han fet ressò.

SearchFox tanca

Últimament he parlat tant de Rojo com de SearchFox, dos serveis on-line de lectura de feeds. Si bé a SearchFox en un principi parlaven molt de les novetats i les utilitats que havien d’incorporar al servei, últimament no s’havia renovat res (tot i que el servei funcionava correctament), i fins i tot havia deixat de rebre el missatge informatiu periòdic.

Ara, però, he rebut un altre missatge de SearchFox. Lacònic i explicatiu:

SearchFox Users,

Thanks for all your help in making SearchFox what it is. We have enjoyed providing this service, and hope that you have enjoyed using it. Please export all of your links and an OPML file with your RSS sources before the site shuts down. In accordance with our privacy policy, we will delete all personal information on January 25 after we shut down the services.

I ja està. Apanyate-les com puguis i busca’t un altre servei.

No em queixo, ni molt menys, de que tanquin el servei i fora, estan en el seu dret, era un servei gratuit, i no puc reclamar-los res. Suposo que devia ser, entre d’altres coses, un experiment (SearchFox té diversos serveis a la web) que no haurà funcionat com calia o ja hauran extret els resultats o afinat la tecnologia que volíen…

No, la qüestió és que aquesta manera de finalitzar tipus si-t’he-vist-no-me’n-recordo m’ha fet pensar en com de necessari és que nosaltres poguem tenir el control i no haguem d’estar a expenses dels serveis que algú altre ens vulgui oferir. Avui ha estat un servei de lectura de feeds gratuit, demà pot ser que et facin pagar per la lectura de documents d’antigues versions del programa que tu uses habitualment (o que no tinguis suport per a llegir antigues versions i no tinguis documentació per descodificar els documents), o que una administració estigui pendent dels “capritxos” d’una empresa.

Administració de codi obert

L’Arnau comenta un tema interessant, el de l’ús del software a l’Administració Pública i com aquest pot fer que els ciutadans tinguin més control sobre les seves dades (dades gestionades per l’Administració però que ens pertanyen a cada un de nosaltres).

Moltes vegades quan parlem d’usar software lliure a l’Administració pensem en màquines amb Linux, servidors Apache, Open Offices i coses per l’estil, és a dir, el que un posaria a una oficina normal i corrent. I és un començament, un bon començament, però caldria anar més enllà.

L’Administració gestiona uns volums de dades molt grans, mou molta informació, i executa alhora molts i molt diferents processos que es gestionen mitjançant programes específics. Aquests programes acostumen a ser o bé desenvolupats pels propis serveis informàtics de cada Administració o bé per empreses de software que tenen programes més o menys generals que s’han d’adaptar a cada cas. I, tot i que cada Administració té les seves particularitats, dins del seu àmbit (local, autonòmic, estatal) cadascuna d’elles fa coses molt similars: tots els ajuntaments han de gestionar tributs, atorgar llicències, tramitar informes, fer decrets… variarà la forma i el color, els passos d’una banda a una altra, però els conceptes són gairebé els mateixos. I tots aquests tràmits iguals en concepte però diferents en forma s’implementen en cada cas partint gairebé de zero o bé adaptant programes que s’han comprat prèviament.

No seria un gran avantatge disposar d’un repositori de codi útil per a les administracions, generat per elles mateixes, obert a tothom, on hom anés incorporant les diferents millores que s’anéssin fent (nous processos, adaptacions a lleis…) Si cada Administració es gestiona les dades de forma diferent, no es pot generar un software que sigui la capa intermitja, que s’entengui amb diferents bases de dades per sota i que permeti definir diferents tràmits, documents, plantilles, processos i informes per l’altra banda?
Continua la lectura de Administració de codi obert

Un pèl tard, senyor Chirac

Una mica tard, però més val tard que mai:

El presidente francés, Jacques Chirac, ha querido poner la nota en el aspecto social de la crisis que afecta al país desde hace dos semanas, y sin olvidarse de recordar que su prioridad sigue siendo reestablecer el orden, ha centrado su discurso televisado de esta noche sobre esta “profunda enfermedad” en la forma de atacarla de raíz, luchando con los principios fundamentales sobre los que se construye la nación contra la discriminación y la pobreza, y sobre todo contra la que afecta a los jóvenes en los barrios marginales de las grandes ciudades.“Cualquiera que sea su procedencia, todos son hijos de la República”, ha señalado Chirac en su alocución contra el “veneno” del racismo.

Chirac anuncia un plan de integración social para 50.000 jóvenes de entornos marginales – ELPAIS.es – Internacional

Llàstima que per això hagin hagut de passar 17 dies de destrosses, on qui més ha rebut han estat els mateixos habitants dels barris on hi havia problemes, en Sarkozy hagi deixat anar la vena populista declarant que els estrangers implicats seràn expulsats (tot i que ara ho disfressi com un “simple procediment administratiu”) i ara ja fins i tot la ultradreta francesa tregui el cap tranquilament aprofitant l’ambient…

Està bé també que ara pensin en mesures socials per resoldre aquest problema i evitar-ne d’altres i entoni un mea culpa per part de la república, que no ha sabut cuidar dels seus fills, però això no ho podien haver fet fa uns dies? És a dir, a més de policia i mà dura, no es podien acompanyar des d’un inici d’altres mesures, no es podien fer des d’un inici altres declaracions que no les de carregar-ho tot a les esquenes de “provocadors”?

Perquè sempre s’ha d’esperar a que passin aquestes coses? Perque sempre es va tapant tot fins que finalment peta i després arreglem-ho abocant-hi cabassos de diners i recursos brutals que potser uns anys abans no haurien d’haver estat tants i haurien evitat també molts problemes i sofriments?

D’altra banda, quines conseqüències positives pot tenir aquesta revolta? Si es tiren endavant aquestes mesures per zones marginals, i s’aconsegueix rehabilitar-les o millorar-les, no només s’haurà arreglat un problema social latent al país veí, segurament millorarà tant la vida de moltes persones, el seu dia a dia, com la seva esperança en un futur millor. Ja sé que això pot semblar molt cumbaià, però que és viure sense esperança en un futur millor? De moment, però, ja s’està parlant, a bastament, dels temes de la immigració, de la integració i de la integritat de la societat francesa, dels valors de la república, del classisme latent… I no estarà de més veure que en treuen, de tot això, perquè son temes que ens afecten a tots.