D’on han sortit?

D’on han sortit els suïcides de Londres?

Ara ja se sap que els suicides dels atemptats de Londres eren gent nascuda al país. Gent que ha crescut dins la societat a la que ha atacat, amb una vida aparentment normal, apreciada per la seva comunitat, integrats al veïnat, amb contacte (o vivint) amb la seva família, joves, sense problemes econòmics i amb perspectives de futur. Aquesta imatge no ens quadra amb la (tòpica) del terrorista que prové d’un país musulmà empobrit o en guerra, i que s’amaga entre la comunitat immigrant del seu pais.

Com és doncs, que s’ha convertit en terroristes suicides? Com és possible que algú que creix entre nosaltres canvii radicalment i pugui arribar a fer això?

Si ens ho mirem únicament des d’aquest punt de vista, des de la perspectiva d’un occidental, no hi trobem gaire lògica, no entenem el canvi. Centrem-nos, però, en el canvi d’aquestes persones. Han passat de ciutadans normals (més o menys conflictius), a obeir cegament un mandat, sense qüestionar-lo.

Que no és potser això el que passa amb els adeptes de les sectes? Que no passen de tenir una vida corrent, en societat, a aïllars-se, o relacionar-se només amb la gent del seu nou grup, a fer cas omís de veus fins aleshores amigues? En els cassos més comuns, aquesta gent restaven “segrestats” pel nou grup, i hi treballaven cegament, o hi donaven tots els seus cèntims, els seus ingressos… Però també hi ha hagut casos molt més preocupants, que han passat d’aquesta ratlla, com els atacs al metro de Tòkio al 1995 d’Aum Shinrikyo, o bé el suïcidi col.lectiu a Guyana del Temple del Poble, al 1978.

I si amb aquesta gent s’està seguint les mateixes tècniques? Usant adeqüadament situacions d’exclusió social, o de determinada marginalitat, o de pertenencia a un col.lectiu concret, i tocant punts sensibles segons el context (tradicions culturals, sensacions de persecució, cerca d’una identitat diluida en el nou lloc), no es poden crear condicions favorables per a la receptivitat de determinades idees? I si aquestes idees es van subministrant gradualment, es va teixint una xarxa cada vegada més trenada, no pot fer variar la percepció de la realitat d’una persona?

I si a això hi sumem una visió redempcionista del sacrifici personal (elevat a la seva màxima expressió), quina millor manera d’autoafirmar-se dintre del nou grup que sacrificant-se per ell o pels ideals que proposa?

No estic dient, però, que calgui interpretar que els suïcides de Londres són unes pobres víctimes enganyades per despietats enemics de la societat occidental, ni molt menys. Però si que caldrà vigilar i atendre molts més punts dels que es pensava. La resposta que cal donar no és només militar (això ja està clar no funciona) i policial (prevenció, investigació), sinó que també cal donar una resposta social, tant a nivell de de l’administració com de la societat civil: erradicació de bosses de marginació, obertura de mires envers els immigrants, per exemple, però també ajudes de desenvolupament als països més afectats: educació i sanitat, si, però també un futur possible: desenvolupament, treball, democràcia.

Altra problema és que en molts d’aquests països els que haurien de gestionar aquestes ajudes son els primers interessats en que la situació (la seva situació) no canvii. Però això ja hauria de ser un altre apunt…

El País reobre continguts

Ahir elpais.es tornava a obrir els seus continguts per tothom, no només per subscripotrs.

A les pàgines 38 i 39 de l’edició impresa s’explicava molt detalladament tot el que es pot fer i trobar a la web del diari, i s’indica quins són els continguts i eines que segueixen sent només de suscripció.

Aquest canvi, però, només s’esmenta com una “nova etapa”. No s’argumenta res sobre la caiguda de visites que segurament va patir el lloc web després del novembre del 2002, quan l’accés als continguts es va fer íntegrament de pagament.

Tot plegat, però, sembla més un pas enrera disfressat de pas endavant, un canvi en la política de tancar recursos i intentar trobar fonts fàcils de finançament, fàcils a primera vista però no a llarg termini.

El País és una diari generalista i, com a tal, té un públic molt ampli i mentres aquest públic pot seguir més o menys fidel a l’edició en paper, no passa el mateix amb l’edició digital. En aquest cas, i degut al mitjà, es poden trobar altres capçaleres de no-pagament, amb una línia editorial diferent, però amb una qualitat similar. Què fa doncs, l’internauta, a diferència del lector de l’edició impresa? Se’n va a altres mitjans, a a ltres lloc on pot trobar la informació que busca. La conseqüència més immediata és un descens en el número de visites, i segueixen la falta de públic per anuncis, la pèrdua de rang als buscadors (la gent no enllaça), i per tant la pèrdua de posicionament en aquest (no tan) nou mitjà.

En funció de la publicació si que es pot buscar un finançament via subscripció. Però això, que pot valer per publicacions molt específiques i reputades, amb pocs competidors en la seva àrea, i on la informació que s’ofereix no és de l’abast de tothom i on no interessa a tothom (públic selecte), no val per publicacions reputades però amb un públic molt ampli i molts competidors, i menys en aquest mitjà, on moltes vegades es vol i es busca una lectura ràpida, transversal, de la noticia (d’aquí que precisament alguns dels valors afegits que s’hagin mantingut sota suscripció siguin, per exemple, algunes columnes d’opinió, més en línia amb l’edició impresa, que es llegeix d’una altra manera. Qui es suscrigui va a buscar una informació determinada o potser una firma determinada, no navega (només) mirant les notícies del dia).

El model, doncs, de cerca de beneficis ràpids mitjançant el tancament o el prepagament de la informació segueix sense funcionar a la xarxa. Cal buscar els beneficis en els serveis associats, en la informació de qualitat, on les opinions, en tot allò que els altres no poden oferir o ofereixen de manera diferent. Obrint les notícies a tothom no només es recuperen els beneficis abans perduts (rang, visites, publicitat), sino que s’obre una finestra per aconseguir nous suscriptors, lectors que abans no haurien pogut accedir a aquesta informació i que, un cop tastada, en volen més.

És per pensar-hi.