La superficialitat de la premsa

En un correu que m’ha arribat trobo un parell de frases sobre la premsa:

“The superficiality of newspaper coverage is without excuse; public characters appear as on a child’s drawing, two-dimensional and without perspective. All that is lacking is the childish charm. That is not the fault of the reporters but of their employers, who will neither invest in thorough reporting nor even sanction it, because it might disturb their own concept of the world they live in.” — A. J. Liebling, The Wayward Pressman

Over the last 50 years or so, though, journalists have fallen on the integrity index, in part because of television (it’s pretty hard to be a journalist when you can’t write three consecutive sentences and have to condense a story into a 20-second item before cutting to Joe on sports); in part because people don’t read (newspaper circulation in the US has been steadily dropping, and reporters don’t get paid that well); and in part because getting a story, even if it’s just the regurgitated pablum offered up at a staged news conference, is more important than getting THE story, which is usually real work — the regurgitation is where the buffet is, but identification of the pablum isn’t a consideration.

Té raó l’autor quan fa la diferència entre explicar una història i explicar LA història, és a dir, explicar allò que ha passat no només referint-se als fets ocorreguts o al que dóna una agència de notícies, sino donant tota la informació que hi hagi a l’abast, des de la relació amb altres fets fins a l’origen d’allò que ha passat, passant per dades estadístiques o de situació, per poder donar una visió de conjunt de tot plegat.
Continua la lectura de La superficialitat de la premsa

Cotxes, mecànics i software lliure

Moltes vegades es confón el fet d’instal.lar software lliure amb un cost zero d’instal.lació del mateix. Després, quan es veu que això no ha de ser així, que potser hi haurà d’haver una inversió en formació o bé en la instal.lació i el manteniment del sistema, les cares canvien: Quin avantatge té instal.lar software lliure si al cap i a la fi també haig de pagar?

Suposant un equip d’oficina normalet (sistema operatiu més suite ofimàtica, per exemple) els avantatges no són només de la inversió inicial (cost elevat versus cost zero o cost molt reduit), sino de compatibilitat entre diferents eines, llibertat d’elecció, possibilitat de millora del software, adaptació del mateix, apart del que suposa, conceptualment parlant, el fet de poder disposar i modificar un mateix de les eines amb les que accedeix i gestiona la informació pròpia.

Però tot i així s’ha de pagar. I és que potser amb software privatiu no es paga? No es fan cursos de formació, externalitzacions de manteniment, projectes clau-en-mà? Quina diferència hi ha?

Imaginem que necessitem un cotxe. Tenim dos possibilitats d’aconseguir-ne un:

  • Anem a una tenda on ens venen un cotxe ja fet, acabadet, i pel qual hem de pagar tots els extres que hi posem. A més, aquest cotxe només s’alimenta a les benzineres de la pròpia companyia que el fabrica. Això sí, sortim de la tenda amb el cotxe en marxa.
  • Anem a un lloc on podem aconseguir les peces de franc. Tenim diverses possibilitats:
  • Si som manetes i ens agrada la mecànica, podem muntar-nos-el nosaltresamb tots els extres que volguem posar-hi. La única inversió és la del nostre temps.
  • Si no som manetes, o no tenim temps, contractem un mecànic perquè ens el monti amb els extres que li diem. La inversió feta ara és la factura del mecànic. Les peces, però, segueixen estant allà, així que el dia de demà hi podem afegir més extres, i, a sobre, hem pogut controlar tot el procés de muntatge i aprendre’n.
  • Aquest cotxe ens l’hem fet al nostre gust i pot repostar a qualsevol benzinera.

En el primer cas, el cost inicial ha estat molt més elevat que en els altres dos (mà d’obra, materials, instal.lació del extres… buf!). A més, sempre que volguem afegir-hi alguna cosa, o canviar la tapisseria dels seients, per exemple, haurem d’anar al fabricant i comprar-li les peces a ell o bé que ens ho faci ell directament, si és que es pot fer (o bé vol fer-ho). I ningú no ens assegura que no tregui un nou model de cotxe amb seients nous, i per tant les fundes dels nous ja no aniràn bé pel nostre model vell (per exemple), o que deixi de donar suport al model vell…

En el segon cas, com que les peces estan sempre disponibles, podrem afegir o canviar el que nosaltres volguem, i fins i tot podem millorar nosaltres mateixos el nostre cotxe (o fer que un mecànic ens faci una peca nova a mida)

Segurament, si les coses fossin així, la gran majora de la gent es decantaria per la segona opció. Perquè pagar més per un cotxe estàndar i totalment immodificable quan en puc tenir un altre de totalment personalitzat i modificable i molt més econòmic? Perquè pagar per un software privatiu que es tanca en ell mateix, quan en podem tenir un altre d’igual (o més) qualitat i que a sobre el podem controlar?

Nota: Aquest apunt ha sortit a partir d’una conversa amb un company de feina. Després, en redactar-lo, m’he adonat que s’assembla a la paràbola que fa en Neal Stephenson a “Al principi fou la línia de comandament”, al capítol 2, Descapotables, tancs i batmòvils.

D’on han sortit?

D’on han sortit els suïcides de Londres?

Ara ja se sap que els suicides dels atemptats de Londres eren gent nascuda al país. Gent que ha crescut dins la societat a la que ha atacat, amb una vida aparentment normal, apreciada per la seva comunitat, integrats al veïnat, amb contacte (o vivint) amb la seva família, joves, sense problemes econòmics i amb perspectives de futur. Aquesta imatge no ens quadra amb la (tòpica) del terrorista que prové d’un país musulmà empobrit o en guerra, i que s’amaga entre la comunitat immigrant del seu pais.

Com és doncs, que s’ha convertit en terroristes suicides? Com és possible que algú que creix entre nosaltres canvii radicalment i pugui arribar a fer això?

Si ens ho mirem únicament des d’aquest punt de vista, des de la perspectiva d’un occidental, no hi trobem gaire lògica, no entenem el canvi. Centrem-nos, però, en el canvi d’aquestes persones. Han passat de ciutadans normals (més o menys conflictius), a obeir cegament un mandat, sense qüestionar-lo.

Que no és potser això el que passa amb els adeptes de les sectes? Que no passen de tenir una vida corrent, en societat, a aïllars-se, o relacionar-se només amb la gent del seu nou grup, a fer cas omís de veus fins aleshores amigues? En els cassos més comuns, aquesta gent restaven “segrestats” pel nou grup, i hi treballaven cegament, o hi donaven tots els seus cèntims, els seus ingressos… Però també hi ha hagut casos molt més preocupants, que han passat d’aquesta ratlla, com els atacs al metro de Tòkio al 1995 d’Aum Shinrikyo, o bé el suïcidi col.lectiu a Guyana del Temple del Poble, al 1978.

I si amb aquesta gent s’està seguint les mateixes tècniques? Usant adeqüadament situacions d’exclusió social, o de determinada marginalitat, o de pertenencia a un col.lectiu concret, i tocant punts sensibles segons el context (tradicions culturals, sensacions de persecució, cerca d’una identitat diluida en el nou lloc), no es poden crear condicions favorables per a la receptivitat de determinades idees? I si aquestes idees es van subministrant gradualment, es va teixint una xarxa cada vegada més trenada, no pot fer variar la percepció de la realitat d’una persona?

I si a això hi sumem una visió redempcionista del sacrifici personal (elevat a la seva màxima expressió), quina millor manera d’autoafirmar-se dintre del nou grup que sacrificant-se per ell o pels ideals que proposa?

No estic dient, però, que calgui interpretar que els suïcides de Londres són unes pobres víctimes enganyades per despietats enemics de la societat occidental, ni molt menys. Però si que caldrà vigilar i atendre molts més punts dels que es pensava. La resposta que cal donar no és només militar (això ja està clar no funciona) i policial (prevenció, investigació), sinó que també cal donar una resposta social, tant a nivell de de l’administració com de la societat civil: erradicació de bosses de marginació, obertura de mires envers els immigrants, per exemple, però també ajudes de desenvolupament als països més afectats: educació i sanitat, si, però també un futur possible: desenvolupament, treball, democràcia.

Altra problema és que en molts d’aquests països els que haurien de gestionar aquestes ajudes son els primers interessats en que la situació (la seva situació) no canvii. Però això ja hauria de ser un altre apunt…

El País reobre continguts

Ahir elpais.es tornava a obrir els seus continguts per tothom, no només per subscripotrs.

A les pàgines 38 i 39 de l’edició impresa s’explicava molt detalladament tot el que es pot fer i trobar a la web del diari, i s’indica quins són els continguts i eines que segueixen sent només de suscripció.

Aquest canvi, però, només s’esmenta com una “nova etapa”. No s’argumenta res sobre la caiguda de visites que segurament va patir el lloc web després del novembre del 2002, quan l’accés als continguts es va fer íntegrament de pagament.

Tot plegat, però, sembla més un pas enrera disfressat de pas endavant, un canvi en la política de tancar recursos i intentar trobar fonts fàcils de finançament, fàcils a primera vista però no a llarg termini.

El País és una diari generalista i, com a tal, té un públic molt ampli i mentres aquest públic pot seguir més o menys fidel a l’edició en paper, no passa el mateix amb l’edició digital. En aquest cas, i degut al mitjà, es poden trobar altres capçaleres de no-pagament, amb una línia editorial diferent, però amb una qualitat similar. Què fa doncs, l’internauta, a diferència del lector de l’edició impresa? Se’n va a altres mitjans, a a ltres lloc on pot trobar la informació que busca. La conseqüència més immediata és un descens en el número de visites, i segueixen la falta de públic per anuncis, la pèrdua de rang als buscadors (la gent no enllaça), i per tant la pèrdua de posicionament en aquest (no tan) nou mitjà.

En funció de la publicació si que es pot buscar un finançament via subscripció. Però això, que pot valer per publicacions molt específiques i reputades, amb pocs competidors en la seva àrea, i on la informació que s’ofereix no és de l’abast de tothom i on no interessa a tothom (públic selecte), no val per publicacions reputades però amb un públic molt ampli i molts competidors, i menys en aquest mitjà, on moltes vegades es vol i es busca una lectura ràpida, transversal, de la noticia (d’aquí que precisament alguns dels valors afegits que s’hagin mantingut sota suscripció siguin, per exemple, algunes columnes d’opinió, més en línia amb l’edició impresa, que es llegeix d’una altra manera. Qui es suscrigui va a buscar una informació determinada o potser una firma determinada, no navega (només) mirant les notícies del dia).

El model, doncs, de cerca de beneficis ràpids mitjançant el tancament o el prepagament de la informació segueix sense funcionar a la xarxa. Cal buscar els beneficis en els serveis associats, en la informació de qualitat, on les opinions, en tot allò que els altres no poden oferir o ofereixen de manera diferent. Obrint les notícies a tothom no només es recuperen els beneficis abans perduts (rang, visites, publicitat), sino que s’obre una finestra per aconseguir nous suscriptors, lectors que abans no haurien pogut accedir a aquesta informació i que, un cop tastada, en volen més.

És per pensar-hi.