Compartir coneixement fa guanyar

Fa anys, en algunes organitzacions i empreses et podies trobar algú que semblava ser indispensable perquè era l’únic que sabia com funcionava o s’havia de fer quelcom, i guardava zelosa (i segur que també mesquinament) aquesta petita peça de coneixement, normalment una cosa senzilla de fer, però poc estesa. En la seva visió, aquesta gent es devien veure com l’engranatge central que permetia el moviment de la maquinària.

Malauradament, encara et trobes gent que té una idea igual d’equivocada avui en dia quan, en realitat, aquesta visió egocèntrica del paper d’un mateix és un greu error.

En una organització que treballa en equip, el valor no vé donat per un coneixement específic, sino pel que s’aporta al propi equip, pel valor dels coneixements i del treball produit. L’acumulació egoïsta de coneixement no el fa a un més important dins d’un grup, al contrari, l’aïlla més donat que no comparteix res i, a la llarga doncs, el fa prescindible.

La vàlua d’un mateix no està només en allò que sap fer, sinó en com ho fa, en com ho transmet.

La industrialització de la barbàrie

Al llarg de tota la història de la nostra espècie hi ha hagut crims, matances, destrucció i mortaldat.

Des de sempre, per desgràcia, s’ha matat en nom de Déu, d’una raça, d’una idea, d’un imperi o gratuïtament, sense més. I s’ha cremat, trinxat, destruït, tirat a terra i destrossat qualsevol cosa que no agradés. Ja destruïm i tirem sal sobre Cartago, cremem els llibres dels maies o de grecs i romans en nom de Déu, pelem directament el que no creu en el mateix que nosaltres, o intentem recrear les estepes asiàtiques a cavall al cor d’Europa, no es salva ningú. Exemples, els que volguem.

I tot i progressar, aquestes idees malinterpretades, iluminacions messiàniques, la set de poder o la incomprensió vers l’altre tornen una i altra vegada.

Mentrestant, hem desenvolupat la tecnologia i la indústria, hem arribat als últims racons del món i ens comuniquem i movem ràpidament, hem multiplicat la nostra força i hem aplicat tots aquests coneixements tècnics també (o gràcies a) la indústria de la guerra.

I quan es combina tota la força de la societat industrial, tota la tecnologia i la planificació modernes amb les idees més humanes i equivocades que hi pot haver, amb la incomprensió i l’odi vers l’altre, apareixen monstres, monstres terribles: siguin les matances de búfals des del tren al s. XIX a Amèrica, el genocidi armeni a les acaballes de l’Imperi Otomà, la Shoah jueva, la revolució cultural xinesa o els khmers rojos, per acabar amb l’ISIS i l’anorreació que pretenen de tot allò que no sigui el que ells interpreten com a musulmà, siguin persones o idees i cultura.

No cuidar el que ens fa persones, no entendre’ns els uns als altres i no respectar el que no és com nosaltres, no cultivar la cultura ens porta a la deshumanització, ens aboca a l’ús de tots els recursos moderns per destruir l’altre: la industrialització de la barbàrie.

Any sortint, any entrant

Acabem l’any.

Diaris, revistes i televisions fan resums, llistes de fets i llocs, simplificacions d’un món tan complex com sempre, visions fugisseres segons l’impacte mediàtic. Google ens mostra les paraules més buscades, el món segons les cerques, interpretant els nostre interessos. Twitter ensenya les converses d’un món suposadament global. Facebook indica el que creu que ha estat el millor del teu anys segons la imatge que tu has volgut mostrar: una imatge d’una imatge, un joc de miralls digital.

I nosaltres?

Enviarem correus de felicitació, algun dm al twitter i saludarem l’any a les xarxes socials, enviarem whatsapps de felicitació abans de les campanades, o tot just passades, i publicarem fotos de celebracions i serpentines.

Un cop fet tot això, pareu, deixeu mòbils, no els torneu a tocar i mireu els que teniu al voltant. I penseu en el que heu fet durant l’any, i en el que ha estat important per vosaltres (no en el que us diuen que heu fet) i en el que voleu per l’any entrant.

I, ara sí, saludeu al 2015 i agafeu forces, que això continua.

Rastres

Acumulem coses.

Al llarg del temps, i per més que vigilem, acabem carregats d’objectes, que ens hauran estat més o menys útils. I quan hem de fer una mudança, o fem una neteja a fons (d’aquelles de cada molt temps) ens adonem de tot el que hem ajuntat, del que fem servir i del que no, dels llocs per on hem passat.

En el món digital passa el mateix: sabem que el nostre rastre digital és llarg, però acostumem a identificar-lo amb els missatges que deixem a les xarxes socials, a alguna foto on ens han identificat o en algun comentari d’un blog o web d’algun event on sortim…

Però és molt, molt més llarg (i l’ignorem molt més) del que ens pensem: feu un recull de totes les webs on teniu compte, totes. I ara mireu en aquestes webs quina informació hi heu deixat. N’hi haurà d’actualitzada, i d’antiga. I tota aquesta informació no es més que un altre rastre digital de la nostra vida real, petits trossos de perfils nostres que queden oblidats, però que romanen allà on els vam omplir.

Ara guardeu el recull i manteniu-lo al dia. Creix? Esborreu els llocs on no entreu fa molt de temps i, abans de posar dades personals, penseu-ho dues vegades. I si les poseu, manteniu-les actualitzades, perquè el correu postal seguirà arribant allà on vàreu indicar. I us en fareu creus de com, sense adonar-nos, nosaltres mateixos anem expandint la nostra petja digital, sense haver de culpar ningú més.

De vegades ens oblidem que el món digital i les dades que entrem a l’ordinador corresponen a les del món físic, i que els rastres dels dos es creuen.

Política i moral

There has always been politics. Some of us love its primal intricacy and elegance. But politics without moral content becomes an exercise in competing cynicisms, with progress an occasional, almost accidental, consequence.

Joe Klein: Missed Chance on Immigration, Time Magazine

Efectivament, política sense moralitat, sense tenir en compte la societat que la defineix i el que n’espera d’ella, es converteix en un joc de contrapesos i forces buit, en la versió intelectual per veure qui pot més; en oportunitats perdudes i empetitiment intel·lectual dels escollits i dels que escullen.