Una sana dieta informativa


Període vacacional: disminueix la ingesta diària de notícies, el flux d’informació entrant; canvio els hàbits i els canals informatius habituals, i redueixo la freqüència i el temps dedicat.

I no passa res. El món segueix rodant, i jo estic informat igual. Potser no al minut, però cal? L’excés d’informació, les dades repetides cada mitja hora, la infoxicació, la necessitat de saber de tot… son bones? Segurament no.

En Thoureau ja tenia necessitat fa 150 anys de defugir la seva “sorollosa” societat, i en Taleb recomana no llegir premsa ni blogs. Potser son casos extrems, però sabem del cert que les notícies acabant arribant, que el flux de la informació és continu i repetitiu.

Perquè aquest és realment el coll d’ampolla: la informació i el número de fonts d’informació (externes i pròpies, induïdes) i obligacions que requereixen la nostra atenció creix exponencialment, però el nostre temps és lineal, i cal saber repartir-lo molt bé.

Així, si deixem de dedicar temps a intentar digerir un flux massiu i repetitiu d’informació, que acaba aportant poc, i escollim bé les fonts i els moments en què ens informem, i els temes que ens interessen, disposarem de molt més temps del que tenim, i estarem igualment informats. Es més, passem automàticament a poder usar aquest temps en tasques creatives, en processar la informació i en reflexionar-hi, podem passar de ser simples consumidors a generadors d’informació o, simplement, a disposar de més temps per fer tot allò que volem fer i pel que no tenim temps.

L’increible programador minvant

El temps és un recurs finit.

L’atenció i la motivació també.

I a mesura que passa el temps, tinc més coses a fer i menys temps per fer-les.

En un moment determinat, aprendre nous llenguatges de programació i codificar, enfrontar-me a reptes i resoldre’ls, trobar i aplicar hacks i experimentar m’agradava i m’enjogassava, m’atreia i era estimulant.

Però a mesura que ha passat el temps tot això ha canviat: ja no tinc ganes d’aprendre nous llenguatjes cada dos per tres o de dedicar gran part del meu temps lliure a programar o a resoldre problemes tècnics, per interessants que els trobi. Vull estar al dia de les novetats, saber què passa, però noto que ja no puc saber-ho tot (és impossible saber-ho tot), que ja no em motiva com abans (i segurament no sóc l’únic a qui li passa (1)).

És això un acomodament? Potser, i si ho és no m’agrada, però també és veritat que hi ha moltes més coses que criden la meva atenció, que vull fer: potser és, senzillament, un canvi d’interessos, una reorientació de com uso el meu temps.

Essent informàtic, cal estar al dia de moltes novetats, cal una formació i una renovació contínues, perquè és part del meu món. Però fins on arriben els límits d’aquest nou coneixement i les possibilitats d’absorbir-lo va variant amb el temps (en el cas de la feina, no per motivació, sinò per disponibilitat de temps i pels diferents focus d’atenció).

Sempre hi ha una distància entre el que fem i el que creiem que podem fer, entre el que realment fèiem abans i el que creiem que fèiem: és la imatge idealitzada que tenim de nosaltres mateixos, del nostre passat.

Amb el temps, cal reconèixer els propis límits, centrar el focus i no marcar objectius inabastables. Només d’aquesta manera es pot seguir aprenent i fent coses i no perdre’s en el mar d’informació (o tancar-se a aprendre).

Homs, Srebrenica

Les imatges de la sortida ahir dels últims civils de Homs just abans d’acabar la treva -civils corrents cap als cotxes de la ONU, entrant a dintre i caminant darrere d’ells mig ajupits per protegir-se, fugint del que estava a punt d’arribar- em van fer recordar, inevitablement, l’encaixada de mans d’ara fa 24 anys entre Ratko Mladic i el comandant del contingent holandès de cascos blaus que protegia Srebrenica: tothom no volent saber el que se sabia que anaven a fer i van acabant fer. El paper galdós de l’ONU, no sabent protegir a la gent, ni per mitjans ni per decisió, em va obrir els ulls al cinisme de la política internacional, a les mesquineses de la comunitat internacional i l’ús de la política i les institucions per aconseguir els fins propis.

I tal com ara farà 20 anys de Srebrenica, seguim en el mateix punt. Civils fugint del que serà una matança (si no ho és ja hores d’ara), l’ONU cobrint el paper i discutint què fa mentre tot un poble és passat a sang i foc per uns i altres.

No aprenem. Ni els nostres representants ni, sembla de vegades, els que tenim possibilitat d’escollir-los.

Tornar (una mica) al Renaixement

En un moment en que sembla que cada vegada tendim més a la super-especialització dels coneixements, a l’aprofundiment en vertical de les diferents branques de la ciència, sembla que retorna la concepció renaixentista del savi que ha de saber de tot (si més no modificada).

L'home de Vitruvi, de Leanordo Da Vinci (Viquipèdia)De fet, aquesta mateixa super-especialització, aquest aprofundiment en els descobriments i en la investigació fan cada vegada més necessaris equips multidisciplinaris d’experts que aportin diferents visions a un mateix problema, a un mateix repte, per encarar-lo des de diferents angles, i sabem que això ajuda a avançar.

Però potser no necessitem només equips multidisciplinaris formats per especialistes, per bons que aquests siguin: potser comencem a necessitar, a tots nivells, especialistes en un camp determinat, savis en un coneixement, però que també tinguin coneixements profunds d’altres matèries: això permetria un intercanvi molt més fàcil de punts de vista, potser fins i tot solucions més heterodoxes però noves i funcionals que els experts en un tema poden tenir (al cap i a la fi, gairebé tot saber i tecnologia et condiciona com penses, et fa veure el món d’una manera concreta).

No parlem només de gent que es dediqui a investigacions punta (medicina, biologia, química o electrònica, per dir-ne algunes). Necessitem arquitectes que sàpiguen d’urbanisme però també d’ecologia i de sociologia, perquè son matèries molt lligades, necessitem enginyers que siguin bons dissenyadors i sàpiguen d’usabilitat, responsables que sàpiguen del seu camp (economia, enginyeria, sanitat) i de gestió d’equips o fins i tot de psicologia, periodistes que sàpiguen de big data i eines informàtiques, informàtics que entenguin els usuaris (difícil, ho sé), economistes amb coneixements socials o urbanistes amb coneixements de teoria de xarxes…

No podem ser tots ni tenir savis totals com el que l’ideal renaixentista preconitzava, perquè la quantitat de coneixement i d’informació que ja posseïm i que generem a cada moment és inabastable, però si que ens hem de plantejar si no necessitem una educació més ampla, més creuada, més oberta a altres branques que la sola dels estudis principals.

La complexitat del món en què vivim no ens permet tractar els problemes com sitges aïllades, sinó com les xarxes que son, amb les relacions que tenen entre ells i les diferents vessants i lectures que es puguin fer. Flexibilitzar la nostra visió personal, ampliar-la amb altres coneixements i donar-li nous matisos ens permetria una comprensió més gran d’allò que ens rodeja (o un primer pas per solucionar un problema, si fos del que tractéssim).