Quatre gotes

A vegades, un no sap si és millor fixar-se en les coses i preocupar-se, o viure ignorant o sense fer-ne cas.

Cito unes quantes noticies aparegudes només en dos dies, en aquest cas al diari “El País”. Les ordeno per dia i pàgina:

  • El 19,4% del agua se pierde en fugas de la red de distribución. Cataluña, Murcia y Valencia, entre las comunidades con más porcentaje de pérdidas.
    (El País, dijous 16 de juny, pàg. 33.)
    Catalunya perd un 25,3%, València un 26,3% i Múrcia un 30 %.
  • Medio Ambiente lanza una campaña de publicidad para ahorrar agua.
    (El País, dijous 16 de juny, pàg. 35.)
    Primera campanya publicitaria en 10 anys, per estalviar fins un 20% d’aigua.
  • El desierto avanza sobre el planeta. La ONU calcula que la desertificación forzará a 135 millones de personas a abandonar su hogar.
    (El País, 17 de juny, pàg. 40.)
    Esmenta com a causes d’aquesta desertificació l’extensió dels cultius a terres no adeqüades, la agricultura industrial (amb vistes a la exportació), i l’aplicació de sistemes de regadiu a gran escala, entre d’altres.
  • La degradación del suelo afecta al 31% del territorio español. España sigue sin aprobar el plan nacional al que se comprometió con la ONU en 1996.
    (El País, 17 de juny, pàg. 42.)
    Tarragona té un risc de desertificació del 98,28 %, Lleida del 37,15%, i Barcelona del 35,38%. València i Múrcia tenen un risc d’entre el 90 i el 100%.

Anem bé, doncs.
Continua la lectura de Quatre gotes

Reinventar Europa?

I ara que els francesos han dit que no a Europa, ara que un dels fundadors de la Unió no ha estat prou europeista, que s’ha de fer? Què ha de fer la europeíssima Espanya, que va ser la primera en aprovar-la mitjançant un referèndum? Queda desautoritzada, en ridícul, per ser més papista que el Papa?

Ni Espanya queda desautoritzada o en ridícul, ni s’enfonsarà Europa o desapareixerà la Unió perquè els francesos hagin dit que no. Això queda clar. El perquè els francesos han dit que no, ja ho comenta prou bé en Pere, que ho interpreta en clau interna.

I potser aqui rau la clau de tot això. Es parla molt d’Europa, però tothom ho fa mirant cap a ell, per veure que se’n pot treure. No es veu com una integració d’Estats, on s’ha de formar part i on s’és un més, Europa és un lloc on anar a demanar calers, on club que té prestigi i que per tant, en dóna a qui en forma part. Així és com ho veuen molts, i per això mateix, aquells que són molt europeistes i molt partidaris de formar-ne part, són els primers que es tanquen en banda quan han d’entrar nous socis a formar part, nous socis, però, que son més pobres que ells (o no tan rics) i als que s’haurà de destinar una part dels diners que ara reben ells.

Alhora, la quota de poder que un govern aconsegueix per un estat a Europa, o el que aconsegueix escombrar cap a casa, es tradueix inmediatament en una lectura interna de beneficis cap al pais, oblidant la resta de socis, i viceversa, les lluites polítiques internes es projecten cap a la gran pantalla de la Unió, donant lloc a inverosímils coincidències d’interessos de grups totalment oposats.

Es segueix parlant de nosaltres i d’ells, no de tots nosaltres, no d’un govern interestatal o supranacional que no mira interessos localitzats geogràficament. I Europa, alhora, no deixa de ser, seguint una analogia informàtica, una capa més del model de ceba dels governs: local, autonòmic, estatal, europeu… cada vegada més allunyat del ciutadà, cada vegada més ignorat i desconegut. Això tampoc no ajuda. Com més capes, més llunyana la integració.

Potser si que haurem de reinventar Europa. Però qui sembla que hauria de reinventar-la en primer termini, els polítics, no estan per la tasca. Estan massa aferrats als poders ja establerts, a les estructures ja arrelades, als seus mecanismes geogràficament establerts, com per pensar en com reinventar una estructura política que estigui realment en xarxa, propera al ciutadà, i que no sigui un reflex en un nivell superior de les distribucions de poder ja establertes, una adaptació de les estructures ja existents, un pegat, en resum.

Reinventar Europa, doncs: Possible? Si. Probable? No tant.

Valents i plens de raó?

Fa uns dies vàrem anar a comprar a una fruiteria nova que han obert una mica més avall de casa. La porta una noia argentina que l’ha oberta junt amb la seva parella.

Estàvem ja pesant la fruita, a punt de pagar, quan va entrar una senyora, que es va posar a remenar la fruita, i conforme l’anava mirant, li anava dient a la fruitera que si la fruita la tenia més cara que feia dues setmanes, que si tal com estava la fruita (que no estava malament) la tenia una mica cara, que si un all, que si una ceba. La noia li anava responent amb tota educació, que si volia esperar-se, que havien de portar fruita nova, que si volia que li feia una rebaixeta en el preu, i l’altra va i li diu amb tota la cara que si, que això és el mínim que podria fer…

La meva dona i jo ens miràvem a la cara, incrèduls, pensant com era capaç aquella dona de posar-li tanta caradura a l’assumpte, i la noia ens anava mirant a nosaltres com dient “Vès que hem de fer…”. Vam pagar i vam marxar, deixant allà a la senyora remugant, entre intrigats per saber com acabaria la cosa i sorpresos per la pocavergonya d’alguns.

Uns dies després ja ens han explicat com va acabar el cas: la senyora va anar embalant-se, i al final li va acabar dient a aquesta noia que com podia ser que ella que acabava d’arribar obrís una fruiteria, amb els diners que costa, si resulta que quan ella va arribar no tenia res, que si això no podia ser, que els que venen de fora ho estaven ocupant tot… Aqui ja no es va amagar de res. No cal dir que la pobra fruitera es va emportar un disgust d’allò més gran.

Em sorprèn (encara) que hi hagi gent que sigui capaç d’envalentonar-se amb d’altres que estan en una posició més feble que ells. Qué ès? incultura? Poca educació? Poques llums? Enveja, simplement?

Sigui el que sigui, moltes d’aquestes persones que es fan les valentes amb d’altres que venen de fora i que, sia per que no dominen l’idioma, perque no tenen papers, o perque estan en terra extranya, estan en una situació de feblesa respecte aquests primers, mai dirien res a d’altres en la mateixa posició que ells. I encara més, quan fan una cosa d’aquestes, es queden ben satisfets i plens de raó, convencuts del que han fet i sense adonar-se’n del que els altres podem pensar. Pobres.

Em queda, però, un dubte: si els que no compartim aquestes opinions, no fem res, no els estem ajudant? Si nosaltres no li haguessim dit a la senyora que s’estava passant, no hagues acabat allà la cosa?

I aquest era un cas fàcil. Només era una senyora remugant.

Endoblocs

Un que passava comenta un article d’en Manuel Castells a La Vanguardia i destaca uns fragments on parla de blogs.

Jo vull destacar les frases finals:

Para bien o para mal, según quién opine. Un mundo en que igual le tendré que leer yo a usted que usted a mí. A menos que nos leamos sólo a nosotros mismos, en una especie de autismo digital generalizado.

Suposo que Castells es refereix més a llegir-se a un mateix, però com que parla de “nosaltres”, també podria entendre’s no com un únic bloc, sino com un conjunt de blocs. A què vé, això? Al fet que els blocs permeten la comunicació entre diferents idees, promouen el diàleg, permeten descobrir diferents punts de vista i contraposar opinions, però per fer algunes d’aquestes coses hem de ser prou oberts com per posar-nos en la pell de l’altre, d’intentar veure des d’un altre punt de vista.

Si només mirem els punts de vista que coincideixen amb el nostre, retroalimentem les nostres conviccions i idees i ens tanquem en un nucli, en un cercle. Perdem tot allò que podriem tenir, que el diàleg ens podria donar.

Això, però, tampoc és cap novetat. És només traspassar al món digital algun vici més del món físic.

Jo, però, prefereixo la definició de bloc que dóna en Castells i el que això pot comportar:

Cada blog es una entrada al universo de la red a partir de la experiencia de quién lo publica.

Notícies incomplertes, realitats alterades

El passat dimecres, escoltant la ràdio, van donar la notícia que havien trobat, en un ascensor i embolcallat de papers, però en bon estat de salut, el nadó que tres dies un dia abans havien segrestat d’un hospital. Van ampliar la informació dient que la mare havia deixat el nadó a cura d’una desconeguda que s’havia guanyat la seva confiança, mentres anava a fer una cigarreta. Aprofitant-ho, la desconeguda va marxar amb la criatura. I van acabar la notícia afegint que la desconeguda era d’ètnia gitana.
Si la cosa acabés aqui, un es queda amb la idea d’un final feliç i d’una gitana dolenta que roba nens. Estereotip dels gitanos dolents, que roben.
Al dia següent, mentres faig el cafè, veig a “La Vanguardia” una foto de la família i tot el cas més explicat. Sorpresa. La família del nadó també és gitana. La mare és paia i el pare gitano. Ara, des del punt de vista d’un paio, ja s’entén més que la mare confiés en la gitana. Ella també en té, de familia gitana. Però això a la notícia que jo vaig sentir ahir no ho van dir.
Comento això perquè no vaig ser només jo. El company que hi havia amb mi també es va endur la sorpresa, tampoc ho sabia, que la familia era gitana.
Suposo que si hagués vist la notícia per televisió, no hagués tingut aquesta sensació.
Però quantes vegades un comentari innocent o una notícia incomplerta, com el de la ràdio, que només explica part dels fets, no pot fer que aquests no s’entenguin bé, no pot tenir reaccions inesperades o fer que es sumin unes gotetes més a les imatges sobre gitanos lladres o qualsevol altre estereotip que volti? No s’altera la realitat viscuda i no pot fer també que s’alteri la realitat per venir?