Administració de codi obert

L’Arnau comenta un tema interessant, el de l’ús del software a l’Administració Pública i com aquest pot fer que els ciutadans tinguin més control sobre les seves dades (dades gestionades per l’Administració però que ens pertanyen a cada un de nosaltres).

Moltes vegades quan parlem d’usar software lliure a l’Administració pensem en màquines amb Linux, servidors Apache, Open Offices i coses per l’estil, és a dir, el que un posaria a una oficina normal i corrent. I és un començament, un bon començament, però caldria anar més enllà.

L’Administració gestiona uns volums de dades molt grans, mou molta informació, i executa alhora molts i molt diferents processos que es gestionen mitjançant programes específics. Aquests programes acostumen a ser o bé desenvolupats pels propis serveis informàtics de cada Administració o bé per empreses de software que tenen programes més o menys generals que s’han d’adaptar a cada cas. I, tot i que cada Administració té les seves particularitats, dins del seu àmbit (local, autonòmic, estatal) cadascuna d’elles fa coses molt similars: tots els ajuntaments han de gestionar tributs, atorgar llicències, tramitar informes, fer decrets… variarà la forma i el color, els passos d’una banda a una altra, però els conceptes són gairebé els mateixos. I tots aquests tràmits iguals en concepte però diferents en forma s’implementen en cada cas partint gairebé de zero o bé adaptant programes que s’han comprat prèviament.

No seria un gran avantatge disposar d’un repositori de codi útil per a les administracions, generat per elles mateixes, obert a tothom, on hom anés incorporant les diferents millores que s’anéssin fent (nous processos, adaptacions a lleis…) Si cada Administració es gestiona les dades de forma diferent, no es pot generar un software que sigui la capa intermitja, que s’entengui amb diferents bases de dades per sota i que permeti definir diferents tràmits, documents, plantilles, processos i informes per l’altra banda?
Continua la lectura de Administració de codi obert

Fractura digital horitzontal

Sovint sentim a parlar de fractura digital, i per il·lustrar el tema es donen números i més números (índex de penetració d’internet a les llars, ús de la xarxa i les noves tecnologíes, diversos índex d’ús i funcionament de la xarxa, número d’ordinadors per habitant, connexions per 1000 habitants, etc…) i es van fent campanyes (normalment no gaire exitoses) per intentar reduir-la.

Aquesta és la fractura digital que podríem anomenar vertical, la que permet o no accedir a la xarxa, la que està relacionada amb la infrastructura i el maquinari.

Hi ha, però, un altre tipus de fractura digital. I aquesta no està relacionada amb l’accés a les eines, sinó l’ús que se’n fa d’elles. Es pot fer un ús monodireccional, de consumidors passius, rebent informació de versions digitals de mitjans analògics (premsa, ràdio, televisió) ja existents, o es pot fer un ús bidireccional, consumint però també produint informació. Per contraposició amb l’anterior model de fractura digital, aquest podríem anomenar-lo horitzontal.

I quina és la diferència entre un ús mono o bi-direccional de les eines d’informació? Quin és el perill de la fractura digital horitzontal? Simplement, seguir amb un model d’emissió d’informació com l’actual o bé passar a un altre model, ja no d’emissió d’informació sinó de relacions socials i de producció distribuida, de validació de la informació, no només per part d’uns quants sino per part de tothom.

Es tracta no només de disminuir tant com es pugui la fractura digital vertical, sino de treballar per reduir també la horitzontal, d’explicar i ampliar el funcionament de les eines que van apareixent i el que poden arrivar a representar per un canvi social real.

Quants dels usuaris d’Internet del nostre país fan servir la xarxa per crear comunitat, per debatre, per intercanviar idees, i quants d’ells només la fan servir per baixar-se arxius? Sí, entre aquests dos punts hi ha tot un ventall d’usos, i cap d’ells no és excloent d’un altre, però el que vull és destacar precisament el que comentava abans: quants d’aquests fan un ús monodireccional i quants d’ells un ús bidireccional? Es pot veure un canvi generacional en l’ús, en el nostre cas, de la xarxa? Els natius digitals ho usen més que els immigrants digitals, com els anomena en Mor?

Si s’arriba a produir una fractura d’aquest tipus, tindriem, d’una banda, persones que sabrien fer un ús pràctic de la informació, que serien capaços de gestionar el seu coneixement i crear xarxes i treure’n un profit (que no ha de ser forçosament econòmic, que no hauria de ser forçosament econòmic en la majoria dels casos), mentre que de l’altra tindriem usuaris que saben fer anar el programari i les màquines, que saben trobar coses a Internet, però poca cosa més, simples receptors digitals d’informació. Seria un cas similar al dels analfabets pràctics. I una altra gran oportunitat perduda per a fer una societat més justa.

L’origen perdut de “El origen perdido”

Fa un temps vaig llegir “El origen perdido“, de Matilde Asensi. Sense entrar en gaires consideracions més, el llibre no em va produir ni fred ni calor, un best seller més, que barreja ingredients a l’ús: unes gotetes de joventut, un imperi perdut i exòtic (l’inca), del qual encara queden restes, tant arqueològiques com culturals, i uns quants tocs de misteri més o menys coneguts (el mapa de Piri Reis, el possible significat dels quipus…) Com dic, ni fred ni calor. No semblava més que el producte d’una escriptora que s’ha documentat (amb més o menys fortuna) i que hi ha posat imaginació de la seva part.

Avui, però, em trobo unes quantes planes a la xarxa (Letralia, Indymedia Bolivia, bolpress) que parlen d’un possible plagi per part d’Asensi: sembla que el material que s’ha utilitzat “reprodueix” molt fidelment (afusella, dirien d’altres) parts de la crònica d’una expedició real. L’autor de la crònica, Pablo Cingolani, insisteix en la còpia, i Planeta, en canvi, sembla que amenaça amb accions judicials, mentres que l’autora no diu res.

No sé si serà còpia o no, però l’actitud de l’editorial mostra com estem encara de lluny d’un canvi d’actitud envers la cultura, impera el que jo produeixo és meu, és la meva parcel.la, i la defenso amb ungles i dents. Què passaria, si Asensi s’hagués basat en la crònica d’aquesta expedició? Jo crec que hagués estat beneficiós per tots dos, tant pel llibre com per l’expedició: Per l’expedició, publicitat gratuita que d’altra manera no hagués pogut aconseguir, pel llibre, res no hagués canviat: el llibre és una fabulació, una història, es més, encara s’hagués aconseguit més la sensació de veracitat que vol donar-hi l’autora. Però no, de moment, ataquem, fem por amb accions judicials i utilitzem l’arsenal de les lleis de protecció, els drets d’autor, etc… Perquè? Per que no perdi prestigi l’escriptira? No, per no perdre un ral de beneficis, no fos cas que cal pagar algun reconeixement o compensació.

No, realment no anem pel bon camí, si aquesta és la manera de defensar la cultura.

D’on han sortit?

D’on han sortit els suïcides de Londres?

Ara ja se sap que els suicides dels atemptats de Londres eren gent nascuda al país. Gent que ha crescut dins la societat a la que ha atacat, amb una vida aparentment normal, apreciada per la seva comunitat, integrats al veïnat, amb contacte (o vivint) amb la seva família, joves, sense problemes econòmics i amb perspectives de futur. Aquesta imatge no ens quadra amb la (tòpica) del terrorista que prové d’un país musulmà empobrit o en guerra, i que s’amaga entre la comunitat immigrant del seu pais.

Com és doncs, que s’ha convertit en terroristes suicides? Com és possible que algú que creix entre nosaltres canvii radicalment i pugui arribar a fer això?

Si ens ho mirem únicament des d’aquest punt de vista, des de la perspectiva d’un occidental, no hi trobem gaire lògica, no entenem el canvi. Centrem-nos, però, en el canvi d’aquestes persones. Han passat de ciutadans normals (més o menys conflictius), a obeir cegament un mandat, sense qüestionar-lo.

Que no és potser això el que passa amb els adeptes de les sectes? Que no passen de tenir una vida corrent, en societat, a aïllars-se, o relacionar-se només amb la gent del seu nou grup, a fer cas omís de veus fins aleshores amigues? En els cassos més comuns, aquesta gent restaven “segrestats” pel nou grup, i hi treballaven cegament, o hi donaven tots els seus cèntims, els seus ingressos… Però també hi ha hagut casos molt més preocupants, que han passat d’aquesta ratlla, com els atacs al metro de Tòkio al 1995 d’Aum Shinrikyo, o bé el suïcidi col.lectiu a Guyana del Temple del Poble, al 1978.

I si amb aquesta gent s’està seguint les mateixes tècniques? Usant adeqüadament situacions d’exclusió social, o de determinada marginalitat, o de pertenencia a un col.lectiu concret, i tocant punts sensibles segons el context (tradicions culturals, sensacions de persecució, cerca d’una identitat diluida en el nou lloc), no es poden crear condicions favorables per a la receptivitat de determinades idees? I si aquestes idees es van subministrant gradualment, es va teixint una xarxa cada vegada més trenada, no pot fer variar la percepció de la realitat d’una persona?

I si a això hi sumem una visió redempcionista del sacrifici personal (elevat a la seva màxima expressió), quina millor manera d’autoafirmar-se dintre del nou grup que sacrificant-se per ell o pels ideals que proposa?

No estic dient, però, que calgui interpretar que els suïcides de Londres són unes pobres víctimes enganyades per despietats enemics de la societat occidental, ni molt menys. Però si que caldrà vigilar i atendre molts més punts dels que es pensava. La resposta que cal donar no és només militar (això ja està clar no funciona) i policial (prevenció, investigació), sinó que també cal donar una resposta social, tant a nivell de de l’administració com de la societat civil: erradicació de bosses de marginació, obertura de mires envers els immigrants, per exemple, però també ajudes de desenvolupament als països més afectats: educació i sanitat, si, però també un futur possible: desenvolupament, treball, democràcia.

Altra problema és que en molts d’aquests països els que haurien de gestionar aquestes ajudes son els primers interessats en que la situació (la seva situació) no canvii. Però això ja hauria de ser un altre apunt…

Londres, informació en xarxa

Des dels atemptats del proppassat dia 7, la premsa ha anat informant de l’evolució de les investigacions, ha donat dades numèriques i estadístiques, ha publicat plànol, mostrat fotografies… en resum, ha fet de cronista dels fets. També s’han publicat editorials i columnes d’opinió, anàlisi i elucubracions sobre els terroristes, el seu origen, etc…

No és poc, però hi ha moments en que aquestes informacions semblen escasses (i no em refereixo a publicar dades sobre el número de víctimes minut a minut o mostrar imatges dels llocs) i, fins i tot, repetitives (anàlisis dels atemptats, butlletins de les autoritats, opinions dels experts) perquè moltes d’elles són similars. Falta qualitat, i aquesta es supleix moltes vegades amb quantitat.

Per la xarxa, però, es pot trobar molta més informació, i de qualitat (es pot complementar i ampliar aquesta informació, aquesta crònica dels fets, amb, per exemple, els articles de David de Ugarte i de Jesús Pérez. Per començar, feu un cop d’ull a Londres 7/7: Análisis de un atentado, d’en David de Ugarte).

Així, mentre hi ha gent que veu la xarxa com un antagonista dels mitjans tradicionals de comunicació, en realitat aquesta pot actuar com un amplificador d’informació, com un valuosísim complement (no un competidor) d’aquests, donades les seves limitacions (per espai, per temps, per continguts, per política). Només cal establir uns punts de referència, unes fonts d’informació particulars, i atorgar-hi uns nivells de confiança. Només cal que creem les nostres xarxes d’informació, i d’aquestes xarxes en formen part tant els mitjans tradicionals (premsa escrita, ràdio, televisió) com les fonts que arriben per nous canals (blogs, missatgeria, mòbils), sense deixar de banda el més antic de tots: el boca-orella.