Notícies incomplertes, realitats alterades

El passat dimecres, escoltant la ràdio, van donar la notícia que havien trobat, en un ascensor i embolcallat de papers, però en bon estat de salut, el nadó que tres dies un dia abans havien segrestat d’un hospital. Van ampliar la informació dient que la mare havia deixat el nadó a cura d’una desconeguda que s’havia guanyat la seva confiança, mentres anava a fer una cigarreta. Aprofitant-ho, la desconeguda va marxar amb la criatura. I van acabar la notícia afegint que la desconeguda era d’ètnia gitana.
Si la cosa acabés aqui, un es queda amb la idea d’un final feliç i d’una gitana dolenta que roba nens. Estereotip dels gitanos dolents, que roben.
Al dia següent, mentres faig el cafè, veig a “La Vanguardia” una foto de la família i tot el cas més explicat. Sorpresa. La família del nadó també és gitana. La mare és paia i el pare gitano. Ara, des del punt de vista d’un paio, ja s’entén més que la mare confiés en la gitana. Ella també en té, de familia gitana. Però això a la notícia que jo vaig sentir ahir no ho van dir.
Comento això perquè no vaig ser només jo. El company que hi havia amb mi també es va endur la sorpresa, tampoc ho sabia, que la familia era gitana.
Suposo que si hagués vist la notícia per televisió, no hagués tingut aquesta sensació.
Però quantes vegades un comentari innocent o una notícia incomplerta, com el de la ràdio, que només explica part dels fets, no pot fer que aquests no s’entenguin bé, no pot tenir reaccions inesperades o fer que es sumin unes gotetes més a les imatges sobre gitanos lladres o qualsevol altre estereotip que volti? No s’altera la realitat viscuda i no pot fer també que s’alteri la realitat per venir?

Administracions i software lliure

Moure grans projectes a la pròpia Administració costa molt. No moure grans projectes per part de l’Administració, amb moviments d’enormes sumes de diners o que afectin grans extensions, sino grans projectes dintre de la pròpia Administració, projectes que poden suposar una despesa important, però que, sobretot, afecten a la pròpia organització i, com a tal, presuposen molts petits canvis que afecten a moltes persones.

La pròpia naturalesa d’aquests projectes, que presuposa canvis en la manera de treballar, i que per tant remou una mica a tothom d’allò a que està acostumat, troba resistències dintre de la organització, moltes vegades tant a nivell de direcció, com a nivell de cada persona implicada (o afectada), i si la organització (en aquest cas, la direcció) no és prou valenta com per seguir endavant amb els canvis, intentar explicar-los, amb la mà extesa però ferma, els canvis acaben quedant en un no-res, en una mala temporada d’aigües agitades que han tornat al seu lloc. Com a molt s’haurà remogut alguna pedra pel camí o s’haurà deixat cec algun meandre, però res més.

El canvi a software lliure d’una administració és un gran projecte d’aquest tipus. Un projecte que no cal fer-ho tot de cop, sino que es pot fer gradualment, i només allà on es pugui fer, deixant per a la última fase els processos més crítics, de manera que es pugui anar vencent, poc a poc, la resistència que es va oferint. La llàstima, però, és que els moltes vegades anunciats girs cap a software lliure de les administracions acaben sent aturats per aquesta paret al primer revolt, i deixen com a testimoni de l’intent uns quants servidors Apache sobre Linux, o algún projecte de punts d’accés o de consulta sobre Linux. Ja és alguna cosa, i es veu, però no és suficient com per canviar tota una cultura d’organització.

En aquest sentit, per exemple, seràn prou valents a Múnich per vèncer totes les dificultats, o ens explicaran les mateixes excuses de mal pagador que els de Barcelona?