D’on han sortit?

D’on han sortit els suïcides de Londres?

Ara ja se sap que els suicides dels atemptats de Londres eren gent nascuda al país. Gent que ha crescut dins la societat a la que ha atacat, amb una vida aparentment normal, apreciada per la seva comunitat, integrats al veïnat, amb contacte (o vivint) amb la seva família, joves, sense problemes econòmics i amb perspectives de futur. Aquesta imatge no ens quadra amb la (tòpica) del terrorista que prové d’un país musulmà empobrit o en guerra, i que s’amaga entre la comunitat immigrant del seu pais.

Com és doncs, que s’ha convertit en terroristes suicides? Com és possible que algú que creix entre nosaltres canvii radicalment i pugui arribar a fer això?

Si ens ho mirem únicament des d’aquest punt de vista, des de la perspectiva d’un occidental, no hi trobem gaire lògica, no entenem el canvi. Centrem-nos, però, en el canvi d’aquestes persones. Han passat de ciutadans normals (més o menys conflictius), a obeir cegament un mandat, sense qüestionar-lo.

Que no és potser això el que passa amb els adeptes de les sectes? Que no passen de tenir una vida corrent, en societat, a aïllars-se, o relacionar-se només amb la gent del seu nou grup, a fer cas omís de veus fins aleshores amigues? En els cassos més comuns, aquesta gent restaven “segrestats” pel nou grup, i hi treballaven cegament, o hi donaven tots els seus cèntims, els seus ingressos… Però també hi ha hagut casos molt més preocupants, que han passat d’aquesta ratlla, com els atacs al metro de Tòkio al 1995 d’Aum Shinrikyo, o bé el suïcidi col.lectiu a Guyana del Temple del Poble, al 1978.

I si amb aquesta gent s’està seguint les mateixes tècniques? Usant adeqüadament situacions d’exclusió social, o de determinada marginalitat, o de pertenencia a un col.lectiu concret, i tocant punts sensibles segons el context (tradicions culturals, sensacions de persecució, cerca d’una identitat diluida en el nou lloc), no es poden crear condicions favorables per a la receptivitat de determinades idees? I si aquestes idees es van subministrant gradualment, es va teixint una xarxa cada vegada més trenada, no pot fer variar la percepció de la realitat d’una persona?

I si a això hi sumem una visió redempcionista del sacrifici personal (elevat a la seva màxima expressió), quina millor manera d’autoafirmar-se dintre del nou grup que sacrificant-se per ell o pels ideals que proposa?

No estic dient, però, que calgui interpretar que els suïcides de Londres són unes pobres víctimes enganyades per despietats enemics de la societat occidental, ni molt menys. Però si que caldrà vigilar i atendre molts més punts dels que es pensava. La resposta que cal donar no és només militar (això ja està clar no funciona) i policial (prevenció, investigació), sinó que també cal donar una resposta social, tant a nivell de de l’administració com de la societat civil: erradicació de bosses de marginació, obertura de mires envers els immigrants, per exemple, però també ajudes de desenvolupament als països més afectats: educació i sanitat, si, però també un futur possible: desenvolupament, treball, democràcia.

Altra problema és que en molts d’aquests països els que haurien de gestionar aquestes ajudes son els primers interessats en que la situació (la seva situació) no canvii. Però això ja hauria de ser un altre apunt…

Londres, informació en xarxa

Des dels atemptats del proppassat dia 7, la premsa ha anat informant de l’evolució de les investigacions, ha donat dades numèriques i estadístiques, ha publicat plànol, mostrat fotografies… en resum, ha fet de cronista dels fets. També s’han publicat editorials i columnes d’opinió, anàlisi i elucubracions sobre els terroristes, el seu origen, etc…

No és poc, però hi ha moments en que aquestes informacions semblen escasses (i no em refereixo a publicar dades sobre el número de víctimes minut a minut o mostrar imatges dels llocs) i, fins i tot, repetitives (anàlisis dels atemptats, butlletins de les autoritats, opinions dels experts) perquè moltes d’elles són similars. Falta qualitat, i aquesta es supleix moltes vegades amb quantitat.

Per la xarxa, però, es pot trobar molta més informació, i de qualitat (es pot complementar i ampliar aquesta informació, aquesta crònica dels fets, amb, per exemple, els articles de David de Ugarte i de Jesús Pérez. Per començar, feu un cop d’ull a Londres 7/7: Análisis de un atentado, d’en David de Ugarte).

Així, mentre hi ha gent que veu la xarxa com un antagonista dels mitjans tradicionals de comunicació, en realitat aquesta pot actuar com un amplificador d’informació, com un valuosísim complement (no un competidor) d’aquests, donades les seves limitacions (per espai, per temps, per continguts, per política). Només cal establir uns punts de referència, unes fonts d’informació particulars, i atorgar-hi uns nivells de confiança. Només cal que creem les nostres xarxes d’informació, i d’aquestes xarxes en formen part tant els mitjans tradicionals (premsa escrita, ràdio, televisió) com les fonts que arriben per nous canals (blogs, missatgeria, mòbils), sense deixar de banda el més antic de tots: el boca-orella.

Internet als mitjans de comunicació

En Mor parla d’un article d’opinió sobre Internet aparegut a “La Vanguàrdia”, article que no deixa gaire ben parada la originalitat o la creació a la xarxa, a més d’altres punts tampoc no gaire positius. Mor parla de desinformació o desconeixement, i en Pere parla directament de tecnofobia.

Sigui quin sigui el motiu o la intenció, per ser un article d’opinió fa unes asseveracions molt rotundes, sembla més que expliqui una noticia que no pas que expressi una postura.
L’autora parla d’una característica d’internet com de la “casi total ausencia de control”, i dóna a entendre que això és un problema, doncs no hi ha filtres de la informació.
Greu error, aquest. Primer perquè si que hi ha filtres (xarxes de confiança, fòrums on debatre, eines de cerca), només que te’ls has de fabricar tú mateix, no te’ls donen fets, i segon, perquè aquests mateixos filtres que et fabriques a la xarxa també et poden servir fora d’aquest entorn: O potser no sabem quan llegim un diari quina tendència té, quina cadena de televisió o ràdio estem veient o escoltant o quina revista comprem? Potser és que aleshores ens empassem tot el que diuen? No contrastem? Molts si que ho fem, i és una pràctica molt sana per l’intel.lecte, de ben segur.
I en quant a que els continguts d’internet són de prestat, és que potser els dels mitjans de comunicació “tradicionals” no ho són, moltes vegades? Agències de noticies, informacions no confirmades, errors en les estimacions, comentaris dels propis redactors o presentadors al mig d’una noticia… Què li va passar, al NY Times, amb el redactor que s’inventava continguts de la guerra d’Irak? Informació contrastada, diem?

Continua la lectura de Internet als mitjans de comunicació

Empenyent la Societat de la Informació

Sembla que el govern assumeix que Espanya està molt endarrerida en quant a tecnologies de la Informació, i que hi vol posar remei. Un informe fet pel CATSI demana més implicació de l’executiu per resoldre aquest retard, que no pot portar més problemes de cara al futur, i marca dues línies a seguir: financiació i administració electrònica.

Fins aqui ho trobo coherent. D’una banda, perquè no tinc clar que el govern pugui fer gaires coses més que invertir diners de diferents maneres (incentius fiscals, financiacions) i de l’altra, perquè ha de predicar amb l’exemple i ofereir continguts i serveis de qualitat. Apropar-nos a serveis com el de l’Agència Tributària, i allunyar-nos de castells a l’aire com l’inicial administracion.es o el todos.es, que no explicaven res i semblaven més un tapar forats de cara a la clientela. I si s volen acabar de fer les coses ben fetes, que apostin pel software lliure, per projeces que incideixin en el petit teixit tecnològic local, que deixin beneficis econòmics, tecnològics, educatius i empresarials al propi país. D’aquesta manera invertiran inteligentment els cèntims. Com a bon exemple d’això ens podem trobar la comunitat d’Extremadura amb la seva distribució Linex. Podíen haver fet un super-contracte amb una megacorp, però van decidir invertir aquests diners d’una altra manera més inteligent, obtenint a canvi un producte controlat per ells, fet a mida per a ells, per gent del país, i, de rebot, una bona i merescuda fama. Qui hagués dit, fa uns anys, que Extremadura serviria d’exemple d’aplicacions informàtiques?

Si el propi govern no entén això, i pensa que és només qüestió de facilitar la compra d’ordinadors i signar quatre grans contractes per fer dos superportals que no donen serveis reals a la població, per posar uns exemples, no farem gaire cosa.

Esperem que aquest nou plà (Compromiso Ingenio 2010) no es quedi en no-res, com el tan cacarejat Plan Info XXI de l’anterior govern. Es una oportunitat per no perdre el tren.

Això, és clar, és la part que li toca a l’Administració. Després ja veurem si aquest plà, a més dels objectius de cara a l’Administració Digital, serveix per no ja financiar la societat de la informació, si no per aconseguir arrossegar el conjunt de la societat cap aquestes noves tecnologies. Però això també ho ha de comprendre la societat, tant els particulars com les empreses.

Quatre gotes

A vegades, un no sap si és millor fixar-se en les coses i preocupar-se, o viure ignorant o sense fer-ne cas.

Cito unes quantes noticies aparegudes només en dos dies, en aquest cas al diari “El País”. Les ordeno per dia i pàgina:

  • El 19,4% del agua se pierde en fugas de la red de distribución. Cataluña, Murcia y Valencia, entre las comunidades con más porcentaje de pérdidas.
    (El País, dijous 16 de juny, pàg. 33.)
    Catalunya perd un 25,3%, València un 26,3% i Múrcia un 30 %.
  • Medio Ambiente lanza una campaña de publicidad para ahorrar agua.
    (El País, dijous 16 de juny, pàg. 35.)
    Primera campanya publicitaria en 10 anys, per estalviar fins un 20% d’aigua.
  • El desierto avanza sobre el planeta. La ONU calcula que la desertificación forzará a 135 millones de personas a abandonar su hogar.
    (El País, 17 de juny, pàg. 40.)
    Esmenta com a causes d’aquesta desertificació l’extensió dels cultius a terres no adeqüades, la agricultura industrial (amb vistes a la exportació), i l’aplicació de sistemes de regadiu a gran escala, entre d’altres.
  • La degradación del suelo afecta al 31% del territorio español. España sigue sin aprobar el plan nacional al que se comprometió con la ONU en 1996.
    (El País, 17 de juny, pàg. 42.)
    Tarragona té un risc de desertificació del 98,28 %, Lleida del 37,15%, i Barcelona del 35,38%. València i Múrcia tenen un risc d’entre el 90 i el 100%.

Anem bé, doncs.
Continua la lectura de Quatre gotes